Articles

Quan el foc t’arrenca l’ànima

J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: , , Deixa un comentari

En els orígens de la humanitat el foc va suposar un fonament essencial per a l’evolució i el desenvolupament de l’espècie. El foc ha fascinat l’home durant mil·lennis i en moltes civilitzacions va adquirir la qualitat suprema d’allò que és sagrat. El control del foc era poder.

Però el foc també assoleix un caràcter fosc i maligne com a element de destrucció, de devastació, amb el poder d’esborrar els paisatges fixats a la memòria des que hom té ús de raó, amb el poder de desdibuixar una terra estimada, de generar la desolació i provocar un profund sentiment de tristor.

Aquest estiu hem vist cremar les nostres terres estimades, al País Valencià, al nord de Catalunya i a les Illes Balears amb especial virulència. També, i malauradament, hem vist com cremaven altres paisatges de gran valor a d’altres indrets de la península. En tot moment les escenes de la destrucció, el color de les cendres, les notícies de víctimes mortals, m’han provocat un enorme neguit, un profund dolor i un sentiment de solidaritat en vers les persones més properes a la transformació radical del seu paisatge i modus de vida.

Per açò aquests dies, quan veig les imatges de les àrees devastades pel foc a Menorca –l’illa que em va veure néixer un dia molt llunyà–, la tristor expulsa un tel de llàgrimes que esborronen la meva mirada. Menorca és el meu paisatge permanent, les meves arrels més profundes, la terra on vaig veure la llum per primer cop. Des dels 9 anys vaig començar a trepitjar els camins de l’illa, en una època on no hi havia barreres tancades, on els pagesos et donaven conversa i en ocasions en convidaven a berenar, on el paisatge rural estava més viu que mai però podies recórrer quilometres sense trobar ningú. Vaig aprendre el sentit de la llibertat mentre recorria a peu l’illa amb el grup excursionista del col·legi.

L’illa s’ha transformat molt els darrers cinquanta anys i ho ha fet amb ritmes desiguals i no sempre en positiu. El poder destructiu del foc és capaç de transformar amb molta rapidesa espais cent vegades trepitjats, gaudits, on arrelen records de somnis impossibles, d’albades que obrien pas a la realitat d’un al·lot que creixia, al regust amarg de les primeres frustracions i la dolçor de les primeres il·lusions fetes realitat. I allà romanen intactes les experiències sentides, abraçades als perfils d’escenaris perennes.

L’impacte dels incendis viscuts dècades enrere al Toro, a sa Roca i a Macarella, segueix intacte en el rebost dels records. Cada foc és una ferida en la terra i un solc en els vincles amb un paisatge memorat. Aquests dies un malson s’ha acarnissat amb Menorca. Probablement sigui l’obra intencionada d’una persona malalta o sense escrúpols; tan fa el motiu que du a qualcú a atemptar amb foc l’obra constant i laboriosa de la Natura, és un desastre que provoca gran desolació en poques hores i precisa de dècades per a recuperar-se. Crec que la visió d’un paisatge devastat pel foc no deixa indiferent a ningú.

Avui, amb la distància obligada per la meva residència actual a Mallorca, necessitava estendre un canal de connexió amb les arrels que se’m cremen a la meva terra. Em costa molt mirar les fotografies que testimonien la destrucció de pinars i garrigues, en especial les que acullen records i secrets de vivències úniques, les que em van fer apreciar i admirar la Natura com una germana gran que mereixia el major dels respectes i estimació. Conèixer és estimar i quan estimes una terra et dol cos endins amb la mateixa intensitat del foc que l’està destruint. La insensibilitat d’algunes persones davant la lenta destrucció dels nostres paisatges, les deixarem per a una altra ocasió. Avui el meu compungiment té el color gris i dens de les cendres amb sabor a Menorca.

Els incendis al Diario Menorca:

http://www.menorca.info/menorca/462470/fuerte/viento/extiende/incendio/parc/hacia/llevant

http://www.menorca.info/462330

http://www.menorca.info/462366

http://www.menorca.info/462475

Sí a la nostra (meva) llengua

J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Llengua Etiquetes: , , , Deixa un comentari

Assegut davant un paper en blanc intento trobar arguments que refermin la convicció de l’amor que sent per la meva llengua. No els trob. No en tenc d’arguments, no els he de menester. I no em calen perquè senzillament la meva llengua és meva, la primera, la que va davant de qualsevol altre. M’agraden els idiomes, m’agrada aprendre’ls i poder-los utilitzar. Els idiomes eixamplen horitzons i ens obren un pont de comunicació i de coneixement molt valuós. Sovint he viatjat amb persones que no dominen altres llengües i és evident que en aquesta situació un vessant del viatge queda molt malmès: el de l’experiència comunicativa amb els nostres amfitrions.

