A una generació glaçada la succeeix una generació en flames.
J. M. Vidal-Illanes
De matinada (truquen)
Són fronteres d’horitzons blancs
que es claven com finestres
de silenci dolorós, de trucades sorolloses.
Despertes amb l’olor de fusta amarga
d’uns carrers mullats de nit i tardança
i no veus les arrugues dels llençols, ni sents la teva cançó.
Penses que només són hores incertes
que tot desapareix en obrir els ulls
i asseus a la vora del llit, al costat glacial de l’absència.
No va ser un somni de maletes de cartó,
ni hi ha despertar a l’altre costat
per això sents un crit rere els ulls tancats…
…i llegeixes una esquela al diari, un llampec i la via del tren com desapareix.
J. M. Vidal-Illanes (2019)
Que obliden mans
Solquen deserts destruïts
pel joc irreversible
del temps que es dilueix.
Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.
Només es desplacen
amb la brúixola perduda
i ens roben el camí.
Dits que encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.
Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.
I tot s’allunya…
Simplement observes els dies
de consciència esvaïda,
com s’apaguen per sempre…
Allà on comença
la pèrdua definitiva del teu nom.
J. M. Vidal-Illanes (2003-2020)
Dins el confí
Photo by ThisIsEngineering on Pexels.com
Viure dies en què res
no em pot omplir
despullat d’abraçades
lluny de qui prenc forma en l’horitzó
sense el vent que allunya el desànim
que impulsa el camí
Visc surant en el desconcert
i em trob en companyia de ningú
perquè em manca l’esguard
mentre la contínua pluja em trasbalsa
i em ve a despertar la tristor
que s’amaga en el plec d’una escorça
M’enverina el desencís
d’haver arribat fins a aquest turó
per tal de no veure-hi res
perquè un núvol em tapa el cridar
i les negacions em captiven
quan algú altre dispara a l’atzar
Sent un dolor tremolós
que m’ha inundat del tot
en aquest mal buit de causa
ple de temors llançats
part darrere una llum cegadora
interior… entranyable
On són tots?
…i és que en el buit
em perd en aquest instant incert
mentre em sent vigilat
en la paradoxa de no saber
si hi ha res més enllà de demà
Pens contínuament en l’escletxa d’evasió
per alliberar-nos a la fi
trencant les cadenes del desassossec
negant a sotmetre’m a un mal verb
alleugerint l’esperança
mentre voldria aturar el temps
Són dies en què la serenitat
s’ha mostrat evasiva,
encadenat i pres en un passatge estrany
contra la meva naturalesa
contra l’ideari no escrit
travessant una terra ignota.
J. M. Vidal-Illanes © 2020
Versos de confinament a partir d’unes notes trobades a un vell quadern d’institut (1979)
No-retorn
Photo by Yogendra Singh on Pexels.com
Pilotant la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, B. aterra suaument sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable, però les tanques són molt altes i estan sempre vigilades. Atret pel color de l’asteriode, B. intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat, és un vel encoixinat i blanc. No desperta, però camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats… mira cap a Solsbury i és a Sonnenhalde. No sent els seus pensaments. Quan B. percep que ha superat la distància, novament, entén tremolós que ha vingut per quedar-se entre els plecs d’aquestes fredes parets sense retorn.
© J. M. Vidal-Illanes (d’un vell relat del 2003)
