Pluja d’estels al Iemen

Iemení_Blog

Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels. (Original de Dinos Michail en Dreamstime)

Mirada al cel fosc d’una contrada desfeta. La frontera d’Àsia amb la terra dura d’Àfrica. Dahian o Saada probablement són noms que revelen una molt escassa informació, fins que assalten les portades dels diaris o es converteixen en una etiqueta a les xarxes socials. En aquell allà remot, Zhirin, un infant de dotze anys, observa, com cada nit, el cel estelat, i somnia com un nen qualsevol. El seu ritual: veure un estel fugaç just abans de retirar-se a dormir, una imatge que representa en realitat la velocitat amb què pot passar la vida al davant nostre. Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels.

Hi ha hagut nits en què ha vist passar llampecs de llum encegadora que esclataven en alguna part de la ciutat o a la rodalia on s’estén en silenci l’escassa terra productiva que tot just alimenta la població. L’endemà del llamp, assentada la pols, des de la terrassa de casa seva el noi podia veure dibuixat nítidament el perfil de la destrucció. Alguns d’aquests endemans, movent àgilment els seus fràgils dotze anys, el nen ha acompanyat els germans grans a retirar les runes amb l’esperança de recuperar vides que es donaven per perdudes. A la nit, podrà tornar la mirada al cel fosc abans d’anar a dormir, però es farà més difícil agafar el son perquè en aquell silenci d’hores negres la commoció de la mort brunzeix amb massa intensitat.

Però un dijous d’agost, un altre endemà que havia de ser un dia normal, tot canvià per Zhirin. Era un d’aquests dies en què se surt de casa havent menjat el que la mare ha preparat ben d’hora. De manera despreocupada, el noi anava caminant per carrers polsosos fins que agafà l’autobús que havia de traslladar-lo a un centre educatiu d’estiu, una espècie de campus de vacances. De dia el cel també es pot enfosquir sobtadament: un sacseig incomprensible i la terra es xapa en dos, convertint-ho tot en una immensa sepultura. Només és una operació militar legítima, diran els atacants. Una legitimitat amb infants innocents morts. La comunicació alterarà el sentit de les paraules: quan la mort de civils menors, aliens a tot conflicte es dissipa, no hi ha legitimitat.

Ens varen ensenyar que durant qualsevol conflicte els civils han de ser protegits, especialment la població més vulnerable, i els infants, ho són. Qui ha viscut una guerra sap que això no és gairebé mai així, és la legitimitat dels danys col·laterals, de les morts inevitables. Cel fosc i llamps assassins. Repetits atacs contra escoles i hospitals. La guerra és evitable, però hem après que hi ha regles fonamentals de distinció, proporcionalitat i precaució en els atacs que la follia humana no sap respectar. Més d’una quarantena de nens morts. Estadístiques. Una seixantena, ferida. Més estadístiques. Hi ha guerra al Iemen, aparentment a esquena dels interessos occidentals, a primera línia de la geo-estratègia d’injustificables dictadures. Un bombardeig i desenes de vides desdenyades.

Llegim les notícies i algunes preguntes essencials s’obren pas com ganivets sobre la consciència. Alimentem dictadures i les armem, i al final de tot ens preguntem quants infants més han de morir, quanta gent innocent necessita ser sacrificada per aturar una, més, cruel guerra. Una notícia només és un fil a resseguir. Llegeixo que més de 10.000 persones han mort des del 2015 en aquesta lluita cega d’interessos entre l’Aràbia Saudí i l’Iran. D’aquests morts, gairebé 2.400 són nens. Més de 3.600 han resultat ferits. Traslladem ara aquestes xifres a l’escola dels nostres fills. Posem-hi noms i faccions.

La guerra és sempre injusta i té el valor d’una pluja d’estels fugaços en el moment que ets un noi i et converteixes en víctima: en un instant el llamp i el cop ardent que t’ha enxampat t’allunya per sempre de qualsevol somni. Zhirin tenia dotze anys.

J. M. Vidal-Illanes @ 2018

Contra el vent del sud

Alep_en_guerra

¿Què era en realitat una guerra? El furt del passat, el present i el futur que ja no serà.

El dia que vares sortir d’Alep amb la dona i els dos fills petits, deixant enrere les ruïnes de casa teva, començares a sospitar que la vida passada havia quedat enterrada entre enderrocs i records enfonsats.

El dia que pujares a una pastera després de pagar a les màfies uns passatges a la deriva, començares a sospitar que ja no hi hauria cap possibilitat de retorn.

