«Escriure és un acte d’activisme pacífic, una sort de guerrilla de lletres, sense soroll, només sentit crític i rebel·lia constant.»
J. M. Vidal-Illanes
Literatura
Entrades sobre literatura
Llegir
«Llegir és connectar amb la profunditat dels éssers humans, des de la paraula, travessant històries.»
J. M. Vidal-Illanes
Llegint peces de dòmino
Enganyant a la mort
La vida és com una partida de dòmino. Intentes encaixar peces seguint un ordre lògic on la sort també hi és present. Hi ha un nombre limitat de peces, però si no tens la que permet continuar amb la sèrie, la vida s’interromp, així, sobtadament. Tot acaba amb el color negre de l’anvers de les peces girant damunt el tauler, llavors es fa el silenci i algú apaga els llums discretament. La partida contra la mort dura mentre et queden peces per combinar.
Descobreixo en un dels meus quaderns negres una nota manuscrita que diu que Billy Wilder va deixar anar en una entrevista el següent:
«Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s’han oblidat de mi».
La mort no sempre segueix un ordre lògic, tot depèn de les peces que t’han tocat en sort. Quan llegeixo que un noi o una noia moren abans de començar a viure la plenitud de la joventut, quan m’assabento que un nadó no sobreviu a les primeres setmanes, quan llegeixo esqueles de persones de la meva edat o més joves, penso que, lamentablement, cap d’elles va tenir sort en el repartiment de les fitxes, i que la mort ha jugat les seves amb una enorme crueltat.
Sé que Ingmar Bergman va escenificar això mateix amb una partida d’escacs, i veritablement és possible que resulti més encertat que el símil de la partida de dòmino. Però jo no sóc Bergman i la meva imaginació és més rudimentària, tot i que crec que en la partida contra la mort té més sentit el factor de l’atzar que proporciona el dòmino que el factor de l’habilitat que exigeixen els escacs. La mort ens sorprèn sense la fitxa adequada i la partida es trunca bruscament.
Va ser la mare la que em va ensenyar a jugar a dòmino i la culpable que pensi així. També és la culpable que estigui immers en un poemari amb els quadres de punts com a protagonistes muts. Ara que les mans tremolen i la memòria es projecta cap a un passat llunyà, ha arribat el moment de fixar un relat biogràfic. Llegint Wilder recordo també que la mare em va dir una cosa semblant un dia que va percebre que tothom l’abandonava. Amb noranta anys la seva por secreta és la d’haver de veure que a algun dels seus cinc fills se li acabin les fitxes de dòmino abans que no a ella, i ho hagi de viure amb dolor de mare. Ella vol que tot segueixi un ordre lògic i l’atemoreix que també se n’hagin oblidat de la seva sort. Ens diu que passats els noranta anys s’arriba a una edat en què s’aprèn a combinar la lectura de les esqueles amb el joc de dominó. L’aire de la tarda penetra dolçament per la finestra de la sala. Mentre mira com llegeixo en silenci, ella tanca el diari i em proposa jugar una partida.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
Contra el vent del sud
¿Què era en realitat una guerra? El furt del passat, el present i el futur que ja no serà.
El dia que vares sortir d’Alep amb la dona i els dos fills petits, deixant enrere les ruïnes de casa teva, començares a sospitar que la vida passada havia quedat enterrada entre enderrocs i records enfonsats.
El dia que pujares a una pastera després de pagar a les màfies uns passatges a la deriva, començares a sospitar que ja no hi hauria cap possibilitat de retorn.
El dia que fores rescatat amb la teva família, supervivent, i pujares al vaixell d’una ONG, sospitares que la misèria quedava enrere i que el cel indicava una sortida possible.
El dia que arribares a terra ferma i fores confinat en un camp de refugiats, rebent una solidaritat humanitària que hauries preferit no agafar, pensares que tot es dissolia en una provisionalitat incomprensible.
Els dies següents, veient que no semblava haver-hi sortida més enllà de la terra de ningú, pensares que no només t’havien robat el passat, sinó que també t’havien tancat la porta a un futur que no havies triat. De sobte, mirant els teus dos fills et preguntares ¿Què era en realitat una guerra? En aquell instant una gavina va estendre les seves ales i va començar a enlairar-se contra el vent del sud.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
Nàufrags interiors
Entre la mort i la vida: el mar i la guerra
Intentaves dormir pensant en les postes de sol que es dissolien en l’horitzó com focs d’artifici efímers, eren només uns minuts al final d’uns segons, però tan sols et sortia al pas la imatge del primer cop en què aquell llampec va anar seguit d’una explosió i un núvol de pols. Volies dormir però no podies oblidar les nits de fletxes de llum sobtada i d’esclats mortífers que travessaven el cel trist, perquè hi ha sorolls inesborrables que sonen constants. Quan no tens res, que hi pots perdre? No es pot viure de les runes que altres han conreat a casa teva. No hi ha crepuscles quan fugir es converteix en un passaport a la vida o a la mort. Quedar, només oferia una d’aquestes dues opcions i no ho volies comprovar. Sentir-se part d’una espècie d’experiment no reconfortava: peces en un tauler d’escacs que eren desplaçades des de la distància. Has reconstruït molts cops els moments en què vares planificar-ho tot: marxar, perdre de vista l’horror. Les arrels havien estat arrencades pels obusos i les bales, per la irracionalitat dels assassins. Però, quan no saps qui és l’enemic, contra qui lluites? Per això vares marxar, per deixar que fos el temporal qui decidís el teu destí. L’alçada de les onades podia certificar la diferència entre la vida i la mort, ho sabies, però decidires embarcar-te en la incertesa amb forma de taüt i tacte fràgil. Assumires el cost en diners i en risc perquè sabies perfectament el que hi havia al teu costat de la ribera i per contra volies pensar que a l’altra vorera podia haver-hi una realitat diferent amb una nova vida o, potser, amb un no-res.
