L’exclòs i els diaris

Els diaris que llegeixes et serveixen després per combatre el fred de la nit. Has après a col·locar curosament el paper entre les teves robes, per davall l’abric, que és com millor t’allibera de la humitat de la condemna. També els diaris et serveixen per combatre l’evidència de la realitat que t’ha segrestat, llegeixes que el teu perfil és el d’una persona en risc d’exclusió i tot plegat et desconcerta perquè consideres que la notícia és producte d’una errada des del moment en què fa temps que et consideres al marge d’aquesta maquinària de compartiments estancs d’èxit i de fracàs. Llegeixes i aprens que algunes paraules són escrites amb la lleugeresa de l’anticipació. Mires les teves mans i sents soledat. En un moment donat, una força de parets humides t’ha foragitat d’un lloc on mai no hauries volgut entrar, però t’hi vas trobar travessant de la pobresa al no-res el dia que et feres un assidu a la cua del menjador comunitari.

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris que trobes a les papereres de la plaça i penses en com s’arriba al moment en què el mecanisme es deteriora i res torna a funcionar com abans, simplement se sent una espècie de descàrrega i el món deixa de girar i les jornades transcorren a estrebades. Un dia trobes una pàgina on et veus dibuixat i decideixes guardar-la dins la vella cartera amb les teves exigües pertinences, com a document d’identitat o com a epíleg. Durant anys has fet creure que tot anava bé, que et senties feliç, que cada dia naixia amb una mena de llum lluent, quasi encegadora, i mentre et creies les teves mentides perdies de vista el deliri que et desplaçava a gran velocitat per la vida. Malgrat tot, saps que no es pot ser culpable i víctima a l’hora.

M’interrompo per assenyalar que em sento extraordinàriament bé. Potser és el deliri.
Samuel Beckett

Els diaris no parlen dels motius pels quals la societat et girà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida; no en diuen res dels dies que pensaves veure un tentinejant llum al fons de la foscor, i tampoc no expliquen que allò no era res més que un equívoc, un miratge del teu optimisme gastat. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en un escenari de deserts i oasis, però és difícil entendre quin mecanisme acciona la possibilitat que neixis en un o en l’altre lloc: darrere la sortida només hi ha fred. Els diaris també et serveixen per amagar els brics de vi barat o per encendre el foc de la desesperació. Només amb la ment carregada de boira pots romandre pacíficament a l’espera d’un senyal, d’un àngel que t’abraçarà per portar-te a casa, a la casa que ja no tens. Quan cau l’oblit perdem de vista el crepuscle i els turons ens semblen massa llunyans. Arriben les primeres veus i descobreixes que un dia es fa més curt que els anteriors i que se’ns escapa la darrera oportunitat.

Hi va haver moments en què no només em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris de segona mà al banc d’una plaça freda, però ja no llegiràs demà en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parlarà de tu. Fora de l’oasi hi ha el desert i més enllà el fred glacial. Demà et vindré a buscar i carregaré amb la teva ànima immòbil i lleugera, deixant les despulles al terra del caixer on dormiràs, entre els clams del personal de neteja de l’entitat bancària que descobrirà que no alenes, que has tancat el rostre per sempre. Hi haurà corregudes, policies i comissions judicials, serveis forenses i aixecaments de cadàver, però el breu obituari només ocuparà unes poques ratlles dins una notícia a una columna i sense fotografia. Tanmateix ràpidament desapareixerà el teu rastre i és que els perdedors en aquesta societat de compartiments estancs són ràpidament oblidats pel temor al contagi que causen.

(Robat d’una notícia caducada, en un diari qualsevol, al terra d’una plaça freda)

J. M. Vidal-Illanes © 2016