Necessitar un títol

borges-1000x641

Borges, per Sara Facio

Posar títol a una obra literària és com destapar aquella estilogràfica que fa temps que no utilitzes i quan més la necessites descobreixes que la tinta s’ha eixugat. Evidentment, decideixes reomplir-la, obres amb cura l’ampolleta de tinta i suques el plomí accionant la manxa del dipòsit repetidament. Llavors conclous l’operació i et poses a escriure tot just en el moment en què cau sobre el paper una sublim taca negra en forma de degotís que s’escampa sense control. Mai no se m’ha donat bé posar títol a les meves obres, potser no sóc dels que deixen córrer la ploma, però col·lecciono degotissos.

El gran mestre Borges opinava que escriure era com dirigir els somnis, ell no tenia cap problema amb els títols dels seus escrits. Probablement era uns dels escriptors que més afinava quan es tractava de posar nom a una creació literària. Llegeixes: «Historia universal de la infamia» i saps que estàs davant d’una gran obra. Ressegueixes els lloms de la biblioteca i t’has d’aturar forçosament davant un llibre que es diu «El hacedor», no tens alternativa, «El Aleph»… Que pots fer davant un relat que es diu «El jardín de senderos que se bifurcan»? Només ens queda rendir-nos al geni i vèncer la temptació de copiar-lo descaradament.

La literatura no es otra cosa que un sueño dirigido.
Jorge Luis Borges

Quan no sé quin títol posar a un dels meus escrits, m’aixeco i em poso les mans a les butxaques, és un simple gest instintiu. Aprofundeixo amb els dits, com si esperés trobar un bocí de paper amb unes paraules salvadores escrites per algun amic invisible. I camino lentament traient i posant les mans alternativament ara dins una butxaca dels pantalons, ara a l’altre. Quan això deixa de funcionar agafo una capsa de galetes salades i me’n cruspeixo un grapat. Sé que dins els meus relats existeix un parlant líric, però descobreixo amb desolació que és mut quan és el moment de revelar-me el títol. Quan busco bellesa en el nom d’una obra, acabo per trobar una frase que produeix nàusees, o pitjor, provoca ganes de fugir corrents i d’allunyar-se del llibre, posant la màxima distancia amb ell com si estès maleit. Llavors començo a riure de mi mateix i miro per la finestra: s’han acabat les crackers.

Si em trec les mans de les butxaques, és només per acabar amb el whisky que s’està aigualint. Només set o vuit copes més tard sóc capaç de començar a trobar la bellesa en les paraules amagades al títol que se m’acaba d’acudir. L’escric repetides vegades i poso música, sovint ballo al centre de la sala i en acabat decideixo anar a dormir, mirant amb un somriure furtiu el tros de paper que ha quedat devora el teclat de l’ordinador. L’endemà el títol que tanta alegria em va causar, em provoca un atordiment barrejat de ressaca i odi. Definitivament: no sé posar títols. I Borges torna a l’assalt.

La belleza es ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica.
Jorge Luis Borges

Fa molts anys, vaig conèixer una noia que quan entrava a casa anava deixant un rastre d’objectes pel terra del passadís, era molt desordenada, però sabia posar nom a les coses i títol als relats. Jo anava darrere seu recollint tots i cadascun dels objectes: la jaqueta, una bufanda, la bossa, una segona bossa… i així fins a recollir-ho tot i deixar-ho damunt el llit de l’habitació de convidats. Quan s’asseia al sofà li’n preparava un còctel i feia un resum del relat que acabava d’escriure. En aquell punt la demanava un títol, sense pensar-m’ho, com un atracament amb una navalla en una cantonada fosca. Ella deia: «El darrer plec» o «Òrbites en sincronia». I jo em perdia.

Ara quan he de posar nom a un relat o una novel·la intent fer un concurs radiofònic, però em manca un programa on proposar-ho i per això a l’hora de sopar ho demano humilment a la família que comença a vomitar propostes, la majoria molt millors que les meves idees inicials. Amb tot, no acabo mai per decidir-me, i les obres queden durant mesos amb títols provisionals, o simples punts suspensius. Començo a posar nom i a canviar-lo, li passo el corrector blanc al damunt i torno a escriure un altre i un altre i així fins que la coberta queda marcada amb una espècie de furóncol gruixut. Tinc una novel·la acabada fa mesos però no puc enviar-la a l’editorial perquè no sé quin títol posar i això és com no haver escrit res, com si les dues-centes vint pàgines es trobessin en blanc.

