Contra el vent del sud

Juny 16, 2018Juny 17, 2018J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Guerra, Literatura, Narrativa, Relat Breu, Societat Etiquetes: Alep, Articles, Guerra, Migrants, Reflexions, Refugiats, Relat, Vida Deixa un comentari

¿Què era en realitat una guerra? El furt del passat, el present i el futur que ja no serà.

El dia que vares sortir d’Alep amb la dona i els dos fills petits, deixant enrere les ruïnes de casa teva, començares a sospitar que la vida passada havia quedat enterrada entre enderrocs i records enfonsats.

El dia que pujares a una pastera després de pagar a les màfies uns passatges a la deriva, començares a sospitar que ja no hi hauria cap possibilitat de retorn.

El dia que fores rescatat amb la teva família, supervivent, i pujares al vaixell d’una ONG, sospitares que la misèria quedava enrere i que el cel indicava una sortida possible.

El dia que arribares a terra ferma i fores confinat en un camp de refugiats, rebent una solidaritat humanitària que hauries preferit no agafar, pensares que tot es dissolia en una provisionalitat incomprensible.

Els dies següents, veient que no semblava haver-hi sortida més enllà de la terra de ningú, pensares que no només t’havien robat el passat, sinó que també t’havien tancat la porta a un futur que no havies triat. De sobte, mirant els teus dos fills et preguntares ¿Què era en realitat una guerra? En aquell instant una gavina va estendre les seves ales i va començar a enlairar-se contra el vent del sud.

El lent parlar de l’olor freda

febrer 26, 2018Març 4, 2018J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Música, Relat Breu Etiquetes: Cultura, Literatura, Música, Records, Relat, Vida Deixa un comentari

La reina dels al·lucinògens: Maria Sabina (1894-1985)

Trobar sense buscar un lloc on el temps no passa perquè les hores s’aturen dins un rellotge sense busques i amb l’esfera muda. Els espais de frontera són així. No persegueixo res, per això m’aturo allà on la música de jazz guia els sorolls dels pensaments i m’assec lentament mentre sento que al fons d’algun lloc una persiana metàl·lica tanca les darreres oportunitats dels fantasmes de la nit anterior. Trobo i miro les parets on pengen unes fotografies de Camaron sobre ocres ombrívols i teranyines transparents. A l’altre costat del rellotge veig una imatge amistosa del cantaor rient assegut devora Paco de Lucia i rememoro «Como el agua» mentre desitjo un bon dia a la noia que em demana que vull prendre. A l’esquerra de la caixa registradora un quadre que reprodueix un document antic destaca una frase que proclama que segons l’article 14 de la Constitució d’Haití de 1805: «Ara tots som negres». Diu la lletra petita que «tots els ciutadans, d’ara endavant, seran coneguts per la denominació genèrica de negres». Tanco els ulls i m’imagino perdut dins un vagó ple de sacs de sucre i em veig dormint sense somnis. Tot es desprèn de la «Teoria del color Muac» de Juan Carlos Romero (Mèxic 2014-2015). Estranyes paraules exposades així a la incertesa. No ho entenc i em limito a examinar la crema del cafè.

Frego les mans contra els pantalons perquè fa fred i tot és diàfan. Prenc el cafè mentre aspiro l’aroma tebi. No serveixen alcohol abans de les 12 del migdia, diuen. Bec i visc i miro aquell «Be nice or leave» que és una espècie de «reservat el dret d’admissió» però més sofisticat. Maria Sabina m’observa i m’inquieta, tan mexicana, ella. A la porta d’entrada uns rostres observen l’interior amb ulls plens de curiositat i gestos inclinats. No entenc per quin motiu Maria em mira amb tanta indiferència: això m’intimida més i canvio de cadira. Els de defora no entren, són rostres que no han dormit encara. Avui només buscava un refugi on ningú em pogués trobar perquè els grisos inspiren i el cel canvia amb una freqüència desconcertant. Tinc conviccions d’abatiment malgrat transitar per alguns moments aïllats on el tren circula ràpid i em deixo portar feliç. Torna la llum i penso que no arribarem a temps per aturar-nos a la pròxima estació. Sense buscar puc trobar-me fora de tot. Sé que sóc al món i abandono l’estat decrèpit. Maria s’asseu devora meu i comença a parlar lentament, com el jazz, com els pensaments letals que em fan perdre la visió quan oblido qui som i aquell núvol de persones que m’assetgen no em deixen passar. No puc sortir.

