Un resum en imatges

Novembre 14, 2019Novembre 14, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la, Vídeo Etiquetes: Cinema, Cultura, Herències, Història, Literatura, Llibres, Música, Vida Deixa un comentari

Cuentos y relatos de la vida cotidiana

Agost 7, 2017Agost 7, 2017J. M. Vidal-Illanes Cultura, Ficció, Literatura, Narrativa Etiquetes: Contes, Crítica, Cultura, Llibres, Narrativa, Premsa, Relats Deixa un comentari

A. Coll Gilabert escriu al Diari de Tarragona (1/8/2017):

«J.M. Vidal-Illanes (nombre de pluma del menorquín Josep Manuel Gómez
González) acaba de publicar L’Illa, el far, el vent (Ed. Gregal), un conjunto
de veinte cuentos y relatos cortos.

Es un libro breve pero, como los de Chéjov, lleno de contenido. Como en el caso del escritor ruso, el autor escoge como paisaje las vidas corrientes de personas anónimas, situadas en un ambiente social difícil.

Los relatos nacen de noticias de sucesos, recortes de prensa y escritos personales que bien podrían guardarse en una caja de zapatos, antes de ser transformados en belleza literaria por el oficio de Vidal-Illanes. Porque si algo destaca en este conjunto es la cuidada narración que se hace de las circunstancias en las que se encuentran los personajes.

Uno como muestra: la barrendera que encuentra a los habituales callejeros, las personas ‘sin techo’, entre ellas una ya muy deteriorada en su salud, Aviador, que despierta compasión
en un alma pobre pero buena.

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.» –A.COLL GILABERT

Aquí la pàgina sencera com aparegué al Diari de Tarragona

Captura

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Col·leccionista

febrer 27, 2016J. M. Vidal-Illanes Cultura, Filosofia, Literatura, Música, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Dies, Llibres, Música, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià

Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.

Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.

L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)

Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.

Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.

Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.

Em refugio en la malenconia de la meva petita habitació.
Anton Bruckner (1824-1896)

Els bons propòsits

gener 1, 2016febrer 12, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Dies, Inspiració, Literatura, Llibres, Novel·la, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Temps, Whisky 1 comentari

Fotograma de la pel·licula “Algú va volar sobre el niu del cucut”

Tota vida hauria de tenir, com a mínim, un dia memorable, com aquell en què marcares el primer gol al pati de l’escola, simplement perquè la pilota et va rebotar involuntàriament al genoll: tu eres allà, movent-te com una papallona descompassada i la resta es convertí en una celebració multitudinària, amb tota la classe abraçant-te i aixecant-te com un heroi grec. Et va sorprendre que tothom tingués consciència del fet que mai n’havies marcat cap, va ser un moment breu de cel clar. Les cruïlles són trampes imprevistes i aquella va ser una casualitat memorable. Hi ha vides llargues buides i n’hi ha de curtes plenes de moments per retratar, però podria ser a l’inrevés, o no. El més sublim és que no importi el fet amb què hagis deixat empremta, sinó el resultat. Les coses petites poden convertir-se en magnífiques.

Ken Kesey va viure memorablement i quan va morir el varen enterrar amb un tribut a la vida, una celebració pel que va fer i ser: mai sabrem quin dia va ser el primer en què va materialitzar un home run, o la primera cistella decisiva. El recordem per One Flew over the Cuckoo’s Nest, pels seus experiments amb LSD, els Merry Pranksters, el Furthur i quantes altres genialitats. La memòria és transparent i n’hi ha tantes versions com focalitzacions: no sempre conservem els mateixos records d’una persona ni sempre ens recorden per allò que voldríem. Segur que això també passa amb aquest geni d’Oregon.

Comença un nou any i ho faig precisament llegint una versió en castellà de Alguien voló sobre el nido del cuco, definida lacònicament per l’editor com un clàssic de la novel·la underground. Feia dos anys que ens havia deixat el dictador i publicar Kesey degué ser una aventura, tot i que Milos Forman l’havia popularitzat a Espanya amb la seva pel·lícula, precisament el 1975. No puc recordar l’impacte que em causà la novel·la el 1977, motivat per un extraordinari professor de literatura quan jo era un tímid adolescent inquiet que estudiava batxillerat, molt lluny del nen que havia marcat de casualitat amb un genoll al pati de l’escola, però ara, des de les primeres pàgines sento que és impossible no considerar l’obra com un text definitivament memorable.

