Avui

El teu fill et mira paralitzat. L’aire fa olor de densitat infinita i el cor li batega amb un so continu. Tu t’has assegut al passadís, devora la porta d’entrada, entre ombres i respiracions intenses. Dus l’escopeta a les mans, la subjectes amb força i ancores la culata entre les sabates. La mà esquerra premsa la canya, la mà dreta té el polze a tocar del gallet. Tanques els ulls, introdueixes el canó calent amb sabor de pólvora dins la boca. Els tanques amb més força, els ulls, mentre tenses els músculs i no penses. Simultàniament es produeix un llampec i un tro, mentre se succeeixen els esdeveniments des del primer record. Et veus néixer i passes en fraccions de segon a ser testimoni de la mort de la teva dona. Davant teu, el fill, de quinze anys, paralitzat, mirant el que queda del teu cervell escampat a la paret del passadís. Quan res no importa, quan ho has destruït tot, quan s’apaga el soroll, quan s’esvaeix el crit; llavors arriba el crepuscle i el teu fill abraça la mare, morta, a qui acabes d’arrabassar l’existència. I el noi mira horroritzat els ulls pàl·lids de la dona que el va donar llum, mira sense entendre què ha passat. Només són quinze anys i ja ha viscut l’esclat d’horror més immens que se’l podria haver infligit. El món s’ha aturat, el rellotge no avança, la foscor s’ennegreix mentre espera que algú escrigui la crònica, notícia d’un dia, mentre espera que un funcionari anoti la dada a la rengla de l’estadística més abjecta que existeix, mentre el noi s’endinsa en les profunditats d’una llarga nit.

#violènciamasclista #NO

Fa unes setmanes caminàvem el meu fill de quatre anys i jo pel barri antic de Palma, veníem de Cort i anàvem a agafar l’autobús a la Porta del Camp. Era d’horabaixa i el sol no esclatava pels estrets carrers de sa Calatrava i Monti-Sion que havíem triat com a ruta entretinguda; sempre ho fem, avancem lentament examinant tots els detalls que ens regala el camí, com un joc de descoberta. De sobte el nin em va mirar i va exclamar: «Tenc gana». Era tard i ben aviat soparíem, però quan “ell” té gana vol dir que una mena de cuc gegant se li està menjant el budell i li fa “mal”. Vaig somriure: «Ara et duré a aquell forn tan especial que t’agrada, ens hem de desviar una mica però hi serem tot d’una».

Anàvem per Sant Alonso, vàrem recular i girar per l’estret carrer del Vent i després Monti-Sion fins que arribarem a Pelleteria. “Can Miquel”, en lletres vermelles i un rètol per a la història, ens esperava. Quan vàrem entrar només quedava un cremadillo tot el gènere s’havia acabat, l’hora no perdonava. El vaig demanar després de repassar amb el nin les peces de museu que conté l’establiment. Les botelles de refrescs antigues engegaren la màquina de fer preguntes que hi du a dins el meu fill. Quan em demanà per altres artefactes que hi havia a la vella vitrina, no vaig saber respondre a alguns dels seus interrogants.

A la part de baix en Miquel enfornava i li vaig demanar per la pasta després de dir-li que el nin «tenia un forat a la panxa». Ell ho havia estat observant tot i sense pensar-ho va venir i va donar el cremadillo al petit desitjant-li que li agradés. No el va voler cobrar: «T’ho regal», digué. Jo vaig insistir en pagar-li i ell dolçament li va dir al petit que era un regal i que ho feia «perquè volia».

Entrar en un forn amb orígens a l’any 1565 és emocionant, tot i que pel que em va dir en Miquel un dia, l’actual configuració de l’establiment és de començament del segle XX. «La major part del mobiliari té cinquanta anys i poques coses han canviat des de llavors». Can Miquel no és (o era) un establiment on entraves atrafegat i sorties sense més. Era una crònica del passat i del present, i en certa manera, també ho és del futur. Un lloc on les sumes es feien a ma i a sobre el primer paper que es trobava al taulell desapareix baix la substitució transitòria de franquícies i cadenes mancades de personalitat. Can Miquel estava impregnat de la filosofia de viure del seu propietari, la major part dels nous establiments efímers, simplement, no tenen filosofia.

Fa uns anys vaig anar un dia al forn de sa Calatrava i no el vaig trobar. Jo som una mica despistat i vaig pensar que m’havia equivocat de carrer, però el fet és que no hi era: havia tancat. La darrera ensaïmada l’havia encomanat només unes setmanes abans de desaparèixer l’establiment. Ara amb Can Miquel m’ha passat una cosa semblant, i aquest matí m’he despert amb la notícia que avui tancava per sempre. Poc després vaig recordar que fa uns dos o tres anys en Miquel em va dir que en jubilar-se tancaria el forn ja que els seus fills tenien carrera i no se’n farien càrrec. El més curiós és que em va semblar que en les seves paraules no hi havia tristor, només el missatge de que tancaria una etapa i encetaria una de nova. Però jo som molt sensible a la desaparició dels referents, he viscut molts anys com un nòmada des que vaig deixar el meu Maó natal. Ara fa dotze anys que visc a Palma i Can Miquel era un d’aquets referents on ancorava les meves inseguretats de desarrelat.

Moltes festes familiars han estat perfumades per l’aroma de la coca de verdura de Can Miquel, o celebrades amb les seves ensaïmades. Avui a les sis de l’horabaixa qui vulgui anirà a acomiadar-se del forn i den Miquel –en Miquel del Forn de sa Pelleteria–, però no estic segur de voler viure una desaparició més, no ho duc bé: tots els forns de la meva infantesa maonesa han desaparegut, no en queda cap. Era molt petit i anava a cercar l’embalum de la bossa de tela que el dia anterior havíem deixat penjada de la finestra amb la comanda apuntada en un petit bocí de paper –a casa érem set–; era el forn de can Nito, davant la Salle vella de Maó. Em passava tota l’estona veient com el forner obria la feixuga porta de ferro fus i ficava i treia del forn les seves obres amb les pales que tenia perfectament ordenades en unes barres d’ullastre que penjaven del sostre. La dóna den Nito treballava la massa en les pasteres i col·locava el que feia a sobre les posts d’estovar. Can Miquel era la continuació umbilical de can Nito i ara aquests referents només romandran en una fotografia, que no és poc, i dibuixaran una osca més en el quadern de la vida.

Quan tens una edat els dies esdevenen un joc de substitució, per més que vulguis mirar sempre amb optimisme i cap endavant, hi ha llocs als quals mai no podràs tornar sinó amb forma de records i els records es difuminen amb els temps fins que la memòria comença a flaquejar. Potser per això he escrit en aquest quadern una pista per a la memòria perduda de la història dels recons vitals, d’aquí uns anys ens pot ser útil.

Palma, 30 de juny de 2012