El dia que deixem de ser útils

Trobar a Nova York un motiu per a la poesia. Vessar de melangia des d’un balcó d’hotel mirant la platja de Tànger. Arribar a una estació de tren monumental i sentir que extraviar-se és bell. Des d’una petita biblioteca de barri podem escriure sobre les relacions entre la vida i la literatura perquè les històries en general només tenen interès si poden ser contades i no totes les històries han de ser escrites. Penso escriure sobre l’ancià que tinc davant, a recer del fred de l’hivern, llegint llibres i diaris, amagat de la misèria: baixa a la biblioteca per no gastar llum a casa i viure així en silenci apagant el soroll de la realitat. La seva vida ha estat com un dibuix japonès, impulsiva i d’una sola traçada, «sense correcció possible», em diu. Va emigrar a Nova York per dedicar-se a les feines més abjectes que podia aconseguir, però en realitat buscava un poema de García Lorca. Va fer de recepcionista a un hotel de Tànger fins que la decadència va provocar la necessitat de fugir. Va treballar al ferrocarril, de ferroviari diu ell, per acabar els seus dies a Mallorca, fent de mecànic a un taller de barri que va tancar quan només tenia cinquanta-vuit anys. Mai més va trobar feina, massa vell per treballar, massa jove per ser un jubilat: per això va tornar a escriure poesia. Les paraules són una excusa que llença per un tobogan que ressona com una queixa elegant. Per ell la forma de les coses són només un començament, com els versos. Sempre havia pensat que el color era la destinació final: Nova York, Tànger, Barcelona, Palma… La supervivència també adopta en part la forma d’una biblioteca, com el menjador social, com l’ajuda de veïns del barri que apareixen a casa seva amb una olla d’aguiat. Però tot just no pot prendre els llums, no té televisió i només encén l’aigua calenta quan es dutxa cada tres o quatre dies perquè gairebé no pot pagar més d’una bombona de butà al mes. I crec que sí, que la literatura és vida i història que val la pena contar.

El convido a un cafè amb llet i em diu que alguns jubilats de la vida són només figures arraconades pel món. M’observa i em diu que jo tinc sort, i que ell també ha estat una persona afortunada. Potser per això em mussita a cau d’orella que mai no voldria haver de remenar els contenidors d’escombraries, perquè la pobresa pot compaginar-se amb la dignitat. «Si no puc tenir un final digne, faré que qui m’ha robat tot el que era meu carregui amb la meva mort». Quan li demano qui li ho ha robat tot, em diu lacònicament: «L’Estat».

La biblioteca és un lloc amable i això l’entristeix perquè sap que el local ha de tancar, que es trasllada i que ja no podrà arribar a peu fins al nou emplaçament, a quatre parades d’autobús de distància de casa seva. Buscarà una alternativa, però no hi haurà llibres, ni escalfor, ni persones que l’estimen. «Vaig marxar perquè a casa estàvem estigmatitzats». Diu que el pare jeu a una fossa comuna a Santa Coloma de Queralt i que la mare no els podia mantenir. «Quan vaig fer els dinou anys vaig marxar de casa fent de rodamón, embarcat en un mercant on ningú no feia preguntes». Aixeca la mirada amb una elegància fràgil mentre deixa delicadament la tassa amb el cafè amb llet sobre la taula. Miro les seves mans i veig que són tot ossos, la pell és gairebé translúcida i tan delicada que deixa transparentar unes venes blaves i gruixudes. «Ens han abandonat perquè ja no som útils, no consumim, estem fora del mercat i per això volen que sentim que som una càrrega, un llast feixuc i injustificable. Ens volen acomplexats i víctimes silencioses». Els seus ulls miren sense color, els llavis tremolen. «Jo mai he estat una persona violenta, ni tan sols he pensat mai en revenges pel que van fer al pare, però crec que arraconar-nos ara, al final de les nostres vides és una de les majors injustícies i una de les pitjors violències que es poden exercir». I jo m’empasso la saliva amb el dolor de la complicitat. Penso que, potser sí, que també som una mica culpables d’aquesta violència contra els nostres majors que abandonem quan les nostres vides ho reivindiquen tot. Em recita un poema i torno a veure la relació entre vida i literatura mentre li demano si vol un altre cafè amb llet.

J. M. Vidal-Illanes © 2018