La meva llengua és meva perquè és la que em surt en primer lloc quan m’enfad, quan crid d’alegria, quan he de donar un bon consell als meus fills, quan necessit dir-los que els estim, quan de fet els estim i penso en tot allò que ens uneix i en el valor de la sang. Pentura hi ha persones que no són capaces d’entendre-ho, i fins un cert punt les respect per què al cap i a la fi jo tampoc no puc entendre com no estimen i valoren intensament el nostre preuat tresor cultural, el llegat de dotzenes de generacions, la parla que entrà amb el Rei Jaume I el 1229 a les nostres illes: el nostre peculiar català.

Dir si a la meva (nostre) llengua és afirmar-se com a persona que pertany a una cultura i una terra a la qual se les estima pel simple fet d’haver estat el lloc que ens acollí el dia del nostre naixement. Però, és evident, no cal nàixer a un lloc concret per estimar la cultura i la llengua pròpia, només cal una mica de sensibilitat i estima per les coses més elementals. Per això admir tant els nouvinguts que senten que agermanar-se amb la terra d’acollida implica també agermanar-se amb la llengua i la cultura pròpies d’aqueixa terra, sense que calgui renunciar a les arrels que segueixen esteses amb els seus lloc d’origen, però integrant-se amb absoluta normalitat al lloc que han vingut a habitar.

No puc entendre com persones que han nascut aquí poden menysprear-se i rebaixar-se alhora que rebaixen i menyspreen la cultural i la llengua pròpia. Probablement els hi manca la perspectiva del sentiment, de l’amor, del tacte sensual amb la pell d’aquesta terra nostra, tan gran, tant immensa en riquesa cultural ancestral.

Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)

J. M. Vidal-Illanes Assaig, Biografia, Literatura Etiquetes: Deixa un comentari

M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]

El violinista

J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: Deixa un comentari

Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant, encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava; però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot.

Idò, res, que estic assegut assaborint el tercer Dry Martini un dia de Tots Sants, quan de sobte sento sonar unes dolces notes arrencades d’un vell violí. Em giro i el veig allà, dret, guarnit amb un vestit negre, camisa blanca i corbatí, devora una hamburgueseria que castiga la vista exhibint una enorme ema groga sobre fons vermell. La combinació violinista-hamburgueseria se’m fa una mica insòlita, pot ser sospitosa de quelcom que no endevino a comprendre, com en la cançó d’Antònia Font. No sabria dir qui és més vell, el violí o el violinista, però per l’aspecte d’ambdós jo diria que han conegut temps millors. Ni el perfecte Dry martini evita que pugui sentir una mica de rubor col·lectiu en constatar que ningú no presta atenció a la impecable música amb la qual ens està obsequiant aquest mestre procedent de l’Europa de l’est –això m’ho imagino jo tot solet–. Amb tota probabilitat aquest conjunt de músic, arc i violí varen sonar en esplendorosos escenaris com els de la Filharmònica de Sant-Petersburg, la Reduta Bratislava o el Gran Teatre de l’Òpera de Varsòvia –o d’altres de semblants si més no.

Pot ser m’estic perdent en faules, però sentir i veure aquesta persona tocant amb un virtuosisme inusual, somrient sense parar i amb una edat que sobrepassa de molt la de jubilació, m’està afectant seriosament. Segueix empipant-me el fet de la seva invisibilitat. Massa gent llegint-se el melic com per prestar atenció al músic –encara que alguns dissimulin amb un diari a la ma–. Potser aquest home va arribar tard a alguna cita crucial i per això ha de vagar amb el seu violí entre masses insensibles i a l’empara del tendal antitètic d’una hamburgueseria. Hi cap la possibilitat de que fer-se vell i ser instrumentista en un país de l’Europa de l’est dugui aparellada la condemna d’acabar malvivint com a músic de carrer en un lloc massa diferent al barri gòtic de Barcelona, on com a mínim les parets estan plenes d’història i no hi han emes infames. Aquí sembla que res encaixi. L’home acaba d’encadenar Paganini amb el tercer moviment d’un concert per a violí de Mendelssohn, o el que és el mateix, no toca foteses folklòriques de carrer ni bagatel·les de saló; pot ser per això ningú no li fa ni cas. Arribat el moment de recollir les monedes alguns gestos automàtics li omplen l’estoig del violí –encara que això d’omplir sigui simplement una il·lusió optimista–. Quan arriba a la meva taula li dono unes monedes i li demano pel seu nom i d’on és. Em contesta que es diu Nikolay i que és búlgar.