Primer de gener de 2016, penso que jo també voldria ser un autor radical, un pensador audaç, algú que escrivís coses rellevants pel gaudi de persones que mai no coneixeré. Penso –també– que un pensament com aquest és pretensiós, immodest, gratuït i merdós. Al meu costat el meu amic invisible em diu que és només un bon propòsit, però que mentre no arriba el dia –deu mil hores després– m’he de limitar a embrutar paper i omplir pantalles d’ordinador d’escombraries prescindibles. Volem evitar entreforcs i construïm ponts: tot és una trampa impossible. Un bon propòsit d’any nou, res a veure amb anar al gimnàs, fer ioga o ser bo.

Faig un cafè i prenc un whisky, i després un altre. Necessito uns auriculars per aïllar-me d’aquest soroll que fa el món quan els humans decideixen enterbolir la netedat d’un horitzó vora la mar, un primer de gener de matinada freda que m’ha impulsat a escriure en trobar un moment de memòries. Ahir va ser un dia memorable, gairebé com el del pati de l’escola. Avui és un dia de bons propòsits. Ara començaria a pitjar sostingudament la tecla d’esborrat i us estalviaria el tràngol d’odiar-me un primer de gener, però així perdria l’oportunitat que em recordéssiu pel meu primer gol. La realitat penetra en la ficció per convertir-la en retalls memorables. Només això.

…one flew east, one flew west, one flew over the cuckoo’s nest.

Paraules de comiat

Desembre 30, 2015J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novetats, Relats, Societat 3 comentaris

Campanades de cap d’any de 1962 (TVE)

Un dia vols acomiadar l’any que es perd per la cantonada i decideixes fer un avançament editorial. La teva agent t’ho prohibeix i et proposes un petit experiment.

Juntes frases inconnexes del llibre i les uneixes, com si res, només buscant la concordança de gènere, persona i temps. Hem fet un avançament encobert.

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Eres un vianant que fugia del passat. Abans havies estat un navegant del futur, però mai no et vas enlairar massa. Tampoc mai no has estat massa d’acord amb el paper que t’havia assignat la vida, però al final aprens a perdre i a conformar-te. Amb tot, no entens això del rellotge que vas perdent de vista, sembla que una son profunda t’està segrestant, estàs molt cansat. L’eternitat pesa massa.

En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la mà dreta i la llances el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola dibuixant cercles fins a esclatar contra l’aigua tranquil·la. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no aconseguies trobar, recloses en l’altell polsós on romanien presoneres. Totes les portes caigueren fetes miques de serradís i desaparegué l’atordiment provocat per la manca de llum en la fotografia del teu passat. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una altra oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

Fotograma de “Criss Cross”, dirigida per Robert Siodmak (1949)

Gires lentament les pàgines del diari. Comences sempre pel darrere, per les escasses planes de cultura. Busques infructuosament un article que parli del teu darrer llibre, aquella novel·la intimista que va durar tres setmanes als aparadors, uns centenars d’exemplars venuts els primers dies, i després el silenci que castiga l’esperança de viure d’allò que més estimes. Des del teu lloc veus entrar un home que es dirigeix lentament a l’interior del bar. S’asseu a la barra sense mirar enrere. És una persona elegant, no sembla del barri, d’uns quaranta-cinc anys. De pell morena i cabells castanys. Creueu les mirades. Ell té una caiguda serena d’ulls. Veus com es gira lentament i mira cap a l’entrada.

––Tots viurem un dia en una estrella… ––fa l’home amb una veu que es consumeix ––com l’Anna, com l’Alba…

Penses en silenci la diferència entre dormir i somiar, i recordes quan has llençat la carta al foc, cercant les darreres espurnes d’escalfor. No t’han importat les conseqüències. Uns dies més tard veuràs el teu fill que desapareix per la cantonada i et llança una mirada disconforme. Llavors sentiràs el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, que dolen com les gotes de pluja que cauen lentament.