Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.

La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.
Søren Kierkegaard

Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.

Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.
Søren Kierkegaard

Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.

La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.
Søren Kierkegaard

J. M. vidal-Illanes © 2016