El dia que fores rescatat amb la teva família, supervivent, i pujares al vaixell d’una ONG, sospitares que la misèria quedava enrere i que el cel indicava una sortida possible.

El dia que arribares a terra ferma i fores confinat en un camp de refugiats, rebent una solidaritat humanitària que hauries preferit no agafar, pensares que tot es dissolia en una provisionalitat incomprensible.

Els dies següents, veient que no semblava haver-hi sortida més enllà de la terra de ningú, pensares que no només t’havien robat el passat, sinó que també t’havien tancat la porta a un futur que no havies triat. De sobte, mirant els teus dos fills et preguntares ¿Què era en realitat una guerra? En aquell instant una gavina va estendre les seves ales i va començar a enlairar-se contra el vent del sud.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Nàufrags interiors

Patera

Entre la mort i la vida: el mar i la guerra

Intentaves dormir pensant en les postes de sol que es dissolien en l’horitzó com focs d’artifici efímers, eren només uns minuts al final d’uns segons, però tan sols et sortia al pas la imatge del primer cop en què aquell llampec va anar seguit d’una explosió i un núvol de pols. Volies dormir però no podies oblidar les nits de fletxes de llum sobtada i d’esclats mortífers que travessaven el cel trist, perquè hi ha sorolls inesborrables que sonen constants. Quan no tens res, que hi pots perdre? No es pot viure de les runes que altres han conreat a casa teva. No hi ha crepuscles quan fugir es converteix en un passaport a la vida o a la mort. Quedar, només oferia una d’aquestes dues opcions i no ho volies comprovar. Sentir-se part d’una espècie d’experiment no reconfortava: peces en un tauler d’escacs que eren desplaçades des de la distància. Has reconstruït molts cops els moments en què vares planificar-ho tot: marxar, perdre de vista l’horror. Les arrels havien estat arrencades pels obusos i les bales, per la irracionalitat dels assassins. Però, quan no saps qui és l’enemic, contra qui lluites? Per això vares marxar, per deixar que fos el temporal qui decidís el teu destí. L’alçada de les onades podia certificar la diferència entre la vida i la mort, ho sabies, però decidires embarcar-te en la incertesa amb forma de taüt i tacte fràgil. Assumires el cost en diners i en risc perquè sabies perfectament el que hi havia al teu costat de la ribera i per contra volies pensar que a l’altra vorera podia haver-hi una realitat diferent amb una nova vida o, potser, amb un no-res.

El viatge era llarg. Tu, la teva dona i unes escasses pertinences salvades i lleugeres sortíreu de matinada. Van ser gairebé dos mesos esperant una oportunitat, temps suficient perquè la teva família deixés de saber res de tu metre començaves a sospitar que mai més no en sabríeu res d’ells: pares, avis i parents massa vells per emprendre camí. Alep era com un gran mausoleu en runes. Has pensat sovint que mai no podràs oblidar aquest horror i que faràs el possible per justificar la decisió d’abandonar-ho tot. Has recordat com si fossin cops de puny, com passaven les setmanes mentre ploraves pel fet que ningú en la guerra no sabria tampoc de l’existència del teu fill. Quan a la fi vares poder contactar amb el que podia quedar del teu passat, vas descobrir que no hi havia res, que ja no hi eren i el buit havia canviat de bàndol. I allà on hi havia mort ara hi ha la calma i un vaixell proscrit que et salva la vida. I a l’altre costat d’una frontera sospites que hi ha una acollida sempre que puguis fugir prou ràpidament. La tasca humanitària només és un instant entre la vida i la mort. Confies en qui et pot ajudar, però mires amb incertesa les autoritats que no saps si et facilitaran o no l’estatus de refugiat o, simplement, no t’expulsaran en calent. Per això, quan descobreixis la sortida sabràs que ser tractat com un furtiu et farà persona i et salvarà la vida perquè què t’allunyarà de ser una víctima d’un bombardeig més. La pols comença a dipositar-se en el passat.

T’has jugat l’existència a la mar, amb la teva jove esposa, perquè així els soldats ja no et podran disparar en la foscor de la nit. Et disparaven a Alep, us varen disparar quan caminàveu buscant una sortida, i us dispararen també per la simple sospita d’una frontera incerta. I aquí et vares salvar perquè mentre tremolaven els fonaments de casa teva, ara destruïda, vares dibuixar meticulosament el teu futur. Res era improvisat, fugires amb la teva companya, que ara és la teva esposa, i planificares un somni que sabies que potser no seria com havies imaginat.

