«…quan tot pren forma i torna càlid com la sorra d’estiu albires a l’albada les estructures perfectes de projectes que van fent realitats.»
J. M. Vidal-Illanes
Cultura
Escriure
«Escriure és un acte d’activisme pacífic, una sort de guerrilla de lletres, sense soroll, només sentit crític i rebel·lia constant.»
J. M. Vidal-Illanes
Llegir
«Llegir és connectar amb la profunditat dels éssers humans, des de la paraula, travessant històries.»
J. M. Vidal-Illanes
Pluja d’estels al Iemen
Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels. (Original de Dinos Michail en Dreamstime)
Mirada al cel fosc d’una contrada desfeta. La frontera d’Àsia amb la terra dura d’Àfrica. Dahian o Saada probablement són noms que revelen una molt escassa informació, fins que assalten les portades dels diaris o es converteixen en una etiqueta a les xarxes socials. En aquell allà remot, Zhirin, un infant de dotze anys, observa, com cada nit, el cel estelat, i somnia com un nen qualsevol. El seu ritual: veure un estel fugaç just abans de retirar-se a dormir, una imatge que representa en realitat la velocitat amb què pot passar la vida al davant nostre. Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels.
Hi ha hagut nits en què ha vist passar llampecs de llum encegadora que esclataven en alguna part de la ciutat o a la rodalia on s’estén en silenci l’escassa terra productiva que tot just alimenta la població. L’endemà del llamp, assentada la pols, des de la terrassa de casa seva el noi podia veure dibuixat nítidament el perfil de la destrucció. Alguns d’aquests endemans, movent àgilment els seus fràgils dotze anys, el nen ha acompanyat els germans grans a retirar les runes amb l’esperança de recuperar vides que es donaven per perdudes. A la nit, podrà tornar la mirada al cel fosc abans d’anar a dormir, però es farà més difícil agafar el son perquè en aquell silenci d’hores negres la commoció de la mort brunzeix amb massa intensitat.
Però un dijous d’agost, un altre endemà que havia de ser un dia normal, tot canvià per Zhirin. Era un d’aquests dies en què se surt de casa havent menjat el que la mare ha preparat ben d’hora. De manera despreocupada, el noi anava caminant per carrers polsosos fins que agafà l’autobús que havia de traslladar-lo a un centre educatiu d’estiu, una espècie de campus de vacances. De dia el cel també es pot enfosquir sobtadament: un sacseig incomprensible i la terra es xapa en dos, convertint-ho tot en una immensa sepultura. Només és una operació militar legítima, diran els atacants. Una legitimitat amb infants innocents morts. La comunicació alterarà el sentit de les paraules: quan la mort de civils menors, aliens a tot conflicte es dissipa, no hi ha legitimitat.
Ens varen ensenyar que durant qualsevol conflicte els civils han de ser protegits, especialment la població més vulnerable, i els infants, ho són. Qui ha viscut una guerra sap que això no és gairebé mai així, és la legitimitat dels danys col·laterals, de les morts inevitables. Cel fosc i llamps assassins. Repetits atacs contra escoles i hospitals. La guerra és evitable, però hem après que hi ha regles fonamentals de distinció, proporcionalitat i precaució en els atacs que la follia humana no sap respectar. Més d’una quarantena de nens morts. Estadístiques. Una seixantena, ferida. Més estadístiques. Hi ha guerra al Iemen, aparentment a esquena dels interessos occidentals, a primera línia de la geo-estratègia d’injustificables dictadures. Un bombardeig i desenes de vides desdenyades.
Llegim les notícies i algunes preguntes essencials s’obren pas com ganivets sobre la consciència. Alimentem dictadures i les armem, i al final de tot ens preguntem quants infants més han de morir, quanta gent innocent necessita ser sacrificada per aturar una, més, cruel guerra. Una notícia només és un fil a resseguir. Llegeixo que més de 10.000 persones han mort des del 2015 en aquesta lluita cega d’interessos entre l’Aràbia Saudí i l’Iran. D’aquests morts, gairebé 2.400 són nens. Més de 3.600 han resultat ferits. Traslladem ara aquestes xifres a l’escola dels nostres fills. Posem-hi noms i faccions.
La guerra és sempre injusta i té el valor d’una pluja d’estels fugaços en el moment que ets un noi i et converteixes en víctima: en un instant el llamp i el cop ardent que t’ha enxampat t’allunya per sempre de qualsevol somni. Zhirin tenia dotze anys.
J. M. Vidal-Illanes @ 2018
Llegint peces de dòmino
Enganyant a la mort
La vida és com una partida de dòmino. Intentes encaixar peces seguint un ordre lògic on la sort també hi és present. Hi ha un nombre limitat de peces, però si no tens la que permet continuar amb la sèrie, la vida s’interromp, així, sobtadament. Tot acaba amb el color negre de l’anvers de les peces girant damunt el tauler, llavors es fa el silenci i algú apaga els llums discretament. La partida contra la mort dura mentre et queden peces per combinar.
Descobreixo en un dels meus quaderns negres una nota manuscrita que diu que Billy Wilder va deixar anar en una entrevista el següent:
«Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s’han oblidat de mi».
La mort no sempre segueix un ordre lògic, tot depèn de les peces que t’han tocat en sort. Quan llegeixo que un noi o una noia moren abans de començar a viure la plenitud de la joventut, quan m’assabento que un nadó no sobreviu a les primeres setmanes, quan llegeixo esqueles de persones de la meva edat o més joves, penso que, lamentablement, cap d’elles va tenir sort en el repartiment de les fitxes, i que la mort ha jugat les seves amb una enorme crueltat.
Sé que Ingmar Bergman va escenificar això mateix amb una partida d’escacs, i veritablement és possible que resulti més encertat que el símil de la partida de dòmino. Però jo no sóc Bergman i la meva imaginació és més rudimentària, tot i que crec que en la partida contra la mort té més sentit el factor de l’atzar que proporciona el dòmino que el factor de l’habilitat que exigeixen els escacs. La mort ens sorprèn sense la fitxa adequada i la partida es trunca bruscament.
Va ser la mare la que em va ensenyar a jugar a dòmino i la culpable que pensi així. També és la culpable que estigui immers en un poemari amb els quadres de punts com a protagonistes muts. Ara que les mans tremolen i la memòria es projecta cap a un passat llunyà, ha arribat el moment de fixar un relat biogràfic. Llegint Wilder recordo també que la mare em va dir una cosa semblant un dia que va percebre que tothom l’abandonava. Amb noranta anys la seva por secreta és la d’haver de veure que a algun dels seus cinc fills se li acabin les fitxes de dòmino abans que no a ella, i ho hagi de viure amb dolor de mare. Ella vol que tot segueixi un ordre lògic i l’atemoreix que també se n’hagin oblidat de la seva sort. Ens diu que passats els noranta anys s’arriba a una edat en què s’aprèn a combinar la lectura de les esqueles amb el joc de dominó. L’aire de la tarda penetra dolçament per la finestra de la sala. Mentre mira com llegeixo en silenci, ella tanca el diari i em proposa jugar una partida.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