Transito sobre carrers mullats d’olor freda i sento la remor de Maria mentre el cel esclata contra el desert en el punt en què dorm l’horitzó. Demà les hores tornaran a aturar-se i sentiré que em parlen aquelles parets ocres darrere els sorolls dels pensaments.

Franges de fum

gener 11, 2018J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa Etiquetes: Addiccions, Heroïna, Literatura, Mort, Relat, Traspàs, Vida Deixa un comentari

Franges, fronteres i comiats

Arribares molt abans del que havies previst després de caminar durant un temps indeterminat. Atenyeres una plaça oberta fugint de tu mateix en una cursa en què t’havies perseguit engolit per la insegura fosquedat dels carrerons estrets i humits d’una ciutat plena de confusos records. Un bar, d’escala estreta i plena d’obstacles. Ciutat grisa de cel cobert i llum matisada, un lloc que resultava familiar però que no identificaves. No encara. Mentre la nit naixent desplegava un tènue tel d’incertesa, anares descobrint amb desconcert que no sabies d’on venies ni en quin moment havies arribat a aquesta frontera de la fredor. Caminares cada cop més lentament i al davant només veieres clarament el fum que sorgia dels embornals del terra i que formava unes estranyes franges de boira que hagueres de travessar cada deu o dotze metres. Llums de neó. La sensació d’arribar anticipadament era cada cop més intensa. A mesura que oblidares el passat, vares reconèixer amb més claredat aquest lloc de pedra freda i molsa lluent.

La plaça era en realitat una confluència de rutes possibles que obria pas a un passeig de lledoners carregats de flors i que es perdia en una llarga recta ombrívola, la flaire que s’escampava al teu davant era dolça. Sentires cansament, desitjares dormir. Vares pensar a arraulir-te en el confort d’un racó arrecerat i així descansar unes hores. Però aquelles franges de fum sonaven com a cants d’éssers estranys, mentre allà dalt els núvols abraçaven una lluna gairebé plena. Volgueres mantenir-te calent, mentre la foscor començava a devorar els perfils del paisatge que t’envoltava i tot anava girant lentament com un cilindre negre i intens. Hores en repòs que començaren a convertir-se en el pes dels anys perduts i silents. La boira intensificà l’aspecte de franges de fum que començaren a cobrir-te com la marea d’aquella platja d’infantesa al sud de l’illa que et va alletar. I tot era dolç.

«Podries fer foc i escalfar-te, podries pujar el turó que amaga una cançó definitiva, podries pensar que aquí romandràs sempre jove».

Havies arribat massa prest, molt abans del que ningú del teu voltant havia previst. Jugar amb les fronteres de la irracionalitat és una forma de fer que les brúixoles deixin de funcionar. Fugies sense fre, però l’agulla sempre va ser més ràpida que tu. Un dia en què els ulls et volien esclatar i les temples jugaven a donar cops regulars i interminables, vas sentir que el camí descendia ràpidament dibuixant una ruta només d’anada. Aquest dia potser era avui. Fos com fos, tot va esdevenir suau i agradable i la plaça et va semblar més gran que mai. Només durant un segon et va semblar que el cel s’obria. Això va ser just quan la foscor et cobrí del tot, plena d’una fredor blava i intensa. Franges de fum envolten el teu no-comiat i algú plora.