Músics, aristòcrates i ferroviaris

Músics de capçalera

Tothom hauria de tenir un veí músic, un que fos un virtuós amb el violoncel, amb la flauta travessera o amb el triangle. Un músic en les nostres vides ens elevaria la categoria existencial i ens permetria marcar un pis més en l’ascensor social, o fins i tot dos. Haig de confessar que fa lustres que busco l’ascensor aquest sense èxit. Fins ara només he trobat escales que sempre indiquen el descens i no aconsegueixo endevinar què hi ha al fons de tot, què ens espera darrere la foscor de l’últim graó. De ben segur que amb un músic agafat de la mà la realitat no desafinaria tant.

Però el dia que s’instal·li un músic a l’escala de casa sé que la meva vida haurà canviat per sempre. L’aristocràcia es vantava de tenir un compositor a l’abast que creava peces per major glòria del qui fos. Jo a la meva mare li componia obres de percussió amb els tambors de detergent, fets d’un cartó sonor espectacular, uns instruments que varen desaparèixer baix l’influx dels sabons líquids —que per altra banda han eclipsat el paper del calaixet de les rentadores—; la mare va acabar amb els concerts de percussió omplint els recipients amb joguines impossibles que després s’havien de guardar novament i mai hi cabien. Això va posar fi al meu somni de viure com el fill d’una aristòcrata amb mestre de capella domèstic.

És evident que tot té un risc en aquesta vida. Quan estudiava a Barcelona, una veïnada tocava el piano i es convertia en un impediment més als bons propòsits. Quan començaven les primeres escales jo ho interpretava com el tret de sortida, anava a la nevera i iniciava una ruta per les profunditats de la cervesa de litre. Quan l’instrument emmudia jo ja anava massa borratxo per aplicar-me al dret processal i corria escales avall a buscar una pizza. Normalment no trobava la pizza i acabava fent gintònics al Velòdrom entre amics desesperats que envejaven que jo tingués un músic a l’escala de casa: en realitat a ells els importava poc l’instrument, el tema és que la veïnada en qüestió estava com el formatge.

Pitjor ho tenia el Manel, un amic que vivia en una espècie de soterrani que donava paret per paret a l’estudi d’un personatge estrafolari. Vivia envoltat de milers de llibres que utilitzava com a panells acústics. Sempre vaig imaginar que l’ésser estrany era el músic protagonista del contrabaix de Patrick Süskind, que també vivia dins una habitació aïllada —com aquest blog—, emetent un monòleg interior sense sons. Gairebé mai se’l veia entrar o sortir però un dia el vàrem veure carregant el feixuc instrument: amb la mà que li quedava lliure arrossegava un carret de la compra ple de llaunes de cervesa. Mai sabré quantes són moltes cerveses, jo, una època, em conformava amb no baixar de set pintes; el Manel sempre em guanyava i el senyor del contrabaix ens golejava a la vista de les bosses plenes de llaunes buides que treia diàriament de casa. La vida en aquell món ombrívol era un concert humà que desplegava la metàfora d’una existència inhòspita entre cordes, caixes de fusta i llaunes d’alumini de color verd.

L’home de les cerveses ens va confessar que es va fer músic quan va morir el seu pare: abans era factor de circulació de la RENFE. Quan li demanaves el perquè d’aquest canvi vocacional sobtat et responia amb una serietat que atemoria: «Per poder comunicar-me amb el pare, que segueix vigilant-me com ho ha fet sempre»; jo el mirava i pensava que el destí ens havia deslliurat d’un seriós risc de viure una catàstrofe ferroviària d’incalculable abast. El contacte sense mèdium es realitzava per mitjà de les composicions musicals que elaborava a les nits. L’estrafolari deia que el contrabaix era l’instrument més ultraterrenal que existia. També sostenia que una orquestra podia prescindir del director però no del contrabaix. Mai no va dir res d’un violoncel, ni de la flauta travessera, ni del triangle. Les cerveses, de ben segur, que contribuïen a traspassar les fronteres de la comunicació entre tenebres: les partitures eren el missatge, el contrabaix el mèdium i l’alcohol la solució. Anys després el Manel i jo llegirem als diaris que el director prescindible havia estat el pare del ferroviari atrafegat… Entre cervesa i cervesa no en vàrem voler treure cap conclusió.