CORRENT CAP A BIKILA

A la llibreria Lluna de Palma aquest divendres torna a haver-hi presentació. Ara és el torn del llibre: CORRENT CAP A BIKILA, que és descrit com “Un camí de 42 capítols i 195 paraules”. L’autor és Marc Cornet, periodista i corredor amateur. L’acte compta amb el valor afegit de la taula rodona “PER QUÈ CORREM PER LA VIDA?”, que es farà a continuació.

L’acte tindrà lloc el divendres 15 de novembre, a les 19.30h, a la llibreria Lluna (c/ General Riera, 68 – 07010 Palma).

Imatge

Oblit (…i la força de la memòria col·lectiva)

Moltes coses, massa, cauen en un oblit injust; llavors és quan apel·lem a la memòria, al conscient col·lectiu, a la força dels records comuns, a la feina tribal d’aixecar les estores o d’obrir de bat a bat les finestres. Però l’oblit és una malaltia social persistent, perseguim el bàlsam d’una amnèsia voluntària com a metodologia per a no fer-nos mal. Mirem cap a un altre costat i saludem al cantó oposat: allò que no es veu no fa nosa. Però l’excusa de no saber, de no recordar, de contradir-se, d’inventar el passat, de reconstruir el futur que encara no hem viscut, i de deformar el present, no millora la situació personal davant la imparable energia de la realitat. T’he sentit dir que la realitat no és un estat absolut, només és una visió consolidada de com percebem allò que vivim o veiem. Les realitats s’obren pas a la mateixa velocitat que les impostures, i així podem viure una vida inventada, plena de falsedats que adornen les mancances dels buits que no omplen els anhels.

Escudar-se en les evasives, tampoc no dóna el resultat esperat a llarg termini, però poden salvar-te la pell si les utilitzes de la forma adient, amb els aliats adequats. No puc suportar les persones que s’escuden en la ignorància per eludir responsabilitats, no puc deixar passar les actituds d’aquells que esquitxen tot allò que els rodeja amb la intenció d’aixecar una boira còmplice que esvaeixi qualsevol tipus d’implicació en la participació d’uns fets. ¡Covards! Si heu estat responsables cal que aixequeu la veu i us mostreu públicament com el que sou: uns estafadors; només així podrem com a mínim valorar la valentia que us farà humans. Persistir en la mentida us convertirà en pedra, perdreu la condició de persones per transformar-vos en una excreció de magma que solidificarà en contacte amb la temperatura de les realitats que podem percebre col·lectivament. Sé que és més fàcil enganyar a un grup de persones rendides a la credulitat que a un individu reflexiu i escèptic, però allò que persegueixen els covards i els manipuladors és el número en front a la qualitat. Quantes més vegades soni una afirmació com a veraç més capaç d’enganyar resulta, però no es pot descuidar un fet: a ningú no li agrada sentir-se enganyat, quan es descobreix l’estafa la reacció contraria acostuma a ser visceral i venjativa.

L’oblit no et farà fort, només et regalarà uns minuts de descompte, perquè el pas del temps acabarà per desenterrar les foses comunes de les realitats amagades durant anys. No importa que aconsegueixis esbucar un baluard, sempre quedaran milers de persones disposades a defensar la memòria, a exposar-te en públic i mostrar-te nu i sense defenses. Per gros que sigui l’enemic, la memòria queda emmagatzemada i la força de la col·lectivitat unida a la intel·ligència és impossible de vèncer a llarg termini.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

La força de la memòria: http://socialhistory.org/en

La força del grup: http://www.youtube.com/watch?v=gBnvGS4u3F0&feature=related (Amb una mica d’humor…)

Sheik Kondewa: el nin soldat

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

©  2008-2012 J. M. Vidal-Illanes

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados

Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)

M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]

Postal des de París

Resseguint itineraris literaris, caminant per barris culturalment emergents allunyats dels tòpics, arribàrem a un acollidor establiment on fórem rebuts amb sorollosa amabilitat. L’steak tartar de Chez Paul és una delícia inexcusable, com les profiteroles i un bon Côtes du Rhône amb la companyia de persones vingudes dels esdeveniments culturals propers. L’hostalera era realment literària, i podria ser reconeguda com a element central en moltes narracions intemporals. En sortir del restaurant calia cercar els recons als voltants de l’actual Place de la Bastille on tenen lloc trobades inesperades de fusió cultural. Com a viatger tinc ambicions senzilles i poques devocions, però París aglutina un bon grapat d’elles com a un fractal il·limitat més enllà del tipisme; per això em vaig fer amb una postal de l’altra cara de la ciutat, la de clarobscurs i contrasts, i vaig anar a cercar el lloc, a Saint-Germain-des-Prés.

El blanc i negre de la postal, ha desaparegut darrera el rètol banderola d’un hotel de fustes verdes i lletres daurades. De fet, no ha desaparegut del tot, encara hi és, els cables de la façana també, però el moix, en veure’s amenaçat per l’irreverent anunci blau que el condemnà construint una mena de gàbia, va marxar a un lloc millor que desconec. Ara, a més d’aquest indicador de carrer semi ocult, n’hi ha un altre de nou a pocs centímetres, que contribueix a conformar una estranya cantonada, una mica desmanegada, que no encaixa del tot amb l’entorn. La reflexió: petits canvis al llarg del temps poden alterar de manera absoluta el retrat del passat. Pot ser el fantasma del moix s’hagi refugiat entre els carrerons de Belleville; o pot ser fa equilibris nocturns entre les agulles i les gàrgoles de Notre-Dame. Mai no ho sabrem.

És veritat que una de les primeres coses que m’agrada fruir de Paris és l’urbanisme presumptament desordenat, els edificis perfectament integrats –fins i tot els que a d’altres llocs podrien no semblar-ho–, els espais oberts que permeten respirar i inspirar-se, les proporcions –les desproporcionades i les proporcionades–, els barris acollidors del centre i de la primera corona al voltant del Sena, els cafès, las boulangeries amb mil delícies prohibides que ens faran violar promeses, les sorpreses, el Velib’, els macarrons de La Durée i els de Thevenin –sublims–, alguns locals més típics però aconsellables –com el Cafè de Flore–, i els no tòpics com els voltants de Belleville i la mixtura total, els racons de sempre i la darrera copa de xampany a La Petite Périgourdine.

Els viatges, per breus que siguin, mai no em deixen indiferents. Sempre em permeten prendre una visió geomètrica relativa amb relació al lloc d’on soc o a la terra que m’acull. Les virtuts i els defectes de la diversitat, l’amplitud d’òptiques diferents que ens fan iguals en la discrepància, els solars anhelats i els racons que oculten misèries. Les persones. Les mirades. La cultura. El valor per damunt del preu. Les sorpreses i el quadern de notes sempre a punt. I desprès de tot, em torno a casa amb la postal dins la butxaca, amb l’enigmàtic moix que seguiré buscant entre cantonades literàries. Si no el trobo, li faré un lloc dins d’algun relat llunyà en blanc i negre que encara no he concebut.

Lloc de la postal: (Rue Saint-Jacques / Rue du Sommerard)
Autor: Bernard HERMANN / © Nouvelles Images SA i Bernard Hermann – 2007.