El viatge era llarg. Tu, la teva dona i unes escasses pertinences salvades i lleugeres sortíreu de matinada. Van ser gairebé dos mesos esperant una oportunitat, temps suficient perquè la teva família deixés de saber res de tu metre començaves a sospitar que mai més no en sabríeu res d’ells: pares, avis i parents massa vells per emprendre camí. Alep era com un gran mausoleu en runes. Has pensat sovint que mai no podràs oblidar aquest horror i que faràs el possible per justificar la decisió d’abandonar-ho tot. Has recordat com si fossin cops de puny, com passaven les setmanes mentre ploraves pel fet que ningú en la guerra no sabria tampoc de l’existència del teu fill. Quan a la fi vares poder contactar amb el que podia quedar del teu passat, vas descobrir que no hi havia res, que ja no hi eren i el buit havia canviat de bàndol. I allà on hi havia mort ara hi ha la calma i un vaixell proscrit que et salva la vida. I a l’altre costat d’una frontera sospites que hi ha una acollida sempre que puguis fugir prou ràpidament. La tasca humanitària només és un instant entre la vida i la mort. Confies en qui et pot ajudar, però mires amb incertesa les autoritats que no saps si et facilitaran o no l’estatus de refugiat o, simplement, no t’expulsaran en calent. Per això, quan descobreixis la sortida sabràs que ser tractat com un furtiu et farà persona i et salvarà la vida perquè què t’allunyarà de ser una víctima d’un bombardeig més. La pols comença a dipositar-se en el passat.
T’has jugat l’existència a la mar, amb la teva jove esposa, perquè així els soldats ja no et podran disparar en la foscor de la nit. Et disparaven a Alep, us varen disparar quan caminàveu buscant una sortida, i us dispararen també per la simple sospita d’una frontera incerta. I aquí et vares salvar perquè mentre tremolaven els fonaments de casa teva, ara destruïda, vares dibuixar meticulosament el teu futur. Res era improvisat, fugires amb la teva companya, que ara és la teva esposa, i planificares un somni que sabies que potser no seria com havies imaginat.
En haver deixat les bombes enrere descobrires que tenies més esperança que por. La teva dona ho havia tingut més difícil, víctima de violacions durant els assalts a la ciutat ha conservat, però, la vida. Saps que el teu fill potser serà teu, o no, i malgrat tot no t’importa. Quan la teva vida no val més que un gènere perible en un mercat tronat, entens que la fugida és l’únic camí. Immers en la polseguera fores incapaç de saber perquè havies de ser víctima. Molts dels teus vells amics d’escola havien estat reclutats o segrestats, era qüestió de temps que tu també ho fossis. No t’importava lluitar, però no entenies ni els motius ni quin se suposava que era el teu bàndol. Les mentides fan que no puguis saber qui és qui en tota aquesta confrontació de múltiples fronts, les teranyines del poder són extenses i confuses i eren utilitzades per desdibuixar el traç de la realitat lineal.
Has estat acollit, les ONG que t’havien recomanat t’han ajudat amb la paperassa i amb el reagrupament. Moltes setmanes més tard de la separació a la frontera has pogut recuperar la dona que ja està de cinc mesos. I així seguiràs, potser ocult entre el marasme d’una gran ciutat que et regala un singular anonimat i faràs el possible per tirar endavant i trobaràs la tribu i aconseguiràs malviure i donar un futur que no sigui una mort segura al teu fill i la teva dona. Has sobreviscut, i això és molt, a la guerra al teu país i a la batalla de la Mediterrània. Sobrevius, i això té un valor incalculable quan saps que la mar és una tomba si no trobes un vaixell de salvació sortint al camí. I seguiràs fugint si no et deporten, fins a arribar on uns parents del pare de la teva dona tenen un restaurant. La vida no serà senzilla perquè la solitud que deixa una generació desapareguda baix el foc de morter i l’encert de franctiradors és molt llarga. Amb el temps cicatritzaran per fora les ferides quedant obertes les nafres interiors. Quan el teu fill comenci a caminar, sabràs que un dia podràs no tornar més a la teva terra destruïda: no serà una opció. Quan ets un nàufrag interior entres dins l’univers dels desnonats del món, i dorms cada nit com un rodamón sense fronteres, no importa on hagis pogut construir una nova llar.
J. M. Vidal-Illanes © 2018
