Sempre he volgut apadrinar una paraula i quan ho he intentat m’he trobat amb la impossibilitat de triar només una. Amb tot hi ha una paraula que en nàixer el meu fill petit va ressorgir entre els mots quotidians de casa:

Aveciat [əvəsiát], una paraula molt present encara avui a Menorca i Mallorca, síntesi dels meus orígens i del lloc on resideixo ara.

A l’Alcover-Moll (DCVB) es diu: “Acostumat a esser afalagat i a no esser contradit en sos gusts; cast. mimado. Per això era s’aveciada de cocous de son pare y de sa mare, Aguiló C., Rond. 13.”

Localment quan aveciam qualcú li feim “aveciadures”… allò que cada nit fem al cadell de la casa en anar-lo a colgar… i mai en té prou. Un costum poc recomanable en abstracte, però molt necessari amb els temps que corren.

#aPARAULA’m