El camell de llibres

leyendoencamino

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint

Un cadàver dins un contrabaix

ImatgeLa boira cobreix l’estàtua ocultant al món el desencís del retratat Ramon Llull, savi impronunciable fora de les contrades que parlen com tu. Recorda que la història va d’un cadàver que has trobat entre tenebres humides aquest matí. Agites el diari i les notícies volen, com l’estultícia dels assassins.

Una orquestra desafinada dirigida per un psicòpata interpreta una simfonia d’odi, molts pensen que en realitat és autoodi, però les víctimes trepitjades pels instrumentistes creuen que tan sols es tracta de canibalisme. Continua llegint

Aveciat

Image

Sempre he volgut apadrinar una paraula i quan ho he intentat m’he trobat amb la impossibilitat de triar només una. Amb tot hi ha una paraula que en nàixer el meu fill petit va ressorgir entre els mots quotidians de casa:

Aveciat [əvəsiát], una paraula molt present encara avui a Menorca i Mallorca, síntesi dels meus orígens i del lloc on resideixo ara.

A l’Alcover-Moll (DCVB) es diu: “Acostumat a esser afalagat i a no esser contradit en sos gusts; cast. mimado. Per això era s’aveciada de cocous de son pare y de sa mare, Aguiló C., Rond. 13.”

Localment quan aveciam qualcú li feim “aveciadures”… allò que cada nit fem al cadell de la casa en anar-lo a colgar… i mai en té prou. Un costum poc recomanable en abstracte, però molt necessari amb els temps que corren.

#aPARAULA’m

Sí a la nostra (meva) llengua

Assegut davant un paper en blanc intento trobar arguments que refermin la convicció de l’amor que sent per la meva llengua. No els trob. No en tenc d’arguments, no els he de menester. I no em calen perquè senzillament la meva llengua és meva, la primera, la que va davant de qualsevol altre. M’agraden els idiomes, m’agrada aprendre’ls i poder-los utilitzar. Els idiomes eixamplen horitzons i ens obren un pont de comunicació i de coneixement molt valuós. Sovint he viatjat amb persones que no dominen altres llengües i és evident que en aquesta situació un vessant del viatge queda molt malmès: el de l’experiència comunicativa amb els nostres amfitrions.

La meva llengua és meva perquè és la que em surt en primer lloc quan m’enfad, quan crid d’alegria, quan he de donar un bon consell als meus fills, quan necessit dir-los que els estim, quan de fet els estim i penso en tot allò que ens uneix i en el valor de la sang. Pentura hi ha persones que no són capaces d’entendre-ho, i fins un cert punt les respect per què al cap i a la fi jo tampoc no puc entendre com no estimen i valoren intensament el nostre preuat tresor cultural, el llegat de dotzenes de generacions, la parla que entrà amb el Rei Jaume I el 1229 a les nostres illes: el nostre peculiar català.

Dir si a la meva (nostre) llengua és afirmar-se com a persona que pertany a una cultura i una terra a la qual se les estima pel simple fet d’haver estat el lloc que ens acollí el dia del nostre naixement. Però, és evident, no cal nàixer a un lloc concret per estimar la cultura i la llengua pròpia, només cal una mica de sensibilitat i estima per les coses més elementals. Per això admir tant els nouvinguts que senten que agermanar-se amb la terra d’acollida implica també agermanar-se amb la llengua i la cultura pròpies d’aqueixa terra, sense que calgui renunciar a les arrels que segueixen esteses amb els seus lloc d’origen, però integrant-se amb absoluta normalitat al lloc que han vingut a habitar.

No puc entendre com persones que han nascut aquí poden menysprear-se i rebaixar-se alhora que rebaixen i menyspreen la cultural i la llengua pròpia. Probablement els hi manca la perspectiva del sentiment, de l’amor, del tacte sensual amb la pell d’aquesta terra nostra, tan gran, tant immensa en riquesa cultural ancestral.