Profunditats, pedres i volcans

Març 11, 2017Març 11, 2017J. M. Vidal-Illanes Cultura, Ficció, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Fotografia, Literatura, Lowry, Volcà 3 comentaris

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava.»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera.»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

Mai no et deixis vèncer per la neurona-cilici

febrer 8, 2014Juny 24, 2014J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa Etiquetes: Autoodi, Cinema, Infern, Literatura, Lowry, Niro, Psicologia Deixa un comentari

Crec que conec una persona que disposa d’un mecanisme especial al cap, tot i que no li he vist mai perquè per això hauria d’investigar dins el crani en pla Dexter, i jo sóc més aviat aprensiu. A més, amb els meus nuls coneixements de geografia cerebral, tampoc no sabria ni per on començar a cercar. Però el cas és que el mecanisme ha d’existir com a explicació convincent del fet que l’individu en qüestió sempre es lamenta per tot i a més es castiga fins a límits inversemblants.

Ell és una persona d’aparença normal, no és massa alta, però tampoc no és massa baixa. Sempre du el mateix abric gris de llana, que abandona només els mesos de més calor. El més probable és que m’equivoqui, però tinc la convicció que du implantada una neurona-cilici que s’activa quan l’autoestima li puja en excés. Per ell l’autoestima és com una càrrega pesada que s’ha de dur com qui transporta un xicle a la bota, un d’aquells que cada cop que trepitges es desfà en mil fils elàstics que se separen del terra i tornen a la sola rebotant i fent un sord plof. Continua llegint →