El meu fill petit em diu sempre que no li agraden les postes de sol perquè això vol dir que el dia s’acaba. Per contra a mi sempre m’ha agradat vèncer els segons de diferència entre enxampar el sol besant l’horitzó i perdre’m l’instant màgic, quan faig tard i el perfil de la Terra ha començat a engolir el cercle en flames que s’enfonsa inexplicablement en la mar. Ahir horabaixa, quan tornàvem de comprar el pa, mentre caminàvem pel passeig del Molinar, li vaig dir entusiasmat que podríem veure clarament com el sol es pondria. El fillet em va tornar a etzibar amb la tristesa esbossada a la cara que no li agradava que el sol se’n anés a dormir. En arribar a casa, mirant per la finestra els darrers colors del dia, em vaig aturar a pensar si m’agradava l’ocàs per la bellesa de l’escena o perquè ho associava inconscientment al fet de que la jornada es consumia i la negra nit tocava a la porta per portar-me música, lletres i una mica de ginebra. Definitivament soc un ésser nocturn, una espècie d’òliba que caça inspiració al vol. Ja d’estudiant pensava que de nit, quan tothom dormia, era el moment de posar-se a la feina per què així tenia més energia alliberada a la meva disposició; aquest és el vessant geomàntic de la meva personalitat, l’altre vessant és el llunàtic: els dos varen arribar un dia indeterminat per acompanyar-me al llarg de la meva vida i ens hem fet inseparables.

Aquest matí, quan he despert els infants, he agafat el petit i li he mostrar com sortia el sol. La lluna estava alta, mig menjada pel minvant i per uns niguls de formes estranyes. La llum al cel era fantasmal. El sol ha començat a estendre la primera franja groga sobre l’horitzó, encara restaven alguns minuts per a deixar-se veure i retallar amb més intensitat el perfil de teulades i xemeneies en un primer pla fosc. Feia una mica de fred, no més de quinze graus, però l’atmosfera se’ns obria nítida. A un costat el camp segat, a l’altre la mar plana com una safata de vidre lluent. Al fons de tot els avions matiners travessaven el cel canviant de colors freds que esdevindrien càlids amb l’evolució dels minuts calmats. Quan miro el rellotge i són les set i quaranta minuts del matí una esfera enorme comença a despertar. A baix, l’agranador de l’empresa municipal repassava en silenci les voreres de la plaça, mentre escoltava amb els auriculars posats, una música que només podíem intuir. El ritme es pausat, com l’hora, com la cadència dels avions passant cada cent vuitanta segons. I el fillet esclata quan veu sobresortir el sol que s’eleva dibuixant un nou jorn: «Pare, m’agrada quan surt el sol perquè ara sé que tinc tot el dia per divertir-me».

…No he pogut afegir res més a la breu conversa, només una llarga mirada estorada; simplement, avui el dia ha transcorregut d’una manera diferent.