Atur

Peixeres i mirades cendroses

Mentre et recuperes a l’hospital penses que un suïcidi pot adoptar la forma d’una gran equivocació, o la d’un crim, o el perfil d’un revolt massa tancat, o tot alhora. Una situació inicial, un conflicte i un passadís, mirant sense veure i prenent un enorme impuls: tot suma.

Hores abans, molt després de pensar que tot anava bé, t’acomiadaren. Era la darrera passa en una cadena perfectament catalogada d’incertes desfetes. El guionista de la teva vida recent havia marxat precipitadament de la teràpia amb el psiquiatre de Woody Allen. Els ulls de T.J. Eckleburg observaven entre valls de gris infinit i muntanyes de marges desesperats. El costat equivocat no perdona.

Encara hores més tard, després de l’abans, trobares al penja-robes un post-it amb les claus de casa. Sabies que un dia qualsevol el teu home marxaria amb la caixera del pàrquing. Això era nou per a tu. La perruquera vint anys més jove, la secretària de personal, la infermera de la consulta, totes entraven al llistat de la lògica. Però la caixera, sempre tancada dins aquella peixera de vidres bruts. Sempre nedant dins la frontera de la garita. No la podies imaginar fora d’aquella presó. Com va poder succeir? L’endemà del dia després, descobrires que en la fugida havia buidat el compte corrent i ell, com la resta, es va convertir en aire, en una mena de vapor que potser mai no va existir.

I ara això, asseguda al llit, despatxada, despitada. Esperant la miserable compensació per entrar en l’estadística amb forma de dit acusador, que llarga és la cua de l’atur i quanta cendra hi ha abans del bosc, als afores d’una vida que has perdut. Esperes, mentre les festes de Nadal saluden amb un somriure cruel, a casa, al menjador, amb un arbre trencat que s’arrossega pel parquet.

Un dia abans, entrares a casa impulsada per un cúmul de ràbia. Una cursa que semblava una revenja, una acusació contra el món. Woody caminava per un carrer estret i gris, mentre parlava de les desavinences amb el seu psiquiatre. Una llàstima no haver calculat res. Entrares i deixares tot el que duies a les mans. Travessares tota la casa, obrires la porta del balcó mentre l’arbre queia arrossegat per la cortina. La televisió encesa amb la pel·lícula amb perfils de Nova York. No mirares enrere. No t’acomiadares. Només et llançares per damunt la barana i contares els segons fins a caure damunt un pobre ancià de vuitanta-un anys que morí a l’instant. Tu, no. Ni la cuidadora del pobre vell. Morí ell i tu frustrares el suïcidi equivocat, l’errada que es convertí en crim involuntari.

Mentre penses i et recuperes, o no, deixes de ser una desesperada per convertir-te en homicida. Era difícil calcular-ho pitjor. L’hospital serà un mal lloc on passar les festes. Quan creies que tot giraria sobtadament, et trucà el destí. L’instant final sempre produeix enormes canvis, com a Manhattan. Així comença tot de nou, un cop més. Has après que abans de suïcidar-te has de mirar. Que tot és un joc de peixeres equivocades, brutes i amb olor de cendra.

Era dilluns, però no feia sol. Ahir no vas haver de contar “La Cigala i la Formiga” al teu fill perquè estava massa cansat i es va dormir dolçament en tocar el llit. Avui no saps quin conte li podràs llegir: no tens ànims suficients per mentir i transmetre-li amb alegria que la vida és una faula de final feliç. Avui clouries la rondalla dient: «I no foren feliços, perquè tot s’ho menjaren els xoriços». No et sona massa infantil ni massa afortunat com a final d’un conte, però és més aproximat a la realitat que t’ha tocat viure. ¿No és això el que penses mentre l’escrit del jutjat on et comuniquen l’execució de l’hipoteca roman damunt la taula del menjador, com un far que il·lumina la porta de sortida?

Era dilluns i uns candidats debatien expandint vergonya aliena. En va esperares sentir-los parlar dels temes que realment t’afecten, et preocupen: quina llunyania, què abandonat et sents. El matí feres coa al servei d’ocupació, però no feia sol. A la nit et convertires en un número fred i impersonal en boca d’una persona incapaç de resoldre el problema, però que durant quatre anys serà protagonista d’una representació teatral molt efectiva. No saps el lloc que ocupes exactament entre els cinc milions de membres del club, però et sents com un gra de sorra dins el caixó d’un parc on defequen els gossos. Amb tot, esperes l’endemà i mires el teu fill que dorm aliè a l’esfondrament dels pilars que et sostenien, mentre fas equilibris per no arrossegar-lo amb tu.

Era dilluns i et senties atrapat en el temps mentre apuraves les darreres gotes de whisky barat de supermercat de perifèria. Has deixat de fumar per prescripció econòmica i ara hauràs de rebaixar encara més l’estàndard etílic. La teva salut potser millori una mica amb la crisi global i personal que et cobreix i et condemna a viure dins un clarobscur indefinit. Però mires el calendari i esperes l’endemà. Mires cap el futur perquè no tens alternativa, i per damunt de tot el mires perquè el present et sembla una merda que vols evitar quan abans millor. T’aixeques per avançar i ho aconsegueixes fins que caus dins una casella que t’envia de tornada a l’inici de tot. I esperes el futur, l’endemà: «Tan de bo fossis aquí» –penses– «per indicar-me el camí». Avui ja es dimarts, no ha fet sol, i has enyorat el temps enrere quan creies en les faules de final feliç.

J. M. Vidal-Illanes