De matinada (truquen)

Setembre 21, 2020Setembre 21, 2020J. M. Vidal-Illanes Cultura Deixa un comentari

Són fronteres d’horitzons blancs
que es claven com finestres
de silenci dolorós, de trucades sorolloses.

Despertes amb l’olor de fusta amarga
d’uns carrers mullats de nit i tardança
i no veus les arrugues dels llençols, ni sents la teva cançó.

Penses que només són hores incertes
que tot desapareix en obrir els ulls
i asseus a la vora del llit, al costat glacial de l’absència.

No va ser un somni de maletes de cartó,
ni hi ha despertar a l’altre costat
per això sents un crit rere els ulls tancats…

…i llegeixes una esquela al diari, un llampec i la via del tren com desapareix.

J. M. Vidal-Illanes (2019)

Que obliden mans

Setembre 15, 2020Setembre 21, 2020J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Poesia Etiquetes: Mans, Poesia, Records, Vida Deixa un comentari

Solquen deserts destruïts

pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.
Només es desplacen
amb la brúixola perduda
i ens roben el camí.

Dits que encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

I tot s’allunya…

Simplement observes els dies
de consciència esvaïda,
com s’apaguen per sempre…

Allà on comença
la pèrdua definitiva del teu nom.

J. M. Vidal-Illanes (2003-2020)

Dins el confí

Abril 15, 2020Abril 25, 2020J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Pensaments, Poesia, Societat Etiquetes: Confinament, Covid-19, Literatura, Llibertat, Pandèmia, Poesia, Presoners, Vent 2 comentaris

Photo by ThisIsEngineering on Pexels.com

Viure dies en què res
no em pot omplir
despullat d’abraçades
lluny de qui prenc forma en l’horitzó
sense el vent que allunya el desànim
que impulsa el camí

Visc surant en el desconcert
i em trob en companyia de ningú
perquè em manca l’esguard
mentre la contínua pluja em trasbalsa
i em ve a despertar la tristor
que s’amaga en el plec d’una escorça

M’enverina el desencís
d’haver arribat fins a aquest turó
per tal de no veure-hi res
perquè un núvol em tapa el cridar
i les negacions em captiven
quan algú altre dispara a l’atzar

Sent un dolor tremolós
que m’ha inundat del tot
en aquest mal buit de causa
ple de temors llançats
part darrere una llum cegadora
interior… entranyable

On són tots?
…i és que en el buit
em perd en aquest instant incert
mentre em sent vigilat
en la paradoxa de no saber
si hi ha res més enllà de demà

Pens contínuament en l’escletxa d’evasió
per alliberar-nos a la fi
trencant les cadenes del desassossec
negant a sotmetre’m a un mal verb
alleugerint l’esperança
mentre voldria aturar el temps

Són dies en què la serenitat
s’ha mostrat evasiva,
encadenat i pres en un passatge estrany
contra la meva naturalesa
contra l’ideari no escrit
travessant una terra ignota.

Versos de confinament a partir d’unes notes trobades a un vell quadern d’institut (1979)

No-retorn

febrer 19, 2020febrer 19, 2020J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Pensament, Relat Breu Etiquetes: Follia, Ment, Psiquiàtric, Vida, Vol Deixa un comentari

Photo by Yogendra Singh on Pexels.com

Pilotant la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, B. aterra suaument sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable, però les tanques són molt altes i estan sempre vigilades. Atret pel color de l’asteriode, B. intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat, és un vel encoixinat i blanc. No desperta, però camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats… mira cap a Solsbury i és a Sonnenhalde. No sent els seus pensaments. Quan B. percep que ha superat la distància, novament, entén tremolós que ha vingut per quedar-se entre els plecs d’aquestes fredes parets sense retorn.

Inevitable

gener 21, 2020gener 21, 2020J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa, Pensaments Etiquetes: Cohen, Hores, Inevitable, Mans, Ocells, Temps, Ulls Deixa un comentari

Mirar per la finestra cercant ocells que volen a contravent servia per entendre millor les lletres de Cohen.

Esguardar fotografies antigues em feia estimar el temps com un objecte inevitable que havia de fitar als ulls.

Mirar les mans de la mare marxant, acoblava Cohen amb el temps inevitable… i jo esperava en la quietud de l’hora fosca.