Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant, encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava; però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot.
Idò, res, que estic assegut assaborint el tercer Dry Martini un dia de Tots Sants, quan de sobte sento sonar unes dolces notes arrencades d’un vell violí. Em giro i el veig allà, dret, guarnit amb un vestit negre, camisa blanca i corbatí, devora una hamburgueseria que castiga la vista exhibint una enorme ema groga sobre fons vermell. La combinació violinista-hamburgueseria se’m fa una mica insòlita, pot ser sospitosa de quelcom que no endevino a comprendre, com en la cançó d’Antònia Font. No sabria dir qui és més vell, el violí o el violinista, però per l’aspecte d’ambdós jo diria que han conegut temps millors. Ni el perfecte Dry martini evita que pugui sentir una mica de rubor col·lectiu en constatar que ningú no presta atenció a la impecable música amb la qual ens està obsequiant aquest mestre procedent de l’Europa de l’est –això m’ho imagino jo tot solet–. Amb tota probabilitat aquest conjunt de músic, arc i violí varen sonar en esplendorosos escenaris com els de la Filharmònica de Sant-Petersburg, la Reduta Bratislava o el Gran Teatre de l’Òpera de Varsòvia –o d’altres de semblants si més no.
Pot ser m’estic perdent en faules, però sentir i veure aquesta persona tocant amb un virtuosisme inusual, somrient sense parar i amb una edat que sobrepassa de molt la de jubilació, m’està afectant seriosament. Segueix empipant-me el fet de la seva invisibilitat. Massa gent llegint-se el melic com per prestar atenció al músic –encara que alguns dissimulin amb un diari a la ma–. Potser aquest home va arribar tard a alguna cita crucial i per això ha de vagar amb el seu violí entre masses insensibles i a l’empara del tendal antitètic d’una hamburgueseria. Hi cap la possibilitat de que fer-se vell i ser instrumentista en un país de l’Europa de l’est dugui aparellada la condemna d’acabar malvivint com a músic de carrer en un lloc massa diferent al barri gòtic de Barcelona, on com a mínim les parets estan plenes d’història i no hi han emes infames. Aquí sembla que res encaixi. L’home acaba d’encadenar Paganini amb el tercer moviment d’un concert per a violí de Mendelssohn, o el que és el mateix, no toca foteses folklòriques de carrer ni bagatel·les de saló; pot ser per això ningú no li fa ni cas. Arribat el moment de recollir les monedes alguns gestos automàtics li omplen l’estoig del violí –encara que això d’omplir sigui simplement una il·lusió optimista–. Quan arriba a la meva taula li dono unes monedes i li demano pel seu nom i d’on és. Em contesta que es diu Nikolay i que és búlgar.
Com que m’he cansat d’esperar i ningú no acudeix a la cita, el convido a prendre’s un vermut –o el que sigui– a canvi de que m’expliqui algunes coses. El seu espanyol és més aviat rudimentari, però com a mínim ha desaparegut la sensació de romandre a l’aguait d’algú que no arriba i sé que ni que sigui amb mirades, silencis i algunes paraules travades, puc somniar amb el fet de seure al Bosch, un dia de Tots Sants, amb una esvaïda llegenda de les sales de concert de l’Est europeu, que m’ha regalat un breu concert privat escalfat pel sol primaveral d’una tardor absurda.