Generacions

Novembre 6, 2020J. M. Vidal-Illanes Cultura, Narrativa, Societat Etiquetes: Cultura, Flames, Generacions, Humans, Literatura, Música, Poesia Deixa un comentari

A una generació glaçada la succeeix una generació en flames.

J. M. Vidal-Illanes

Un resum en imatges

Novembre 14, 2019Novembre 14, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la, Vídeo Etiquetes: Cinema, Cultura, Herències, Història, Literatura, Llibres, Música, Vida Deixa un comentari

Llegint peces de dòmino

Juliol 8, 2018Juliol 8, 2018J. M. Vidal-Illanes Articles, Cultura, Narrativa, Societat Etiquetes: Cinema, Cultura, Dòmino, Escacs, Esqueles, Reflexions, Vellesa, Vida 4 comentaris

Enganyant a la mort

La vida és com una partida de dòmino. Intentes encaixar peces seguint un ordre lògic on la sort també hi és present. Hi ha un nombre limitat de peces, però si no tens la que permet continuar amb la sèrie, la vida s’interromp, així, sobtadament. Tot acaba amb el color negre de l’anvers de les peces girant damunt el tauler, llavors es fa el silenci i algú apaga els llums discretament. La partida contra la mort dura mentre et queden peces per combinar.

Descobreixo en un dels meus quaderns negres una nota manuscrita que diu que Billy Wilder va deixar anar en una entrevista el següent:

«Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s’han oblidat de mi».

La mort no sempre segueix un ordre lògic, tot depèn de les peces que t’han tocat en sort. Quan llegeixo que un noi o una noia moren abans de començar a viure la plenitud de la joventut, quan m’assabento que un nadó no sobreviu a les primeres setmanes, quan llegeixo esqueles de persones de la meva edat o més joves, penso que, lamentablement, cap d’elles va tenir sort en el repartiment de les fitxes, i que la mort ha jugat les seves amb una enorme crueltat.

Sé que Ingmar Bergman va escenificar això mateix amb una partida d’escacs, i veritablement és possible que resulti més encertat que el símil de la partida de dòmino. Però jo no sóc Bergman i la meva imaginació és més rudimentària, tot i que crec que en la partida contra la mort té més sentit el factor de l’atzar que proporciona el dòmino que el factor de l’habilitat que exigeixen els escacs. La mort ens sorprèn sense la fitxa adequada i la partida es trunca bruscament.

Va ser la mare la que em va ensenyar a jugar a dòmino i la culpable que pensi així. També és la culpable que estigui immers en un poemari amb els quadres de punts com a protagonistes muts. Ara que les mans tremolen i la memòria es projecta cap a un passat llunyà, ha arribat el moment de fixar un relat biogràfic. Llegint Wilder recordo també que la mare em va dir una cosa semblant un dia que va percebre que tothom l’abandonava. Amb noranta anys la seva por secreta és la d’haver de veure que a algun dels seus cinc fills se li acabin les fitxes de dòmino abans que no a ella, i ho hagi de viure amb dolor de mare. Ella vol que tot segueixi un ordre lògic i l’atemoreix que també se n’hagin oblidat de la seva sort. Ens diu que passats els noranta anys s’arriba a una edat en què s’aprèn a combinar la lectura de les esqueles amb el joc de dominó. L’aire de la tarda penetra dolçament per la finestra de la sala. Mentre mira com llegeixo en silenci, ella tanca el diari i em proposa jugar una partida.

El lent parlar de l’olor freda

febrer 26, 2018Març 4, 2018J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Música, Relat Breu Etiquetes: Cultura, Literatura, Música, Records, Relat, Vida Deixa un comentari

La reina dels al·lucinògens: Maria Sabina (1894-1985)

