Cel

les mans tremoloses

i un nínxol dins els braços

que et suspenien, que t’agombolaven

i els ulls entrellaçats

com l’heura esquerdant el marès

mentre sona una cançó

no hi ha al cel…

el teu pes era el món

nou mesos i un crit que s’escampà com la encesa de la teva primera mirada

el món d’una vida oberta a l’infinit

imprevisible

el pes

i fa catorze anys i tot és com ahir

i demà serà més, però sabem que sempre anem al menys

i ahir és com el baf a un mirall

…tantes estrelles

les imatges romanen canviants

mentre els records es disfressen i els dies es dissolen en llums minvants

i penso sempre, mirant el cel.

Tempus fugit

El dia que descobreixes que tens un contrincant acostuma a ser gris. Obres la finestra i la llum és plom. Sents la remor de la mar que arriba atenuada per la força del vent. Decideixes fer un cafè, asseure davant l’ordinador i contestar uns correus. Abans d’abandonar la taula del despatx, decideixes escriure alguna cosa al Facebook i adjuntes la fotografia de la tassa plena de crema marró clar. Et reafirmes: ets cafeter, que queda molt bé. Començar el dia abraçat a la flaire d’una cafetera t’espolsa el fred interior mentre s’encenen les llums de l’horitzó. Les del carrer fa uns minuts que s’han apagat, just quan passava una motocicleta americana. És en aquest moment que veus l’hora: fas tard.

Et disposes a davallar a l’aparcament, però l’ascensor està ocupat. Fa estona que no sents que es mogui. Esperes. Pitges el botó tres vegades més. Fas una passa enrere i una endavant. Pitges un pic més. Et grates el coll. Gires noranta graus i enfiles les escales, són 12 pisos. Arribes a l’aparcament de l’edifici, però el cotxe no hi és. Ara recordes que ahir no anava la porta automàtica i el vas deixar al carrer. Surts. Puges les escales, els dos trams, i arribes al carrer. Ara plovisqueja i t’aixeques el coll de la jaqueta. La grisor et cobreix lentament. Corres en direcció al cotxe. T’atures. Fas mitja volta. T’atures. Penses. Mires. On vas deixar ahir el cotxe? Era tard i fosc i estaves cansat. Penses. T’atures, fas mitja volta. Recordes.

Arribes al cotxe, té una multa. Els operaris de l’ORA no perdonen ni deu minuts. Penses que has de treure el passi de resident, però no tens temps. Temps. Mires el rellotge: fas tard. El dia que descobreixes que tens un contrincant és un dia llunyà que es repeteix cada matí. Puges al cotxe i arrenca a la primera. Somrius. Comença a fer-se de dia. Recorres mig quilòmetre amb semàfors que es posen en verd quan t’acostes. Somrius més i poses música. Entres a la via de cintura. T’endinses. Avances mig quilòmetre. Rebaixes la velocitat. Frenes lentament. Atures. Arribes puntual a l’embós. Mires el rellotge. Fas tard. Encens una cigarreta. Mires el cel. El dia que descobreixes que tens un contrincant tot sembla més gris, i lluites, des de fa anys. Voldries redreçar-ho tot, però no trobes el moment. Apagues la cigarreta. Penses. Quan fas tard, sempre et falta temps.