Que obliden mans

Photo by Pedro Figueras on Pexels.com

Solquen deserts destruïts

pel joc irreversible
del temps que es dilueix.

Juguen dolços amb l’oblit
de capes que perforen grisos,
i miren sense descobrir.
Només es desplacen
amb la brúixola perduda
i ens roben el camí.

Dits que encaixen peces
però no el sentit.
Busquen motius
trobant mirades buides.

Perquè ara no hi ha res,
més enllà de noranta anys plens.
Només la senzillesa
dels instants translúcids.

I tot s’allunya…

Simplement                       observes els dies
de consciència esvaïda,
com s’apaguen per sempre…

Allà on comença
la pèrdua definitiva del teu nom.

J. M. Vidal-Illanes (2003-2020)

Inevitable

Mirar per la finestra cercant ocells que volen a contravent servia per entendre millor les lletres de Cohen.

Esguardar fotografies antigues em feia estimar el temps com un objecte inevitable que havia de fitar als ulls.

Mirar les mans de la mare marxant, acoblava Cohen amb el temps inevitable… i jo esperava en la quietud de l’hora fosca.

Mans

Photo by Matheus Viana on Pexels.com