Crítica

«Un dels vint-i-dos relats breus, sovint molt breus, que formen el volum L’illa, el far, el vent, de Josep Manuel Vidal-Illanes (Gregal, 2017), el protagonitza un home que un dia veu un feix de bitllets al seu abast i, sense poder resistir la temptació, els agafa i arrenca a córrer. Es troba a mitjans de mes i ja no pot comprar menjar. Quan comprèn que la policia li ha seguit el rastre i l’arrestarà, no té altra preocupació que evitar que la detenció tingui lloc davant el seu fill petit. És una bona mostra del que presenten aquests contes: gent que viu als marges de tot (als marges de la societat, als marges dels afectes, als marges de la raó), retratats amb un pinzell literari que mira de posar en relleu la seva dignitat. No hi cerqueu la saturació de peripècia de la literatura comercial: cerqueu-hi el retrat pietós d’ànimes humanes. Sí, he parlat de pietat: algú ha dit, alguna vegada, que al cor de la literatura hi ha de bategar la pietat.
Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. Llauger © / Ara Llegim

Archivo 11-11-17 11 12 38

A. Coll Gilabert escriu al Diari de Tarragona (1/8/2017):

«J.M. Vidal-Illanes (nombre de pluma del menorquín Josep Manuel Gómez
González) acaba de publicar L’Illa, el far, el vent (Ed. Gregal), un conjunto
de veinte cuentos y relatos cortos.

Es un libro breve pero, como los de Chéjov, lleno de contenido. Como en el caso del escritor ruso, el autor escoge como paisaje las vidas corrientes de personas anónimas, situadas en un ambiente social difícil.

Los relatos nacen de noticias de sucesos, recortes de prensa y escritos personales que bien podrían guardarse en una caja de zapatos, antes de ser transformados en belleza literaria por el oficio de Vidal-Illanes. Porque si algo destaca en este conjunto es la cuidada narración que se hace de las circunstancias en las que se encuentran los personajes.

Uno como muestra: la barrendera que encuentra a los habituales callejeros, las personas ‘sin techo’, entre ellas una ya muy deteriorada en su salud, Aviador, que despierta compasión
en un alma pobre pero buena.

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.» –A.COLL GILABERT

Aquí la pàgina sencera com aparegué al Diari de Tarragona

Captura

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.