«Escriure és un acte d’activisme pacífic, una sort de guerrilla de lletres, sense soroll, només sentit crític i rebel·lia constant.»
J. M. Vidal-Illanes
Literatura
Llegir
«Llegir és connectar amb la profunditat dels éssers humans, des de la paraula, travessant històries.»
J. M. Vidal-Illanes
Abandonats
El dia que deixem de ser útils
Trobar a Nova York un motiu per a la poesia. Vessar de melangia des d’un balcó d’hotel mirant la platja de Tànger. Arribar a una estació de tren monumental i sentir que extraviar-se és bell. Des d’una petita biblioteca de barri podem escriure sobre les relacions entre la vida i la literatura perquè les històries en general només tenen interès si poden ser contades i no totes les històries han de ser escrites. Penso escriure sobre l’ancià que tinc davant, a recer del fred de l’hivern, llegint llibres i diaris, amagat de la misèria: baixa a la biblioteca per no gastar llum a casa i viure així en silenci apagant el soroll de la realitat. La seva vida ha estat com un dibuix japonès, impulsiva i d’una sola traçada, «sense correcció possible», em diu. Va emigrar a Nova York per dedicar-se a les feines més abjectes que podia aconseguir, però en realitat buscava un poema de García Lorca. Va fer de recepcionista a un hotel de Tànger fins que la decadència va provocar la necessitat de fugir. Va treballar al ferrocarril, de ferroviari diu ell, per acabar els seus dies a Mallorca, fent de mecànic a un taller de barri que va tancar quan només tenia cinquanta-vuit anys. Mai més va trobar feina, massa vell per treballar, massa jove per ser un jubilat: per això va tornar a escriure poesia. Les paraules són una excusa que llença per un tobogan que ressona com una queixa elegant. Per ell la forma de les coses són només un començament, com els versos. Sempre havia pensat que el color era la destinació final: Nova York, Tànger, Barcelona, Palma… La supervivència també adopta en part la forma d’una biblioteca, com el menjador social, com l’ajuda de veïns del barri que apareixen a casa seva amb una olla d’aguiat. Però tot just no pot prendre els llums, no té televisió i només encén l’aigua calenta quan es dutxa cada tres o quatre dies perquè gairebé no pot pagar més d’una bombona de butà al mes. I crec que sí, que la literatura és vida i història que val la pena contar.
El convido a un cafè amb llet i em diu que alguns jubilats de la vida són només figures arraconades pel món. M’observa i em diu que jo tinc sort, i que ell també ha estat una persona afortunada. Potser per això em mussita a cau d’orella que mai no voldria haver de remenar els contenidors d’escombraries, perquè la pobresa pot compaginar-se amb la dignitat. «Si no puc tenir un final digne, faré que qui m’ha robat tot el que era meu carregui amb la meva mort». Quan li demano qui li ho ha robat tot, em diu lacònicament: «L’Estat».
