Un dia puges del bar després del vermut i agafes tots els diaris que tens per casa. Els apiles. Poses música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, i t’asseus al sofà amb les cames encreuades. Com que oblides agafar les tisores, t’has d’aixecar i anar al teu estudi a agafar-ne unes, de les que tallen bé el paper fi. Aprofitant el viatge et serveixes whisky, tot sol, i somrius perquè encara queda mitja botella. Tornes al sofà i la penombra concentra l’escassa força del moment damunt una idea estranya: retallaràs les notícies de perdedors que hi trobis. La premsa és una gran font de retrats de fracassats des de l’instant que esquiva les bones notícies. Curiosament molts lectors de narrativa busquen tot el contrari i s’amaguen darrere una cantonada quan veuen passar un llibre que certifica la frustració d’una vida incompleta. Les notícies dels diaris desapareixen l’endemà o passades unes hores. Quan l’horabaixa prens un diari al bar, perjudicat per la transició de mà a mà, descobreixes que aquelles pàgines traspuen agonia i que al moment de tancar el local les llençaran al contenidor de paper o cobriran el terra acabat de fregar.

Hi haurà més dies de vermut, o de cafè, que és el que més prens al llarg del dia, un cafeïnòman reconegut, és clar. Anotes a l’agenda amb lletra petita que has de buscar a Internet si hi ha cap associació de Cafeïnòmans Anònims, i gires pàgina. La penombra és així, mai saps quan s’apareix la realitat, al cap i a la fi veiem el que veiem gràcies a la llum, el que roman a la foscor és invisible. Les històries de les persones que hi perden un dia i queden al marge, també acaben transitant en la penombra fins a endinsar-se en una invisibilitat total. Això no només és injust, sinó que maximitza la desesperança i la pèrdua de fe en els éssers humans. Els diaris amaguen una part de la realitat perquè només expliquen la meitat que interessa. Com va dir James Salter: «Hi va haver una època en què m’hauria agradat escriure un llibre de pàgines perfectes, però vaig arribar a la conclusió que era massa restrictiu». Mires per la finestra i fa fred perquè recollir lentament les despulles que ningú no vol és una tasca trista.

Has decidit reciclar una carpeta vella on guardar, ben classificades i amb notes recollides a post-it grocs, les històries perdudes de personatges anònims que s’enfonsen en la desesperació, l’oblit, els traumes. Els diaris són un gran magatzem efímer de biografies desapercebudes i el paper groguenc i cansat que les acull té un tacte romàntic i desesperant alhora. Potser també hauries de retallar idees i cròniques de revistes dominicals o deixar de pensar en tambors cada cop que sents que vols protestar per alguna injustícia. Un dia, passats els mesos, la carpeta s’haurà quedat petita i decidiràs comprar un arxivador de sobretaula verd fosc, que no trobes i al final és negre. Ho faràs després de prendre un rebentat de rom Amazona al bar de la cantonada. Les cantonades també amaguen històries, de vegades grises, d’altres transparents. Mai no saps el que espera darrere el perfil angulós d’un cap de cantó, però sovint té la forma d’una silueta enemiga.

Quan un matí de pluja persistent i cel uniforme veus que l’arxivador està gairebé ple, decideixes donar la passa final. Ordenes, classifiques i filtres els retalls. En tries vint i els vas col·locant successivament en posicions diferents formant un arbre de tronc torturat. Les peces es desplacen i al final entra una llum espectral per la finestra i saps que ho tens. Escrius un índex i penses un títol. Passats deu mesos descobreixes que has escrit un llibre de relats, de relats de persones oblidades, perdedores, al marge del fil de la vida i encerclades per una gàbia. El dia que ho enquadernes és gris i comences les correccions, la relectura, la revisió de la música i el ritme d’allò que has escrit. I penses que uns retalls de diaris no poden menysprear-se mai, ni poden caure en l’oblit. Has rescatat del fons de la sorra freda un bri de foscor i l’has exposat a la claror del dia: avui vint històries han deixat de ser anònimes i perdudes i han perdut la invisibilitat, tot i que segueixen encloses dins una gàbia de cantonades insospitades i girs no sempre desitjats. Ja no són només retalls de diaris, i tornes a posar música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov.

J. M. Vidal-Illanes © 2017 (Mentre escolto Marching Bands Of Manhattan de Death Cab For Cutie)