Cavalcant una Harley

Letter_man_motorcycle_1200

Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert

El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.

—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.

—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.

Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.

—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.

—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.

Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.

Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:

—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.

Va fer una pausa i encengué una cigarreta.

—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.

—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.

—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.

—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.

—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.

—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.

—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.

—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.

—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.

L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Profunditats, pedres i volcans

paricutin-volcano-postcards-1[9]

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

No hi ha pau pels infants

pulitzer-ap-photo-manu-brabo_ediima20130416_0187_13

La guerra a Siria vista pel Pulitzer Manu Brabo. © AP / Manu BraboWeb de Manu Brabo

El valor d’una fotografia és directament proporcional a l’efecte que ens provoca vísceres endins. Aquesta imatge va presidir una primera plana a la premsa internacional i ara la miro i veig un cap que penja dolorós, colpejant a martellades l’esventrada porta de la consciència. Veiem moltes fotografies com aquesta, però la presència sol ser més forta quan la víctima té la mateixa edat que el nostre fill, perquè l’egoisme és així d’irracional. Miro les mans del pare i veig les meves mans. Miro les meves mans i veig les del pare de la imatge que tremolen buides de vida. El dolor dibuixa l’horror i ens estimba l’expressió de l’esclat: uns segons determinants que trenquen el moviment i deixen que la sang perfili els contorns. Les cames primes ja no s’obriran pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornaran a prémer amb força a ningú estimat. Ens omplim la boca de drets humans i davant nostre s’obre un cercle de guanys obscens. La guerra com a negoci s’alimenta de la sang que esbossa la maledicció d’una terra tan antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

Aquest infant sostingut pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’ha vist arrossegat pel protagonisme d’una explícita fotografia d’agència. La portada del diari es converteix en una muda necrològica incessant que accentua un drama no buscat. Enrere hauran quedat els somriures còmplices de noi innocent que en un altre lloc del planeta correria darrere una pilota de futbol o perseguiria en bicicleta un somni daurat. Podríem imaginar les dues imatges i pensar que un esclat té el poder de trencar per sempre la infantesa robada. Torno a mirar i veig la sang que dibuixa el drama d’un maleït joc molt real on els infants no haurien de participar.

A molta distància dels fets damunt una taula descansa una tassa, un diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió sorda. Potser en ensumar el flaire del cafè la sang penetri durament cos endins. De ben segur que l’alt executiu venedor d’armes ni ha vist la fotografia perquè en aquest moment juga a pàdel tranquil·lament. Jo sí que l’observo mentre al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible. La gran diferència és que jo escric això encara que els ulls no em deixen veure més enllà de la pantalla, humitejats per la llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat del fillet.

#diadelsdretshumans / Dia dels drets humans (ONU)

J. M. Vidal-Illanes © 2016