Tancar els ulls quan es fa fosc

Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins a col·lapsar els pulmons i la sang ja deixa de colpejar les temples. Aquell passeig pel carrer gran es transforma en un somni dolç i silenciós darrere un immens cortinatge de núvols porpra. Les forces es desfan com la sorra calenta i una claror gradual i blanquinosa part darrere els ulls, va perdent intensitat fins a transformar-se en una obscuritat incompleta. El gaiato cau en terra i tu et desfàs com un castell de cartes.

Quan passava pels carrers que s’enfosquien al capvespre comparava l’olor de llenya cremada dels forns de pa i els comptava. Tornava a casa fent una volta que transitava pels carrers que unien tots els forns del barri, fins a cinc fleques d’aromes irrepetibles. Però avui ja no hi ha fum de forn, ni forners, ni bosses de tela penjant d’un ganxo amb la comanda escrita a un bocí de paper manllevat d’un quadern d’escola. Has marxat però et veig traient el pa amb la pala i una cigarreta a la boca. Eres un dels meus herois d’infantesa, aquell que em regalava bocins de coques bamba en sortir de l’escola.

En l’època dels forns jo era petit i pensava que tot funcionava infinitament sempre que es tingués la precaució de no deixar mai de donar corda, la nit que oblidàvem girar un cop i un altre la maneta del rellotge perdíem qualsevol oportunitat de llevar-nos al matí, perquè la campana no sonava i el temps deixava d’existir. Sense abans no hi havia migdia, sense matí no hi havia sol post. Un rellotge aturat sempre m’ha provocat pànic perquè em fa pensar en el fet que la immobilitat hostatja la mort dins la foscor que arriba sobtadament. La teva dona et va deixar ara fa vint anys.

Hi ha dies que et transporten al carrer gran i a rellotges que s’aturen perquè algú decidí que no hi havia més corda a donar. Dies en què la beguda és amarga, on els ingredients agitats només proporcionen mitja dotzena de glops de tristor. Vas ser el forner de la meva infantesa i potser el darrer d’aquells que escriguéreu una època. Ahir vas trobar els motius per tancar els ulls dins la foscor, tenies noranta-sis anys, ho he llegit a una senzilla esquela del diari. M’ha sorprès descobrir que tots aquests anys havies estat viu, envellint en algun incògnit lloc de la nostra petita ciutat, potser a la mateixa casa que antany havia estat el teu forn. Avui l’olor del pa de Viena i d’ensaïmades m’ha semblat més lluny que mai.

J. M. Vidal-Illanes ©️ 2019

Ciclista

athlete bike black and white cycle

Photo by Pixabay on Pexels.com

Pedalaves a contracorrent amb totes les forces de què disposaves. En realitat volies anar contra el temps, retrocedir en una contrarellotge insòlita: la lluita de recular uns minuts per anticipar-te i evitar allò que esdevingué. Senties el sol abrasador d’aquesta primavera canviant i la suor que et cobria el front. I les cames, les agitaves mentre feies girar les bieles a la màxima velocitat que el teu cos podia permetre’s, cap enrere. Eres només una imatge a contrallum. Però encara eres.

Però el temps no retrocedia, ni tu tampoc. Seguies sentint l’escalfor sobre el front torrat d’aire i sol i les gotes salades de suor per tot el cos, amb l’involuntari pessigolleig càlid que t’hi dedicaven. Decidires millorar la posició del tronc, intentant optimitzar la fràgil aerodinàmica del ciclista. Res no canviava, et retrotreies mentalment, però la contrarellotge la guanyava el teu rival. Entre una boira creixent, pensaves com evitar-ho, inútilment ordies una tàctica i imaginaves la maniobra evasiva perfecta.

