Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure  que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

 J. M. Vidal-Illanes © 2016