Agafar-te

les mans tremoloses

i un nínxol dins els braços

que et suspenien, que t’agombolaven

i els ulls entrellaçats

com l’heura esquerdant el marès

mentre sona una cançó

no hi ha al cel…

el teu pes era el món

nou mesos i un crit que s’escampà com la encesa de la teva primera mirada

el món d’una vida oberta a l’infinit

imprevisible

el pes

i fa catorze anys i tot és com ahir

i demà serà més, però sabem que sempre anem al menys

i ahir és com el baf a un mirall

…tantes estrelles

les imatges romanen canviants

mentre els records es disfressen i els dies es dissolen en llums minvants

i penso sempre, mirant el cel.

J. M. Vidal-Illanes © 2022

Respostes (o preguntes)

Preserva un dibuix amb preguntes no resoltes
perquè la boira és com el cotó que dissol la memòria
Quan et giris i no vegis on ets
em tindràs a mi, esperant amb un braç estès
respirant al teu costat
contant els batecs del teu debilitat cor

Els anys són com edificis vells que perden color quan el crepuscle els il·lumina.

J. M. Vidal-Illanes (2017)