Escric per sobreviure. I per viure millor la realitat que em té presoner en una gàbia. Escric, també, com acte de rebel·lia, per superar l’angoixa de la disconformitat amb el món on he de transitar fins al final dels meus dies.

Fa temps que no sé si vaig o vinc. Mir a les palpentes sense sentir res més que l’abandonament que m’envaeix en girar una cantonada fosca. Fa temps que esper que piquin a la porta [o a la paret], o entrin per la finestra amb un bitllet [només d’anada] sense un mot per creuar.

Els ulls llueixen com espurnes, la veu al carrer esclata fresca, ignorant el destí d’aquest vellard a qui vénen a excarcerar d’una presó invisible. Els pensaments fremeixen per no poder ignorar el sentit de tot. I ningú no em compren. Amb ningú he après a comunicar-me.

No em demanis qui som… no obtindries resposta [potser no en tenc de respostes]. Visc en la ignorància, però això no em fa pitjor. Comprenc la innocència, però al cap i a la fi em veig com un ingenu i em fa ràbia ser així.

Prem aquí i accediràs a la meva pàgina de relats