Riuada de fang

Mai 30, 2019Mai 30, 2019J. M. Vidal-Illanes Biografia, Cultura, Ficció, Fotografia, Literatura, Microrelat, Narrativa Etiquetes: Anys, Bar, Canvis, Records, Rostres, Societat, Vida Deixa un comentari

Photo by Evan Ip (@itzfung on Instagram)

Hi ha dies que passen en vint anys. Com un descosit en el temps, comences a córrer per la vorera d’un carrer ple de records i et trobes de cara amb un rostre que gairebé no reconeixes però que et sembla el mateix de sempre. Hi ha fulles de plataner a terra i sents que res ha canviat en dècades. És un dia de pluja, amb paraigües lents i maldestres que es mouen entre cossos atrafegats i aparadors il·luminats. I alenteixes el pas quan el veus. La ciutat ja no és aquella tan teva, la de caminar arran de paret els dies de pluja, quan feies tard des d’un bar on prenies cerveses amb un amic decadent fins a la pizzeria on quedaves amb ella, l’altra llar on et refugiaves, una llar de cabells llisos i ulls ametllats. Llavors penses que realment tot ha canviat. Les olors tornen perquè les duem fixades als racons càlids del record. No cal córrer tant, tanmateix els anys no esperen, simplement, hi són.

Córrer furtivament per no fer-la esperar, del bar «bon dia senyor» a la pizzeria Verona, passant per davant del portal de casa, al número 73. Ella esperava i tu demanaves disculpes mentre t’espolsaves les gotes de pluja que lliscaven damunt la pell marró de la caçadora. Més olors que et confonen: records a contrallum. La pizzeria ja no existeix, avui ho has vist. Mai no havies tornat a passar per davant la casa on vivíeu quan encara crèieu que tot seria per sempre. Hi ha anys que passen en unes poques hores.

Corries, perquè també plovia: «Bon dia senyor», et va dir vint anys després, amb els cabells blancs, la mirada gastada i un somriure ritual. Un dilluns on la casualitat et va fer recalar en un vell port, abric amic de tantes travessies. «Bon dia», li vas respondre amb els ulls humits per una pluja interior densa com els records, agredolça com el moment. El teu amic decadent, company de cerveses, va marxar i us va deixar unes cendres escampades a la platja del Castell. Hi ha glops que duren vides.

Mires pel finestral, plou, però no és diumenge. No li has dit al Toni qui ets, no has volgut parlar perquè podries ennuegar-te amb els records. Prens una cervesa solitària mentre fas una cursa mental cap a una cara. No hi ha pizzeria on anar a trobar el seu rostre, el d’ulls ametllats, el de cabells suaus. Ningú a qui fer esperar, ni ella ni el teu amic. Hi ha dies on tots els anys arriben com una riuada de fang que t’arrossega fins a la mar.

Ciclista

Mai 3, 2019Mai 3, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Microrelat, Narrativa, Relat Breu, Societat Etiquetes: Accident, Ciclista, Lluita, Mort, Temps, Vida Deixa un comentari

Photo by Pixabay on Pexels.com

Pedalaves a contracorrent amb totes les forces de què disposaves. En realitat volies anar contra el temps, retrocedir en una contrarellotge insòlita: la lluita de recular uns minuts per anticipar-te i evitar allò que esdevingué. Senties el sol abrasador d’aquesta primavera canviant i la suor que et cobria el front. I les cames, les agitaves mentre feies girar les bieles a la màxima velocitat que el teu cos podia permetre’s, cap enrere. Eres només una imatge a contrallum. Però encara eres.

Però el temps no retrocedia, ni tu tampoc. Seguies sentint l’escalfor sobre el front torrat d’aire i sol i les gotes salades de suor per tot el cos, amb l’involuntari pessigolleig càlid que t’hi dedicaven. Decidires millorar la posició del tronc, intentant optimitzar la fràgil aerodinàmica del ciclista. Res no canviava, et retrotreies mentalment, però la contrarellotge la guanyava el teu rival. Entre una boira creixent, pensaves com evitar-ho, inútilment ordies una tàctica i imaginaves la maniobra evasiva perfecta.

