Dins el llindar d’una terra ignota

Projection over male engineer

Photo by ThisIsEngineering on Pexels.com

Viure instants en què res

no em pot conhortar

despullat d’abraçades

lluny de qui prenc forma en l’horitzó

sense el vent que allunya el desànim

que impulsa el camí

Visc surant en el desconcert

i em trob en companyia de ningú

perquè em manca un esguard

mentre la contínua pluja em trasbalsa

i em ve a despertar la tristor

que s’amaga en el plec d’una escorça

M’enverina el desencís

d’haver arribat fins a aquest turó

per tal de no veure-hi res

perquè un núvol oculta la veu

i les negacions em captiven

quan algú altre fereix a l’atzar

Sent un dolor tremolós

que m’ha inundat del tot

en aquesta font buida de causa

ple de temors llançats

part darrere una llum encegadora

interior… en-tra-nya-ble

On sou?

…i és que en el buit

em perd en aquest instant incert

mentre em sent vigilat

en la paradoxa de no saber

si hi ha res més enllà de demà

Pens contínuament en una escletxa d’evasió

per alliberar-nos a la fi

trencant les cadenes del desassossec

negant a sotmetre’m al silenci forçat

alleugerint l’esperança

mentre voldria aturar el temps

Són dies en què la serenitat

s’ha mostrat evasiva,

encadenat i pres en un passatge estrany

contra la meva naturalesa

contra l’ideari no escrit

travessant una terra ignota.

J. M. Vidal-Illanes © 1979

Versos desempolsats d’un vell quadern (1979 – corregits el 2004)

Pàgina 142

Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.

«Hereus de la penombra»

Finestra_lluna

Leila

Un dia va deixar de mirar crepuscles perquè considerava que vivia en una nit permanent. Pel mateix motiu, tampoc no pujava a l’albada. El cor de Leila va començar a endurir-se i el seu rostre adoptà una aparença maquillada per la cendra dels dies vençuts, els ulls quedaren enfonsats en un cau ple d’ombres i els pòmuls sobresortien com turons arrodonits al bell mig de la desolació.

J. M. Vidal-Illanes

Hereus a Nova York

Fragment de la novel·la Hereus de la penombra