A una generació glaçada la succeeix una generació en flames.
J. M. Vidal-Illanes
Literatura
Dins el confí
Photo by ThisIsEngineering on Pexels.com
Viure dies en què res
no em pot omplir
despullat d’abraçades
lluny de qui prenc forma en l’horitzó
sense el vent que allunya el desànim
que impulsa el camí
Visc surant en el desconcert
i em trob en companyia de ningú
perquè em manca l’esguard
mentre la contínua pluja em trasbalsa
i em ve a despertar la tristor
que s’amaga en el plec d’una escorça
M’enverina el desencís
d’haver arribat fins a aquest turó
per tal de no veure-hi res
perquè un núvol em tapa el cridar
i les negacions em captiven
quan algú altre dispara a l’atzar
Sent un dolor tremolós
que m’ha inundat del tot
en aquest mal buit de causa
ple de temors llançats
part darrere una llum cegadora
interior… entranyable
On són tots?
…i és que en el buit
em perd en aquest instant incert
mentre em sent vigilat
en la paradoxa de no saber
si hi ha res més enllà de demà
Pens contínuament en l’escletxa d’evasió
per alliberar-nos a la fi
trencant les cadenes del desassossec
negant a sotmetre’m a un mal verb
alleugerint l’esperança
mentre voldria aturar el temps
Són dies en què la serenitat
s’ha mostrat evasiva,
encadenat i pres en un passatge estrany
contra la meva naturalesa
contra l’ideari no escrit
travessant una terra ignota.
J. M. Vidal-Illanes © 2020
Versos de confinament a partir d’unes notes trobades a un vell quadern d’institut (1979)
Pàgina 142
Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.
«Hereus de la penombra»
Leila
Un dia va deixar de mirar crepuscles perquè considerava que vivia en una nit permanent. Pel mateix motiu, tampoc no pujava a l’albada. El cor de Leila va començar a endurir-se i el seu rostre adoptà una aparença maquillada per la cendra dels dies vençuts, els ulls quedaren enfonsats en un cau ple d’ombres i els pòmuls sobresortien com turons arrodonits al bell mig de la desolació.
J. M. Vidal-Illanes
Fragment de la novel·la Hereus de la penombra