Com que m’he cansat d’esperar i ningú no acudeix a la cita, el convido a prendre’s un vermut –o el que sigui– a canvi de que m’expliqui algunes coses. El seu espanyol és més aviat rudimentari, però com a mínim ha desaparegut la sensació de romandre a l’aguait d’algú que no arriba i sé que ni que sigui amb mirades, silencis i algunes paraules travades, puc somniar amb el fet de seure al Bosch, un dia de Tots Sants, amb una esvaïda llegenda de les sales de concert de l’Est europeu, que m’ha regalat un breu concert privat escalfat pel sol primaveral d’una tardor absurda.

El sol ixent

J. M. Vidal-Illanes Biografia, Pensament Etiquetes: 4 comentaris

El meu fill petit em diu sempre que no li agraden les postes de sol perquè això vol dir que el dia s’acaba. Per contra a mi sempre m’ha agradat vèncer els segons de diferència entre enxampar el sol besant l’horitzó i perdre’m l’instant màgic, quan faig tard i el perfil de la Terra ha començat a engolir el cercle en flames que s’enfonsa inexplicablement en la mar. Ahir horabaixa, quan tornàvem de comprar el pa, mentre caminàvem pel passeig del Molinar, li vaig dir entusiasmat que podríem veure clarament com el sol es pondria. El fillet em va tornar a etzibar amb la tristesa esbossada a la cara que no li agradava que el sol se’n anés a dormir. En arribar a casa, mirant per la finestra els darrers colors del dia, em vaig aturar a pensar si m’agradava l’ocàs per la bellesa de l’escena o perquè ho associava inconscientment al fet de que la jornada es consumia i la negra nit tocava a la porta per portar-me música, lletres i una mica de ginebra. Definitivament soc un ésser nocturn, una espècie d’òliba que caça inspiració al vol. Ja d’estudiant pensava que de nit, quan tothom dormia, era el moment de posar-se a la feina per què així tenia més energia alliberada a la meva disposició; aquest és el vessant geomàntic de la meva personalitat, l’altre vessant és el llunàtic: els dos varen arribar un dia indeterminat per acompanyar-me al llarg de la meva vida i ens hem fet inseparables.

Aquest matí, quan he despert els infants, he agafat el petit i li he mostrar com sortia el sol. La lluna estava alta, mig menjada pel minvant i per uns niguls de formes estranyes. La llum al cel era fantasmal. El sol ha començat a estendre la primera franja groga sobre l’horitzó, encara restaven alguns minuts per a deixar-se veure i retallar amb més intensitat el perfil de teulades i xemeneies en un primer pla fosc. Feia una mica de fred, no més de quinze graus, però l’atmosfera se’ns obria nítida. A un costat el camp segat, a l’altre la mar plana com una safata de vidre lluent. Al fons de tot els avions matiners travessaven el cel canviant de colors freds que esdevindrien càlids amb l’evolució dels minuts calmats. Quan miro el rellotge i són les set i quaranta minuts del matí una esfera enorme comença a despertar. A baix, l’agranador de l’empresa municipal repassava en silenci les voreres de la plaça, mentre escoltava amb els auriculars posats, una música que només podíem intuir. El ritme es pausat, com l’hora, com la cadència dels avions passant cada cent vuitanta segons. I el fillet esclata quan veu sobresortir el sol que s’eleva dibuixant un nou jorn: «Pare, m’agrada quan surt el sol perquè ara sé que tinc tot el dia per divertir-me».

…No he pogut afegir res més a la breu conversa, només una llarga mirada estorada; simplement, avui el dia ha transcorregut d’una manera diferent.