Borges, per Sara Facio
Posar títol a una obra literària és com destapar aquella estilogràfica que fa temps que no utilitzes i quan més la necessites descobreixes que la tinta s’ha eixugat. Evidentment, decideixes reomplir-la, obres amb cura l’ampolleta de tinta i suques el plomí accionant la manxa del dipòsit repetidament. Llavors conclous l’operació i et poses a escriure tot just en el moment en què cau sobre el paper una sublim taca negra en forma de degotís que s’escampa sense control. Mai no se m’ha donat bé posar títol a les meves obres, potser no sóc dels que deixen córrer la ploma, però col·lecciono degotissos.
El gran mestre Borges opinava que escriure era com dirigir els somnis, ell no tenia cap problema amb els títols dels seus escrits. Probablement era uns dels escriptors que més afinava quan es tractava de posar nom a una creació literària. Llegeixes: «Historia universal de la infamia» i saps que estàs davant d’una gran obra. Ressegueixes els lloms de la biblioteca i t’has d’aturar forçosament davant un llibre que es diu «El hacedor», no tens alternativa, «El Aleph»… Que pots fer davant un relat que es diu «El jardín de senderos que se bifurcan»? Només ens queda rendir-nos al geni i vèncer la temptació de copiar-lo descaradament.
La literatura no es otra cosa que un sueño dirigido.
Jorge Luis Borges
Quan no sé quin títol posar a un dels meus escrits, m’aixeco i em poso les mans a les butxaques, és un simple gest instintiu. Aprofundeixo amb els dits, com si esperés trobar un bocí de paper amb unes paraules salvadores escrites per algun amic invisible. I camino lentament traient i posant les mans alternativament ara dins una butxaca dels pantalons, ara a l’altre. Quan això deixa de funcionar agafo una capsa de galetes salades i me’n cruspeixo un grapat. Sé que dins els meus relats existeix un parlant líric, però descobreixo amb desolació que és mut quan és el moment de revelar-me el títol. Quan busco bellesa en el nom d’una obra, acabo per trobar una frase que produeix nàusees, o pitjor, provoca ganes de fugir corrents i d’allunyar-se del llibre, posant la màxima distancia amb ell com si estès maleit. Llavors començo a riure de mi mateix i miro per la finestra: s’han acabat les crackers.
Si em trec les mans de les butxaques, és només per acabar amb el whisky que s’està aigualint. Només set o vuit copes més tard sóc capaç de començar a trobar la bellesa en les paraules amagades al títol que se m’acaba d’acudir. L’escric repetides vegades i poso música, sovint ballo al centre de la sala i en acabat decideixo anar a dormir, mirant amb un somriure furtiu el tros de paper que ha quedat devora el teclat de l’ordinador. L’endemà el títol que tanta alegria em va causar, em provoca un atordiment barrejat de ressaca i odi. Definitivament: no sé posar títols. I Borges torna a l’assalt.
La belleza es ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica.
Jorge Luis Borges
Fa molts anys, vaig conèixer una noia que quan entrava a casa anava deixant un rastre d’objectes pel terra del passadís, era molt desordenada, però sabia posar nom a les coses i títol als relats. Jo anava darrere seu recollint tots i cadascun dels objectes: la jaqueta, una bufanda, la bossa, una segona bossa… i així fins a recollir-ho tot i deixar-ho damunt el llit de l’habitació de convidats. Quan s’asseia al sofà li’n preparava un còctel i feia un resum del relat que acabava d’escriure. En aquell punt la demanava un títol, sense pensar-m’ho, com un atracament amb una navalla en una cantonada fosca. Ella deia: «El darrer plec» o «Òrbites en sincronia». I jo em perdia.
Ara quan he de posar nom a un relat o una novel·la intent fer un concurs radiofònic, però em manca un programa on proposar-ho i per això a l’hora de sopar ho demano humilment a la família que comença a vomitar propostes, la majoria molt millors que les meves idees inicials. Amb tot, no acabo mai per decidir-me, i les obres queden durant mesos amb títols provisionals, o simples punts suspensius. Començo a posar nom i a canviar-lo, li passo el corrector blanc al damunt i torno a escriure un altre i un altre i així fins que la coberta queda marcada amb una espècie de furóncol gruixut. Tinc una novel·la acabada fa mesos però no puc enviar-la a l’editorial perquè no sé quin títol posar i això és com no haver escrit res, com si les dues-centes vint pàgines es trobessin en blanc.
Hay que tener cuidado al elegir a los enemigos
porque uno termina pareciéndose a ellos.
Jorge Luis Borges
També va ser Borges qui va dir que el perill de tenir enemics és acabar per semblar-nos-els. Això potser és el que em passa amb els títols, se m’apareixen com enemics als quals no em vull semblar perquè representen allò que no trobo a les butxaques, ni a les galetes salades i això em fa por. Escric, cada dia, molt, però no sé posar títols, en sóc incapaç. I ara m’aixecaré i caminaré buscant entre els plecs de les butxaques dels meus pantalons, infructuosament. Sembla que torna a fer fred.
J. M. Vidal-Illanes © 2017
aïllat [...a recer de l'abisme] 