En haver deixat les bombes enrere descobrires que tenies més esperança que por. La teva dona ho havia tingut més difícil, víctima de violacions durant els assalts a la ciutat ha conservat, però, la vida. Saps que el teu fill potser serà teu, o no, i malgrat tot no t’importa. Quan la teva vida no val més que un gènere perible en un mercat tronat, entens que la fugida és l’únic camí. Immers en la polseguera fores incapaç de saber perquè havies de ser víctima. Molts dels teus vells amics d’escola havien estat reclutats o segrestats, era qüestió de temps que tu també ho fossis. No t’importava lluitar, però no entenies ni els motius ni quin se suposava que era el teu bàndol. Les mentides fan que no puguis saber qui és qui en tota aquesta confrontació de múltiples fronts, les teranyines del poder són extenses i confuses i eren utilitzades per desdibuixar el traç de la realitat lineal.

Has estat acollit, les ONG que t’havien recomanat t’han ajudat amb la paperassa i amb el reagrupament. Moltes setmanes més tard de la separació a la frontera has pogut recuperar la dona que ja està de cinc mesos. I així seguiràs, potser ocult entre el marasme d’una gran ciutat que et regala un singular anonimat i faràs el possible per tirar endavant i trobaràs la tribu i aconseguiràs malviure i donar un futur que no sigui una mort segura al teu fill i la teva dona. Has sobreviscut, i això és molt, a la guerra al teu país i a la batalla de la Mediterrània. Sobrevius, i això té un valor incalculable quan saps que la mar és una tomba si no trobes un vaixell de salvació sortint al camí. I seguiràs fugint si no et deporten, fins a arribar on uns parents del pare de la teva dona tenen un restaurant. La vida no serà senzilla perquè la solitud que deixa una generació desapareguda baix el foc de morter i l’encert de franctiradors és molt llarga. Amb el temps cicatritzaran per fora les ferides quedant obertes les nafres interiors. Quan el teu fill comenci a caminar, sabràs que un dia podràs no tornar més a la teva terra destruïda: no serà una opció. Quan ets un nàufrag interior entres dins l’univers dels desnonats del món, i dorms cada nit com un rodamón sense fronteres, no importa on hagis pogut construir una nova llar.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

No els agrada…

pensar

Ens tenen por quan pensem

Dies en què pensar és perillós. No els agrada. Et miren amb desconfiança però observen amb profunditat. Només accepten una moral, una direcció, un agenollament, una retirada, la rendició en veu baixa. Però no els agrada el pensament, no volen que ho facis perquè saben que serà diferent, que acaronaràs mots subversius, que despertaràs odi, el “seu” i unilateral odi. No volen que pensem, no els agrada el que penso. No poden posar gàbies al color. No poden controlar-nos quan escrivim veritats. No poden vèncer la intel·ligència i això els exaspera infinitament. Penses i pensem mentre ells perden el control i incrementen la pulsió de l’odi. La música de poetes els fon els mecanismes i els destrueixen lentament mentre intenten surar aferrats a salvavides de còlera, a pasteres de ràbia, dins una tempesta que han provocat amb la seva fúria irracional. No els agrada que ni com penso. No els agrada el meu color preferit. Odien els meus principis. Odien la meva manca d’himnes, de banderes, de fronteres, perquè no són les seves. Dies en què pensar és imprescindible. Dies en què defensar-nos és mostrar que estem vius. Dies que són una vida en la qual no renunciem a ser com som. I vides en què no deixarem de ser-ho ni de lluitar mai. No els agrada, per això penso amb més força que mai.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

L’illa, el far, el vent i els homes

«Un dels vint-i-dos relats breus, sovint molt breus, que formen el volum L’illa, el far, el vent, de Josep Manuel Vidal-Illanes (Gregal, 2017), el protagonitza un home que un dia veu un feix de bitllets al seu abast i, sense poder resistir la temptació, els agafa i arrenca a córrer. Es troba a mitjans de mes i ja no pot comprar menjar. Quan comprèn que la policia li ha seguit el rastre i l’arrestarà, no té altra preocupació que evitar que la detenció tingui lloc davant el seu fill petit. És una bona mostra del que presenten aquests contes: gent que viu als marges de tot (als marges de la societat, als marges dels afectes, als marges de la raó), retratats amb un pinzell literari que mira de posar en relleu la seva dignitat. No hi cerqueu la saturació de peripècia de la literatura comercial: cerqueu-hi el retrat pietós d’ànimes humanes. Sí, he parlat de pietat: algú ha dit, alguna vegada, que al cor de la literatura hi ha de bategar la pietat.
Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent

M. A. Llauger © / Ara Llegim

Archivo 11-11-17 11 12 38