La biblioteca és un lloc amable i això l’entristeix perquè sap que el local ha de tancar, que es trasllada i que ja no podrà arribar a peu fins al nou emplaçament, a quatre parades d’autobús de distància de casa seva. Buscarà una alternativa, però no hi haurà llibres, ni escalfor, ni persones que l’estimen. «Vaig marxar perquè a casa estàvem estigmatitzats». Diu que el pare jeu a una fossa comuna a Santa Coloma de Queralt i que la mare no els podia mantenir. «Quan vaig fer els dinou anys vaig marxar de casa fent de rodamón, embarcat en un mercant on ningú no feia preguntes». Aixeca la mirada amb una elegància fràgil mentre deixa delicadament la tassa amb el cafè amb llet sobre la taula. Miro les seves mans i veig que són tot ossos, la pell és gairebé translúcida i tan delicada que deixa transparentar unes venes blaves i gruixudes. «Ens han abandonat perquè ja no som útils, no consumim, estem fora del mercat i per això volen que sentim que som una càrrega, un llast feixuc i injustificable. Ens volen acomplexats i víctimes silencioses». Els seus ulls miren sense color, els llavis tremolen. «Jo mai he estat una persona violenta, ni tan sols he pensat mai en revenges pel que van fer al pare, però crec que arraconar-nos ara, al final de les nostres vides és una de les majors injustícies i una de les pitjors violències que es poden exercir». I jo m’empasso la saliva amb el dolor de la complicitat. Penso que, potser sí, que també som una mica culpables d’aquesta violència contra els nostres majors que abandonem quan les nostres vides ho reivindiquen tot. Em recita un poema i torno a veure la relació entre vida i literatura mentre li demano si vol un altre cafè amb llet.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
El lent parlar de l’olor freda
La reina dels al·lucinògens: Maria Sabina (1894-1985)
Trobar sense buscar un lloc on el temps no passa perquè les hores s’aturen dins un rellotge sense busques i amb l’esfera muda. Els espais de frontera són així. No persegueixo res, per això m’aturo allà on la música de jazz guia els sorolls dels pensaments i m’assec lentament mentre sento que al fons d’algun lloc una persiana metàl·lica tanca les darreres oportunitats dels fantasmes de la nit anterior. Trobo i miro les parets on pengen unes fotografies de Camaron sobre ocres ombrívols i teranyines transparents. A l’altre costat del rellotge veig una imatge amistosa del cantaor rient assegut devora Paco de Lucia i rememoro «Como el agua» mentre desitjo un bon dia a la noia que em demana que vull prendre. A l’esquerra de la caixa registradora un quadre que reprodueix un document antic destaca una frase que proclama que segons l’article 14 de la Constitució d’Haití de 1805: «Ara tots som negres». Diu la lletra petita que «tots els ciutadans, d’ara endavant, seran coneguts per la denominació genèrica de negres». Tanco els ulls i m’imagino perdut dins un vagó ple de sacs de sucre i em veig dormint sense somnis. Tot es desprèn de la «Teoria del color Muac» de Juan Carlos Romero (Mèxic 2014-2015). Estranyes paraules exposades així a la incertesa. No ho entenc i em limito a examinar la crema del cafè.
Frego les mans contra els pantalons perquè fa fred i tot és diàfan. Prenc el cafè mentre aspiro l’aroma tebi. No serveixen alcohol abans de les 12 del migdia, diuen. Bec i visc i miro aquell «Be nice or leave» que és una espècie de «reservat el dret d’admissió» però més sofisticat. Maria Sabina m’observa i m’inquieta, tan mexicana, ella. A la porta d’entrada uns rostres observen l’interior amb ulls plens de curiositat i gestos inclinats. No entenc per quin motiu Maria em mira amb tanta indiferència: això m’intimida més i canvio de cadira. Els de defora no entren, són rostres que no han dormit encara. Avui només buscava un refugi on ningú em pogués trobar perquè els grisos inspiren i el cel canvia amb una freqüència desconcertant. Tinc conviccions d’abatiment malgrat transitar per alguns moments aïllats on el tren circula ràpid i em deixo portar feliç. Torna la llum i penso que no arribarem a temps per aturar-nos a la pròxima estació. Sense buscar puc trobar-me fora de tot. Sé que sóc al món i abandono l’estat decrèpit. Maria s’asseu devora meu i comença a parlar lentament, com el jazz, com els pensaments letals que em fan perdre la visió quan oblido qui som i aquell núvol de persones que m’assetgen no em deixen passar. No puc sortir.
Transito sobre carrers mullats d’olor freda i sento la remor de Maria mentre el cel esclata contra el desert en el punt en què dorm l’horitzó. Demà les hores tornaran a aturar-se i sentiré que em parlen aquelles parets ocres darrere els sorolls dels pensaments.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
Cavalcant una Harley
Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert
El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.
—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.
—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.
Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.
—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.
—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.
Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.
Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:
—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.
Va fer una pausa i encengué una cigarreta.
—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.
—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.
—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.
—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.
—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.
—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.
—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.
—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.
—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.
L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
