No-retorn

photo of birds flying during daytime

Photo by Yogendra Singh on Pexels.com

Pilotant la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, B. aterra suaument sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable, però les tanques són molt altes i estan sempre vigilades. Atret pel color de l’asteriode, B. intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat, és un vel encoixinat i blanc. No desperta, però camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats… mira cap a Solsbury i és a Sonnenhalde. No sent els seus pensaments. Quan B. percep que ha superat la distància, novament, entén tremolós que ha vingut per quedar-se entre els plecs d’aquestes fredes parets sense retorn.

© J. M. Vidal-Illanes (d’un vell relat del 2003)

Tancar els ulls quan es fa fosc

Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins a col·lapsar els pulmons i la sang ja deixa de colpejar les temples. Aquell passeig pel carrer gran es transforma en un somni dolç i silenciós darrere un immens cortinatge de núvols porpra. Les forces es desfan com la sorra calenta i una claror gradual i blanquinosa part darrere els ulls, va perdent intensitat fins a transformar-se en una obscuritat incompleta. El gaiato cau en terra i tu et desfàs com un castell de cartes.

Quan passava pels carrers que s’enfosquien al capvespre comparava l’olor de llenya cremada dels forns de pa i els comptava. Tornava a casa fent una volta que transitava pels carrers que unien tots els forns del barri, fins a cinc fleques d’aromes irrepetibles. Però avui ja no hi ha fum de forn, ni forners, ni bosses de tela penjant d’un ganxo amb la comanda escrita a un bocí de paper manllevat d’un quadern d’escola. Has marxat però et veig traient el pa amb la pala i una cigarreta a la boca. Eres un dels meus herois d’infantesa, aquell que em regalava bocins de coques bamba en sortir de l’escola.

En l’època dels forns jo era petit i pensava que tot funcionava infinitament sempre que es tingués la precaució de no deixar mai de donar corda, la nit que oblidàvem girar un cop i un altre la maneta del rellotge perdíem qualsevol oportunitat de llevar-nos al matí, perquè la campana no sonava i el temps deixava d’existir. Sense abans no hi havia migdia, sense matí no hi havia sol post. Un rellotge aturat sempre m’ha provocat pànic perquè em fa pensar en el fet que la immobilitat hostatja la mort dins la foscor que arriba sobtadament. La teva dona et va deixar ara fa vint anys.

Hi ha dies que et transporten al carrer gran i a rellotges que s’aturen perquè algú decidí que no hi havia més corda a donar. Dies en què la beguda és amarga, on els ingredients agitats només proporcionen mitja dotzena de glops de tristor. Vas ser el forner de la meva infantesa i potser el darrer d’aquells que escriguéreu una època. Ahir vas trobar els motius per tancar els ulls dins la foscor, tenies noranta-sis anys, ho he llegit a una senzilla esquela del diari. M’ha sorprès descobrir que tots aquests anys havies estat viu, envellint en algun incògnit lloc de la nostra petita ciutat, potser a la mateixa casa que antany havia estat el teu forn. Avui l’olor del pa de Viena i d’ensaïmades m’ha semblat més lluny que mai.

J. M. Vidal-Illanes ©️ 2019

No els agrada…

pensar

Ens tenen por quan pensem

Dies en què pensar és perillós. No els agrada. Et miren amb desconfiança però observen amb profunditat. Només accepten una moral, una direcció, un agenollament, una retirada, la rendició en veu baixa. Però no els agrada el pensament, no volen que ho facis perquè saben que serà diferent, que acaronaràs mots subversius, que despertaràs odi, el “seu” i unilateral odi. No volen que pensem, no els agrada el que penso. No poden posar gàbies al color. No poden controlar-nos quan escrivim veritats. No poden vèncer la intel·ligència i això els exaspera infinitament. Penses i pensem mentre ells perden el control i incrementen la pulsió de l’odi. La música de poetes els fon els mecanismes i els destrueixen lentament mentre intenten surar aferrats a salvavides de còlera, a pasteres de ràbia, dins una tempesta que han provocat amb la seva fúria irracional. No els agrada que ni com penso. No els agrada el meu color preferit. Odien els meus principis. Odien la meva manca d’himnes, de banderes, de fronteres, perquè no són les seves. Dies en què pensar és imprescindible. Dies en què defensar-nos és mostrar que estem vius. Dies que són una vida en la qual no renunciem a ser com som. I vides en què no deixarem de ser-ho ni de lluitar mai. No els agrada, per això penso amb més força que mai.

J. M. Vidal-Illanes © 2017