Agafar-te

gener 15, 2022gener 15, 2022J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Pensament, Poesia Etiquetes: Cel, Dies, Néixer, Poema, Records, Vida Deixa un comentari

les mans tremoloses

i un nínxol dins els braços

que et suspenien, que t’agombolaven

i els ulls entrellaçats

com l’heura esquerdant el marès

mentre sona una cançó

no hi ha al cel…

el teu pes era el món

nou mesos i un crit que s’escampà com la encesa de la teva primera mirada

el món d’una vida oberta a l’infinit

imprevisible

el pes

i fa catorze anys i tot és com ahir

i demà serà més, però sabem que sempre anem al menys

i ahir és com el baf a un mirall

…tantes estrelles

les imatges romanen canviants

mentre els records es disfressen i els dies es dissolen en llums minvants

i penso sempre, mirant el cel.

Tancar els ulls quan es fa fosc

Setembre 2, 2019J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Narrativa, Pensament, Societat Etiquetes: Dies, Forner, Mort, Oblit, Quotidianitat, Vellesa, Vida Deixa un comentari

Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins a col·lapsar els pulmons i la sang ja deixa de colpejar les temples. Aquell passeig pel carrer gran es transforma en un somni dolç i silenciós darrere un immens cortinatge de núvols porpra. Les forces es desfan com la sorra calenta i una claror gradual i blanquinosa part darrere els ulls, va perdent intensitat fins a transformar-se en una obscuritat incompleta. El gaiato cau en terra i tu et desfàs com un castell de cartes.

Quan passava pels carrers que s’enfosquien al capvespre comparava l’olor de llenya cremada dels forns de pa i els comptava. Tornava a casa fent una volta que transitava pels carrers que unien tots els forns del barri, fins a cinc fleques d’aromes irrepetibles. Però avui ja no hi ha fum de forn, ni forners, ni bosses de tela penjant d’un ganxo amb la comanda escrita a un bocí de paper manllevat d’un quadern d’escola. Has marxat però et veig traient el pa amb la pala i una cigarreta a la boca. Eres un dels meus herois d’infantesa, aquell que em regalava bocins de coques bamba en sortir de l’escola.

En l’època dels forns jo era petit i pensava que tot funcionava infinitament sempre que es tingués la precaució de no deixar mai de donar corda, la nit que oblidàvem girar un cop i un altre la maneta del rellotge perdíem qualsevol oportunitat de llevar-nos al matí, perquè la campana no sonava i el temps deixava d’existir. Sense abans no hi havia migdia, sense matí no hi havia sol post. Un rellotge aturat sempre m’ha provocat pànic perquè em fa pensar en el fet que la immobilitat hostatja la mort dins la foscor que arriba sobtadament. La teva dona et va deixar ara fa vint anys.

Hi ha dies que et transporten al carrer gran i a rellotges que s’aturen perquè algú decidí que no hi havia més corda a donar. Dies en què la beguda és amarga, on els ingredients agitats només proporcionen mitja dotzena de glops de tristor. Vas ser el forner de la meva infantesa i potser el darrer d’aquells que escriguéreu una època. Ahir vas trobar els motius per tancar els ulls dins la foscor, tenies noranta-sis anys, ho he llegit a una senzilla esquela del diari. M’ha sorprès descobrir que tots aquests anys havies estat viu, envellint en algun incògnit lloc de la nostra petita ciutat, potser a la mateixa casa que antany havia estat el teu forn. Avui l’olor del pa de Viena i d’ensaïmades m’ha semblat més lluny que mai.

J. M. Vidal-Illanes ©️ 2019

Entendre la vida

Mai 19, 2016Mai 19, 2016J. M. Vidal-Illanes Biografia, Cultura, Pensament Etiquetes: Dies, Filosofia, Música, Pensament, Quotidianitat, Records, Vellesa 1 comentari

JhetroTull

Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.

La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.
Søren Kierkegaard

Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.

Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.
Søren Kierkegaard

Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.

La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.
Søren Kierkegaard

Llargues llistes i barres de bar

Mai 5, 2016Mai 11, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Filosofia, Narrativa, Pensament Etiquetes: Cervesa, Dies, Música, Pensament, Quotidianitat, Societat Deixa un comentari

Mires l’abisme i baixes al bar

Un dia no tens res a fer, de fet tens una llarga llista de coses i no saps per quina començar. Aquests són els dies en què una persistent música de Blues sona darrere teu i has oblidat el paraigua. El cel s’ha esquinçat i brolla una freda i suau cançó humida. La llista sempre tendeix a incrementar el caos, les obligacions són entropia però tu prefereixes a Nietzsche. I t’aboques al precipici.

Quan mires llarg temps l’interior d’un abisme, l’abisme també acaba mirant dins teu.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Quan la llista és massa llarga per transportar-la, la millor solució és deixar-la penjada en una paret i baixar al bar. Tot té solució quan baixes al bar i demanes una cervesa, o un cafè. La qüestió és recolzar-se en la barra i mirar fixament el cambrer, com si fos un precipici i tu fossis Nietzsche. Com que Déu ha mort, decideixes mirar la secció de «notícies curioses» d’una revista qualsevol. Les revistes sempre impressionen més si són intranscendents, de cobertes en paper cuixé i d’un gruix considerable. Penses en la quantitat de pàgines sobreres en aquell portent literari i la sospeses abans d’estendre-la damunt la barra.

El que el món posseïa de més sagrat i poderós s’ha dessagnat sota el nostre ganivet.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Potser caldria tallar la revista lentament, com qui practica una necròpsia sobre una freda taula d’acer inoxidable baix una llum molt blanca. Però en comptes d’això penses en la llarga llista i en el fet que avui no tens res a fer per una casualitat que no controles. Una revista oberta sobre la barra d’un bar sempre desperta la curiositat, especialment la del veí que seu al costat i no deixa de mirar. Només és una revista i és un dia gris.

I penses: «La curiositat està en realitat en la ment devastada del lector que deixa altres ocupacions i baixa al bar a prendre una cervesa o un cafè». Podries llançar la llanterna contra el terra i trencar-la en mil bocins. Contribuiries així amb un nou ritme a la música que rellisca coll avall, com una pinzellada humida a la bisectriu de l’esquena. El Blues és trist perquè va néixer en un camp de cotó com una surgència en la font d’una veu d’encadenats. T’impressionen els bojos perquè no pots controlar-los i et fan por perquè et controlen a tu. Descobreixes l’existència del peix espinós d’Alaska i penses que necessites dues cerveses més abans que sigui massa tard. Cada dia fa més fred, cada dia és més fosc que l’anterior. Tornes a pensar quan prens consciència de la quarta cervesa: «Avui no era dia de prendre un cafè perquè necessitava perdre l’equilibri». El paladar torna gris i les paraules mesclen les lletres, tot torna confús. Pagues quan perds l’esperança i oblides el que havies vingut a fer al bar. A dalt espera una estúpida llista i només és dimarts.

L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Col·leccionista

febrer 27, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Filosofia, Literatura, Música, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Dies, Llibres, Música, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià

Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.

Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.

L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)

Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.

Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.

Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.