M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]