…ser castell
trasmudat en passat
ruïnes que imploren
setge que perdura…El temps
J. M. Vidal-Illanes ©2021
El temps
Literatura
Entrades sobre literatura
Respostes (o preguntes)
Preserva un dibuix amb preguntes no resoltes
perquè la boira és com el cotó que dissol la memòria
Quan et giris i no vegis on ets
em tindràs a mi, esperant amb un braç estès
respirant al teu costat
contant els batecs del teu debilitat corEls anys són com edificis vells que perden color quan el crepuscle els il·lumina.
J. M. Vidal-Illanes (2017)
Generacions
A una generació glaçada la succeeix una generació en flames.
J. M. Vidal-Illanes
Que obliden mans
Solquen deserts destruïts
pel joc irreversible
del temps que es dilueix.
Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.
Només es desplacen
amb la brúixola perduda
i ens roben el camí.
Dits que encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.
Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.
I tot s’allunya…
Simplement observes els dies
de consciència esvaïda,
com s’apaguen per sempre…
Allà on comença
la pèrdua definitiva del teu nom.
J. M. Vidal-Illanes (2003-2020)
Dins el confí
Photo by ThisIsEngineering on Pexels.com
Viure dies en què res
no em pot omplir
despullat d’abraçades
lluny de qui prenc forma en l’horitzó
sense el vent que allunya el desànim
que impulsa el camí
Visc surant en el desconcert
i em trob en companyia de ningú
perquè em manca l’esguard
mentre la contínua pluja em trasbalsa
i em ve a despertar la tristor
que s’amaga en el plec d’una escorça
M’enverina el desencís
d’haver arribat fins a aquest turó
per tal de no veure-hi res
perquè un núvol em tapa el cridar
i les negacions em captiven
quan algú altre dispara a l’atzar
Sent un dolor tremolós
que m’ha inundat del tot
en aquest mal buit de causa
ple de temors llançats
part darrere una llum cegadora
interior… entranyable
On són tots?
…i és que en el buit
em perd en aquest instant incert
mentre em sent vigilat
en la paradoxa de no saber
si hi ha res més enllà de demà
Pens contínuament en l’escletxa d’evasió
per alliberar-nos a la fi
trencant les cadenes del desassossec
negant a sotmetre’m a un mal verb
alleugerint l’esperança
mentre voldria aturar el temps
Són dies en què la serenitat
s’ha mostrat evasiva,
encadenat i pres en un passatge estrany
contra la meva naturalesa
contra l’ideari no escrit
travessant una terra ignota.
J. M. Vidal-Illanes © 2020
Versos de confinament a partir d’unes notes trobades a un vell quadern d’institut (1979)
