Perseguint somnis

Perseguint un llop

Perseguint un llop

Passes la vida perseguint un somni fins que arriba el dia en què el somni et captura a tu. Et trobes dins una gàbia, presoner, amb el somni fent de vigilant. El somni havia de ser una vida millor, un model determinat, un dia d’èxit, o nou setmanes i mitja; però la persecució adoptà la forma de llop: el riu glaçat aturà la cursa, el rellotge no et va permetre pensar. Els somnis, aquells que en realitat són anhels, estan construïts sobre trampes del destí. Vols tenir allò que té algú altre que admires i no ets capaç d’encendre una cigarreta amb elegància: ell sí, i ella se’n va anar al darrere.

Quan eres jove els somnis tenien forma d’estiu, de pell bruna, de cossos al sol, de contacte furtiu. Et fas gran i els somnis disminueixen en un procés d’inversió proporcional. Llavors comences a matisar el desig amb el color d’un Malta i canvies de lectura. La música també canvia. Arriben les successives crisis. Busques i no trobes, el llop et troba a tu i et mira. El llop pot ser una persona, però també pot ser un llop: Hobbes no sempre tenia raó. Fent voltes sense trobar et perds per carrerons estrets, o en deserts, o en grans avingudes buides, però no trobes, no et trobes, i només ensopegues amb l’absència d’ella. Han tancat aquell emblemàtic bar on et refugiaves i al seu lloc apareixerà el fantasma d’una franquícia vomitiva. Penses en el suïcidi i oblides el que penses. Tenies un somni i mors de realitat.

El passat sempre el recordes millor del que va ser, perquè el present és, simplement, una boja fugida en descapotable. Al passat sempre hi havia horitzó, ara hi ha un túnel que s’enfosqueix. Decideixes creure en la reencarnació, o en del Cel, o en la vida eterna, ni que sigui en els records de qui acabaran per oblidar-te: això és el que més t’angoixa de desaparèixer, l’oblit. Llavors et dirigeixes a la lleixa més alta de la biblioteca i rescates «Doctor Pasavento», que t’inocula el verí de l’escapisme entre carrers de París i castells inexistents. El llop reapareix a la rue Vaneau, però ja no el mires. Entres a refugiar-te a l’Hotel de Suede i demanes una habitació amb vistes a la llunyania, la trobes. Al replà hi ha un quadre amb una imatge desenfocada del cap d’un llop. Creus que un senyal et revela un misteri que creix i penses a tornar a fugir. El present no s’atura, el passat el pots congelar seleccionant les imatges i esborrant equívocs: truques a aquella francesa que et va captivar un llunyà dia d’estiu i amb qui has parlat un o dos pics l’any. La veu que et contesta és del passat i t’observes al mirall: veus un llop i deixes de fugir.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Les hores de ciment

Retalls de moments a l’empara d’un Blue Monday (què collons és això?)

Retalls de moments a l’empara d’un Blue Monday (què collons és això?)

Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.

Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys. Continua llegint

L’abisme i el full en blanc

Mirant l'abisme

Mirant l’abisme

Algun autor inspirat va afirmar que un llibre s’escriu tot sol, només cal estar en el moment adequat davant un paper en blanc. Imagino que calia posseir a més un estri d’escriptura i la resta d’elements indispensables: taula, cadira i habitació freda amb molt soroll de pluja a fora. Amb una llar de foc amb fusta de faig, l’obra s’escrivia més ràpid que quan es feia servir pi: procés inversament proporcional a la velocitat de combustió d’ambdues llenyes.

Ara el problema és que escrivim amb ordinadors (llevat d’algun cas singular) o amb instruments electrònics diversos. Els requeriments són semblants però, tot i que gairebé ningú disposa de llar de foc i aquesta pots simular-la a la pantalla (també va bé una peixera o un aquari), l’abisme del paper en blanc s’ha traslladat al fred bloqueig de la pantalla retro-il·luminada. Per mi, tot es limita a aconseguir que escriure es converteixi en una aventura que et faci perdre de vista el temps i et provoqui un pessigolleig en la base del crani; tot el contrari d’allò que pensava el meu amic Alex, que tot això ho assolia després de buidar una botella i mitja de whisky. Llavors en comptes d’escriure, es posava a fumar i a parlar tot sol fins que quedava adormit en qualsevol recó: l’endemà el paper apareixia amb taques de cendra i alguns cercles que havien deixat els gots tremolosos. Continua llegint