Que obliden mans

Photo by Pedro Figueras on Pexels.com

Solquen deserts destruïts

pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.
Només es desplacen
amb la brúixola perduda
i ens roben el camí.

Dits que encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

I tot s’allunya…

Simplement                       observes els dies
de consciència esvaïda,
com s’apaguen per sempre…

Allà on comença
la pèrdua definitiva del teu nom.

J. M. Vidal-Illanes (2003-2020)

No-retorn

photo of birds flying during daytime

Photo by Yogendra Singh on Pexels.com

Pilotant la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, B. aterra suaument sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable, però les tanques són molt altes i estan sempre vigilades. Atret pel color de l’asteriode, B. intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat, és un vel encoixinat i blanc. No desperta, però camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats… mira cap a Solsbury i és a Sonnenhalde. No sent els seus pensaments. Quan B. percep que ha superat la distància, novament, entén tremolós que ha vingut per quedar-se entre els plecs d’aquestes fredes parets sense retorn.

© J. M. Vidal-Illanes (d’un vell relat del 2003)

Pàgina 142

Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.

«Hereus de la penombra»

Finestra_lluna