Trobar sense buscar un lloc on el temps no passa perquè les hores s’aturen dins un rellotge sense busques i amb l’esfera muda. Els espais de frontera són així. No persegueixo res, per això m’aturo allà on la música de jazz guia els sorolls dels pensaments i m’assec lentament mentre sento que al fons d’algun lloc una persiana metàl·lica tanca les darreres oportunitats dels fantasmes de la nit anterior. Trobo i miro les parets on pengen unes fotografies de Camaron sobre ocres ombrívols i teranyines transparents. A l’altre costat del rellotge veig una imatge amistosa del cantaor rient assegut devora Paco de Lucia i rememoro «Como el agua» mentre desitjo un bon dia a la noia que em demana que vull prendre. A l’esquerra de la caixa registradora un quadre que reprodueix un document antic destaca una frase que proclama que segons l’article 14 de la Constitució d’Haití de 1805: «Ara tots som negres». Diu la lletra petita que «tots els ciutadans, d’ara endavant, seran coneguts per la denominació genèrica de negres». Tanco els ulls i m’imagino perdut dins un vagó ple de sacs de sucre i em veig dormint sense somnis. Tot es desprèn de la «Teoria del color Muac» de Juan Carlos Romero (Mèxic 2014-2015). Estranyes paraules exposades així a la incertesa. No ho entenc i em limito a examinar la crema del cafè.

Frego les mans contra els pantalons perquè fa fred i tot és diàfan. Prenc el cafè mentre aspiro l’aroma tebi. No serveixen alcohol abans de les 12 del migdia, diuen. Bec i visc i miro aquell «Be nice or leave» que és una espècie de «reservat el dret d’admissió» però més sofisticat. Maria Sabina m’observa i m’inquieta, tan mexicana, ella. A la porta d’entrada uns rostres observen l’interior amb ulls plens de curiositat i gestos inclinats. No entenc per quin motiu Maria em mira amb tanta indiferència: això m’intimida més i canvio de cadira. Els de defora no entren, són rostres que no han dormit encara. Avui només buscava un refugi on ningú em pogués trobar perquè els grisos inspiren i el cel canvia amb una freqüència desconcertant. Tinc conviccions d’abatiment malgrat transitar per alguns moments aïllats on el tren circula ràpid i em deixo portar feliç. Torna la llum i penso que no arribarem a temps per aturar-nos a la pròxima estació. Sense buscar puc trobar-me fora de tot. Sé que sóc al món i abandono l’estat decrèpit. Maria s’asseu devora meu i comença a parlar lentament, com el jazz, com els pensaments letals que em fan perdre la visió quan oblido qui som i aquell núvol de persones que m’assetgen no em deixen passar. No puc sortir.

Transito sobre carrers mullats d’olor freda i sento la remor de Maria mentre el cel esclata contra el desert en el punt en què dorm l’horitzó. Demà les hores tornaran a aturar-se i sentiré que em parlen aquelles parets ocres darrere els sorolls dels pensaments.

No els agrada…

Novembre 28, 2017Novembre 28, 2017J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Filosofia, Pensament Etiquetes: Articles, Cultura, Filosofia, Literatura, Llibertats, Pensament, Poesia, Política, Vida 2 comentaris

Ens tenen por quan pensem

Dies en què pensar és perillós. No els agrada. Et miren amb desconfiança però observen amb profunditat. Només accepten una moral, una direcció, un agenollament, una retirada, la rendició en veu baixa. Però no els agrada el pensament, no volen que ho facis perquè saben que serà diferent, que acaronaràs mots subversius, que despertaràs odi, el “seu” i unilateral odi. No volen que pensem, no els agrada el que penso. No poden posar gàbies al color. No poden controlar-nos quan escrivim veritats. No poden vèncer la intel·ligència i això els exaspera infinitament. Penses i pensem mentre ells perden el control i incrementen la pulsió de l’odi. La música de poetes els fon els mecanismes i els destrueixen lentament mentre intenten surar aferrats a salvavides de còlera, a pasteres de ràbia, dins una tempesta que han provocat amb la seva fúria irracional. No els agrada que ni com penso. No els agrada el meu color preferit. Odien els meus principis. Odien la meva manca d’himnes, de banderes, de fronteres, perquè no són les seves. Dies en què pensar és imprescindible. Dies en què defensar-nos és mostrar que estem vius. Dies que són una vida en la qual no renunciem a ser com som. I vides en què no deixarem de ser-ho ni de lluitar mai. No els agrada, per això penso amb més força que mai.