les mans tremoloses

i un nínxol dins els braços

que et suspenien, que t’agombolaven

i els ulls entrellaçats

com l’heura esquerdant el marès

mentre sona una cançó

no hi ha al cel…

el teu pes era el món

nou mesos i un crit que s’escampà com la encesa de la teva primera mirada

el món d’una vida oberta a l’infinit

imprevisible

el pes

i fa catorze anys i tot és com ahir

i demà serà més, però sabem que sempre anem al menys

i ahir és com el baf a un mirall

…tantes estrelles

les imatges romanen canviants

mentre els records es disfressen i els dies es dissolen en llums minvants

i penso sempre, mirant el cel.

J. M. Vidal-Illanes © 2022