Poesia i napalm

Anàvem descalços i ballàvem hores interminables als concerts, enfundats amb camisetes estampades amb el símbol de la pau. Mentre Hendrix imitava amb la guitarra el so de les metralladores, la poesia a Vietnam es feia amb napalm i la llum de la lluna il·luminava els nostres cossos lascivament mentre ajornàvem els plans revolucionaris.

La penombra sempre ha anat vencent de forma discreta els bons propòsits que hem anat tramant. És esgotador.

Web

Fragment de la novel·la Hereus de la penombra

Tancar els ulls quan es fa fosc

Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins a col·lapsar els pulmons i la sang ja deixa de colpejar les temples. Aquell passeig pel carrer gran es transforma en un somni dolç i silenciós darrere un immens cortinatge de núvols porpra. Les forces es desfan com la sorra calenta i una claror gradual i blanquinosa part darrere els ulls, va perdent intensitat fins a transformar-se en una obscuritat incompleta. El gaiato cau en terra i tu et desfàs com un castell de cartes.

Quan passava pels carrers que s’enfosquien al capvespre comparava l’olor de llenya cremada dels forns de pa i els comptava. Tornava a casa fent una volta que transitava pels carrers que unien tots els forns del barri, fins a cinc fleques d’aromes irrepetibles. Però avui ja no hi ha fum de forn, ni forners, ni bosses de tela penjant d’un ganxo amb la comanda escrita a un bocí de paper manllevat d’un quadern d’escola. Has marxat però et veig traient el pa amb la pala i una cigarreta a la boca. Eres un dels meus herois d’infantesa, aquell que em regalava bocins de coques bamba en sortir de l’escola.

En l’època dels forns jo era petit i pensava que tot funcionava infinitament sempre que es tingués la precaució de no deixar mai de donar corda, la nit que oblidàvem girar un cop i un altre la maneta del rellotge perdíem qualsevol oportunitat de llevar-nos al matí, perquè la campana no sonava i el temps deixava d’existir. Sense abans no hi havia migdia, sense matí no hi havia sol post. Un rellotge aturat sempre m’ha provocat pànic perquè em fa pensar en el fet que la immobilitat hostatja la mort dins la foscor que arriba sobtadament. La teva dona et va deixar ara fa vint anys.

Hi ha dies que et transporten al carrer gran i a rellotges que s’aturen perquè algú decidí que no hi havia més corda a donar. Dies en què la beguda és amarga, on els ingredients agitats només proporcionen mitja dotzena de glops de tristor. Vas ser el forner de la meva infantesa i potser el darrer d’aquells que escriguéreu una època. Ahir vas trobar els motius per tancar els ulls dins la foscor, tenies noranta-sis anys, ho he llegit a una senzilla esquela del diari. M’ha sorprès descobrir que tots aquests anys havies estat viu, envellint en algun incògnit lloc de la nostra petita ciutat, potser a la mateixa casa que antany havia estat el teu forn. Avui l’olor del pa de Viena i d’ensaïmades m’ha semblat més lluny que mai.

J. M. Vidal-Illanes ©️ 2019

Consciència

trees

Photo by Vlad Bagacian on Pexels.com

Les llambordes grises són ara una fotografia que no trobes, perquè les capses que guardaven la memòria s’han desfet en el temps. Mires els carrers nus on abans hi havia arbres i recordes el vent de ponent, àrid i intens, que corre ara com el foc que avança pel vessant obstinat d’un turó que es va omplint de cendres. Viure en pau amb les postes de sol és una ombra d’un temps. Mai no hem sabut conviure perquè estàvem massa ocupats en fugir cada dia més lluny, fora de l’abast dels nostres pensaments. La consciència també és com el foc obstinat, crema i encega i frena el plaer hedonista que ens fa surar dins una mar morta mentre ens creiem al paradís.

J. M. Vidal-Illanes © 2019