Grinyols llunyans. Marques damunt l’asfalt. Senties veus allunyant-se mentre els ulls se’t tancaven. Una sotragada, un moviment d’ingravidesa. Darrere el cop d’unes portes metàl·liques i l’udol d’una sirena sentires que tot es movia més ràpidament que tu. Deixares de pedalar amb la convicció que lluitaves contra allò que esdevé inevitable perquè ja havia succeït. Un glop d’aire fred t’entrà per la gola mentre una veu greu i deformada cridava paraules imprecises que sonaven dins un túnel.

Tornares a girar les cames amb força, no et resignaves a perdre la cursa, no aquest cop, no d’aquesta manera. Pedalant i aferrat a la vida amb la punta dels dits, ajagut a una llitera, disputaves una contrarellotge molt especial contra el fred que començava a inundar el teu cos dins d’un asèptic vehicle que s’obria pas sorollosament entre el trànsit atapeït.

El silenci darrere la música

Març 28, 2019Març 28, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Música, Narrativa, Pensaments, Societat Etiquetes: Comiats, Joventut, Música, Ràdio, Transició Deixa un comentari

Photo by Tookapic on Pexels.com

La música ens acompanya, fins i tot quan no ens agrada, i va penetrant entre les línies que dibuixen la nostra biografia. Sona en indrets que són paisatge, i creix, i varia d’aspecte i color, fins que un dia marxa darrere uns ulls que no tornem a veure. Aquells ulls que miràvem furtivament i que mai reberen la carta que no ens atrevírem a escriure. Ombres en un món irreal. Llocs que no revivim perquè ens queden massa enrere en camins que la vegetació del temps ja ha tancat.

Érem joves i buscàvem excuses per estimar la música i trencar la solitud, entre hores robades a les emissores de ràdio els dies de pluja. Quedàvem amb amics per compartir cintes de casset i acabàvem buidant el moble bar del pare. La pell de les cançons estimades era suau però no sempre es deixava tocar. I sortíem travessant la nit sense esperances, trepitjant voreres brutes.

També la música ens abraçava càlidament entre imatges de llit i deliri quan emmalaltíem. La febre ens introduïa dins les notes i ens feia volar entre paisatges que no existien. Les guitarres sorgien com enigmes que trencaven els vidres del nostre aïllament. Vaig fer molts dies de llit. La malaltia ha estat una inseparable companya que em prenia la mà i em feia córrer sobre el fang. Una fugida il·lògica sense llum. L’olor d’hospital seguia sent més feble que la força de Dylan.

I fugíem entre desesperança i érem incòmodes per als garants de la Transició. Quan el carreró acabava en una tàpia de maons grisos, la ràdio era una de les millors vies existents per recórrer nous passadissos intricats en edificis inconeguts. Exploràvem la llibertat d’emissores pirata buscant noves veus que compartir amb les amistats de l’Institut. Llavors intentàvem travessar el silenci dels primers mots de la nit i ens adormíem escoltant programes mítics de locutors extints, dins una època de clandestina llibertat que gairebé ningú no controlava.

Fins que la subversió va començar a ser massa molesta i l’ascendent somni de rebel·lia dels 70 va començar a patir la sequera dels 90. Ens paralitzaven crisis inventades i portes i finestres esbutzades. Enceníem una cigarreta i suràvem en confusió mentre descobríem que res era per sempre. Un dia algú de nosaltres va dir que no enteníem que fèiem aquí, què tenia a veure amb les nostres vides tot el que ens envoltava amb olor de bosc cremat. Algú de nosaltres que es va convertir en altre quan va voler marxar per no veure en què hauria de convertir-lo el temps. Va ser tard el dia que la música deixà de sonar; el d’una carta escrita que mai no vaig poder enviar.

Escriure

Novembre 30, 2018gener 22, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Pensament Etiquetes: Activisme, Cites, Escriure, Frases, Literatura, Lletres, Pensaments, Rebel·lia Deixa un comentari

«Escriure és un acte d’activisme pacífic, una sort de guerrilla de lletres, sense soroll, només sentit crític i rebel·lia constant.»

J. M. Vidal-Illanes