Grinyols llunyans. Marques damunt l’asfalt. Senties veus allunyant-se mentre els ulls se’t tancaven. Una sotragada, un moviment d’ingravidesa. Darrere el cop d’unes portes metàl·liques i l’udol d’una sirena sentires que tot es movia més ràpidament que tu. Deixares de pedalar amb la convicció que lluitaves contra allò que esdevé inevitable perquè ja havia succeït. Un glop d’aire fred t’entrà per la gola mentre una veu greu i deformada cridava paraules imprecises que sonaven dins un túnel.

Tornares a girar les cames amb força, no et resignaves a perdre la cursa, no aquest cop, no d’aquesta manera. Pedalant i aferrat a la vida amb la punta dels dits, ajagut a una llitera, disputaves una contrarellotge molt especial contra el fred que començava a inundar el teu cos dins d’un asèptic vehicle que s’obria pas sorollosament entre el trànsit atapeït.

J. M. Vidal-Illanes ©2019

Cavalcant una Harley

Letter_man_motorcycle_1200

Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert

El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.

—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.

—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.

Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.

—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.

—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.

Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.

Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:

—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.

Va fer una pausa i encengué una cigarreta.

—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.

—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.

—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.

—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.

—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.

—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.

—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.

—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.

—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.

L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Franges de fum

Heroin

Franges, fronteres i comiats

Arribares molt abans del que havies previst després de caminar durant un temps indeterminat. Atenyeres una plaça oberta fugint de tu mateix en una cursa en què t’havies perseguit engolit per la insegura fosquedat dels carrerons estrets i humits d’una ciutat plena de confusos records. Un bar, d’escala estreta i plena d’obstacles. Ciutat grisa de cel cobert i llum matisada, un lloc que resultava familiar però que no identificaves. No encara. Mentre la nit naixent desplegava un tènue tel d’incertesa, anares descobrint amb desconcert que no sabies d’on venies ni en quin moment havies arribat a aquesta frontera de la fredor. Caminares cada cop més lentament i al davant només veieres clarament el fum que sorgia dels embornals del terra i que formava unes estranyes franges de boira que hagueres de travessar cada deu o dotze metres. Llums de neó. La sensació d’arribar anticipadament era cada cop més intensa. A mesura que oblidares el passat, vares reconèixer amb més claredat aquest lloc de pedra freda i molsa lluent.

La plaça era en realitat una confluència de rutes possibles que obria pas a un passeig de lledoners carregats de flors i que es perdia en una llarga recta ombrívola, la flaire que s’escampava al teu davant era dolça. Sentires cansament, desitjares dormir. Vares pensar a arraulir-te en el confort d’un racó arrecerat i així descansar unes hores. Però aquelles franges de fum sonaven com a cants d’éssers estranys, mentre allà dalt els núvols abraçaven una lluna gairebé plena. Volgueres mantenir-te calent, mentre la foscor començava a devorar els perfils del paisatge que t’envoltava i tot anava girant lentament com un cilindre negre i intens. Hores en repòs que començaren a convertir-se en el pes dels anys perduts i silents. La boira intensificà l’aspecte de franges de fum que començaren a cobrir-te com la marea d’aquella platja d’infantesa al sud de l’illa que et va alletar. I tot era dolç.

«Podries fer foc i escalfar-te, podries pujar el turó que amaga una cançó definitiva, podries pensar que aquí romandràs sempre jove».

Havies arribat massa prest, molt abans del que ningú del teu voltant havia previst. Jugar amb les fronteres de la irracionalitat és una forma de fer que les brúixoles deixin de funcionar. Fugies sense fre, però l’agulla sempre va ser més ràpida que tu. Un dia en què els ulls et volien esclatar i les temples jugaven a donar cops regulars i interminables, vas sentir que el camí descendia ràpidament dibuixant una ruta només d’anada. Aquest dia potser era avui. Fos com fos, tot va esdevenir suau i agradable i la plaça et va semblar més gran que mai. Només durant un segon et va semblar que el cel s’obria. Això va ser just quan la foscor et cobrí del tot, plena d’una fredor blava i intensa. Franges de fum envolten el teu no-comiat i algú plora.

J. M. Vidal-Illanes © 2018