Llegendes dels somnis

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. Un dia qualsevol agafes la jaqueta de xeviot, aquella que feia temps que no et posaves. Fiques les mans a les butxaques i trobes dues entrades de cinema, una de teva, l’altra d’algú que deixà un buit. Enfonses la mà dreta una mica més, dins la carícia del pany de la jaqueta: ara és quan et trobes unes monedes que havies abandonat inconscientment aquell dia llunyà, era el canvi de les entrades del cinema.

«La meva memòria és magnífica
per oblidar».

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Tot plegat adopta una forma sinuosa i marejant. Estàs a punt de trobar-te el somni de cara i plou. No estàs segur del significat de tot això. Intentes no pensar i com més no penses, més nítid es transforma tot i més profund és el tall. Ara és el moment d’obrir persianes, inundar la casa de la llum d’un clar i suau dia d’hivern i baixar rotundament al bar, abandonant la jaqueta, la claror, les monedes, les entrades i la música de fons. Sempre que obres les persianes has de baixar al bar, és un binomi no desxifrat, com al llarg de desenes d’anys ho havia estat això de les ones gravitatòries. Baixes per sentir que en algun lloc tot pren significat, com un arbre caigut. El sols fet de lliscar furtivament escales avall, fa canviar la perspectiva de tot; el descens és com una presa de consciència i et dius que gairebé sempre has baixat més del que has pujat, res adquireix sentit i els colors romanen intactes.

«L’opulència té la seva misèria: es covard
i s’aferra a la vida».

Eurípides (480 – 406 aC)

Els contenidors van plens de restes de l’opulència dels altres, la teva opulència et va ser furtada el mateix dia que s’esvaí el somni que cada nit busques i no trobes. Al final tot resulta una mica inútil, com aquell fanal il·luminant un carrer on no viu ningú. La nit és més llarga des que no somies; els dies també, des que no persegueixes somnis. És hivern i voldries una dutxa freda, només per dur la contraria, per castigar-te, per oblidar que deixes abandonades entrades de cinema i monedes dins les butxaques de jaquetes arraconades. Les imatges del passat són fascinants, però no et deixen caminar: són pretèrites i no porten enlloc. Llegeixes el teu epitafi: «Només podem morir un cop, i això em fot». Decideixes que has de començar a deixar monedes abandonades a totes les butxaques que disposis i et sembla una bona idea. En fer-ho, tornes a somniar imatges boiroses dins la foscor d’un cinema.

J. M. Vidal-Illanes © 2016