Perseguint un llop

Passes la vida perseguint un somni fins que arriba el dia en què el somni et captura a tu. Et trobes dins una gàbia, presoner, amb el somni fent de vigilant. El somni havia de ser una vida millor, un model determinat, un dia d’èxit, o nou setmanes i mitja; però la persecució adoptà la forma de llop: el riu glaçat aturà la cursa, el rellotge no et va permetre pensar. Els somnis, aquells que en realitat són anhels, estan construïts sobre trampes del destí. Vols tenir allò que té algú altre que admires i no ets capaç d’encendre una cigarreta amb elegància: ell sí, i ella se’n va anar al darrere.

Quan eres jove els somnis tenien forma d’estiu, de pell bruna, de cossos al sol, de contacte furtiu. Et fas gran i els somnis disminueixen en un procés d’inversió proporcional. Llavors comences a matisar el desig amb el color d’un Malta i canvies de lectura. La música també canvia. Arriben les successives crisis. Busques i no trobes, el llop et troba a tu i et mira. El llop pot ser una persona, però també pot ser un llop: Hobbes no sempre tenia raó. Fent voltes sense trobar et perds per carrerons estrets, o en deserts, o en grans avingudes buides, però no trobes, no et trobes, i només ensopegues amb l’absència d’ella. Han tancat aquell emblemàtic bar on et refugiaves i al seu lloc apareixerà el fantasma d’una franquícia vomitiva. Penses en el suïcidi i oblides el que penses. Tenies un somni i mors de realitat.

El passat sempre el recordes millor del que va ser, perquè el present és, simplement, una boja fugida en descapotable. Al passat sempre hi havia horitzó, ara hi ha un túnel que s’enfosqueix. Decideixes creure en la reencarnació, o en del Cel, o en la vida eterna, ni que sigui en els records de qui acabaran per oblidar-te: això és el que més t’angoixa de desaparèixer, l’oblit. Llavors et dirigeixes a la lleixa més alta de la biblioteca i rescates «Doctor Pasavento», que t’inocula el verí de l’escapisme entre carrers de París i castells inexistents. El llop reapareix a la rue Vaneau, però ja no el mires. Entres a refugiar-te a l’Hotel de Suede i demanes una habitació amb vistes a la llunyania, la trobes. Al replà hi ha un quadre amb una imatge desenfocada del cap d’un llop. Creus que un senyal et revela un misteri que creix i penses a tornar a fugir. El present no s’atura, el passat el pots congelar seleccionant les imatges i esborrant equívocs: truques a aquella francesa que et va captivar un llunyà dia d’estiu i amb qui has parlat un o dos pics l’any. La veu que et contesta és del passat i t’observes al mirall: veus un llop i deixes de fugir.

J. M. Vidal-Illanes © 2015