En els orígens de la humanitat el foc va suposar un fonament essencial per a l’evolució i el desenvolupament de l’espècie. El foc ha fascinat l’home durant mil·lennis i en moltes civilitzacions va adquirir la qualitat suprema d’allò que és sagrat. El control del foc era poder.
Però el foc també assoleix un caràcter fosc i maligne com a element de destrucció, de devastació, amb el poder d’esborrar els paisatges fixats a la memòria des que hom té ús de raó, amb el poder de desdibuixar una terra estimada, de generar la desolació i provocar un profund sentiment de tristor.
Aquest estiu hem vist cremar les nostres terres estimades, al País Valencià, al nord de Catalunya i a les Illes Balears amb especial virulència. També, i malauradament, hem vist com cremaven altres paisatges de gran valor a d’altres indrets de la península. En tot moment les escenes de la destrucció, el color de les cendres, les notícies de víctimes mortals, m’han provocat un enorme neguit, un profund dolor i un sentiment de solidaritat en vers les persones més properes a la transformació radical del seu paisatge i modus de vida.
Per açò aquests dies, quan veig les imatges de les àrees devastades pel foc a Menorca –l’illa que em va veure néixer un dia molt llunyà–, la tristor expulsa un tel de llàgrimes que esborronen la meva mirada. Menorca és el meu paisatge permanent, les meves arrels més profundes, la terra on vaig veure la llum per primer cop. Des dels 9 anys vaig començar a trepitjar els camins de l’illa, en una època on no hi havia barreres tancades, on els pagesos et donaven conversa i en ocasions en convidaven a berenar, on el paisatge rural estava més viu que mai però podies recórrer quilometres sense trobar ningú. Vaig aprendre el sentit de la llibertat mentre recorria a peu l’illa amb el grup excursionista del col·legi.
L’illa s’ha transformat molt els darrers cinquanta anys i ho ha fet amb ritmes desiguals i no sempre en positiu. El poder destructiu del foc és capaç de transformar amb molta rapidesa espais cent vegades trepitjats, gaudits, on arrelen records de somnis impossibles, d’albades que obrien pas a la realitat d’un al·lot que creixia, al regust amarg de les primeres frustracions i la dolçor de les primeres il·lusions fetes realitat. I allà romanen intactes les experiències sentides, abraçades als perfils d’escenaris perennes.
L’impacte dels incendis viscuts dècades enrere al Toro, a sa Roca i a Macarella, segueix intacte en el rebost dels records. Cada foc és una ferida en la terra i un solc en els vincles amb un paisatge memorat. Aquests dies un malson s’ha acarnissat amb Menorca. Probablement sigui l’obra intencionada d’una persona malalta o sense escrúpols; tan fa el motiu que du a qualcú a atemptar amb foc l’obra constant i laboriosa de la Natura, és un desastre que provoca gran desolació en poques hores i precisa de dècades per a recuperar-se. Crec que la visió d’un paisatge devastat pel foc no deixa indiferent a ningú.
Avui, amb la distància obligada per la meva residència actual a Mallorca, necessitava estendre un canal de connexió amb les arrels que se’m cremen a la meva terra. Em costa molt mirar les fotografies que testimonien la destrucció de pinars i garrigues, en especial les que acullen records i secrets de vivències úniques, les que em van fer apreciar i admirar la Natura com una germana gran que mereixia el major dels respectes i estimació. Conèixer és estimar i quan estimes una terra et dol cos endins amb la mateixa intensitat del foc que l’està destruint. La insensibilitat d’algunes persones davant la lenta destrucció dels nostres paisatges, les deixarem per a una altra ocasió. Avui el meu compungiment té el color gris i dens de les cendres amb sabor a Menorca.
Els incendis al Diario Menorca:
http://www.menorca.info/menorca/462470/fuerte/viento/extiende/incendio/parc/hacia/llevant
http://www.menorca.info/462330