Hay que tener cuidado al elegir a los enemigos
porque uno termina pareciéndose a ellos.
Jorge Luis Borges

També va ser Borges qui va dir que el perill de tenir enemics és acabar per semblar-nos-els. Això potser és el que em passa amb els títols, se m’apareixen com enemics als quals no em vull semblar perquè representen allò que no trobo a les butxaques, ni a les galetes salades i això em fa por. Escric, cada dia, molt, però no sé posar títols, en sóc incapaç. I ara m’aixecaré i caminaré buscant entre els plecs de les butxaques dels meus pantalons, infructuosament. Sembla que torna a fer fred.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

© Fotografia de Borges

Fer molta feina per no haver de treballar

gran_muralla

Així, amb una copa de whisky a les mans i sense moure un múscul de més, miro els colors de tardor a posta de sol. No fer res pot ser un exercici de dificultat extrema pel qual t’has de preparar durant molts anys. Recordo un company d’institut que volia viure sense treballar, em deia que això és el que havia fet sempre son pare i que, pel que semblava, també ho havia fet el seu avi. Dels ancestres més remots, no en tenia gaires notícies, entre ombres de memòria va saber que desaparegueren abandonant les respectives famílies, un a Filipines i l’altre a la França revolucionària: no tenim constància que tingués res a veure amb la invenció de la guillotina.

Viure així implica una ambició desmesurada, gairebé inexistent. Per viure sense fer res, com aspirava el meu amic, la natura ha de dotar la cadena cromosòmica familiar d’una antològica sèrie de característiques essencials: una barra descomunal, una simpatia natural desbordant i una capacitat infinita d’atreviment. El meu amic Ignasi volia seguir les petjades heretades per no trencar aquesta cadena i una de les tasques que més el tenia ocupat la major part del dia, era pensar com trobar la fórmula que el permetés complir el seu somni. Veure’l planificar ordenadament ardits infinits em semblava tant fascinant com inútil, però jo estava equivocat.

«Es necessita molt temps per ser un geni. Vostè s’ha d’asseure molt, sense fer res,
realment sense fer-ne res
».
Gertrude Stein

Realment el xaval treballava molt per empescar-se com no fer feina la resta de la seva vida. Va pensar a casar-se amb la filla d’un industrial del calçat, multimilionari per més senyes (en pessetes, és clar). I durant dies va ordir un elaborat pla que hauria de desplegar al llarg dels anys següents. Va arribar a sortir amb l’al·lota, però el matrimoni no va arribar mai perquè una noia francesa es va interposar al bell mig del pla perfecte. La noia, morena, una mica més gran que ell i d’ulls intimidatoris, era guia turística. Així, que el meu amic va acabar a la Xina, fent de guia a la Gran Muralla per a espanyols despistats. Curiosament va aconseguir el seu objectiu, guanyar una bona remuneració a canvi de no treballar mentre sucumbia a la mirada de Nicole. Per l’Ignasi, això de passejar turistes mentre recitava quatre vaguetats sobre l’enginy de pedra, no era una feina ni res que s’hi assemblés, més aviat semblava una forma de vagarejar a la recerca del no-res absolut, com si el temps s’hagués quedat impregnat en aquelles lloses de l’empedrat de la Muralla i arrossegar les sabates, dia sí i dia també per l’indret, fos un acte revolucionari.

Però com tota història que comença, també té un final. A la Muralla xinesa, la francesa i el no-treball, s’hi va interposar una canadenca deu anys més jove que la Nicole. L’Ignasi ja havia fet els trenta-cinc i ella era una graduada en història de l’art amb moltes habilitats. Evidentment, el meu amic va aconseguir un visat pel Canadà i s’hi va traslladar. Al començament va viure de la noia, que al seu torn vivia dels pares, que hi vivien d’una gegantina explotació de fusta. Passava el temps obtenint permisos d’estudi per a la Universitat de Montreal, una feina burocràtica titànica. Tres anys després va haver de marxar, entre altres motius perquè s’havia matriculat a literatura americana on va conèixer una noia costa-riquenya filla d’un industrial farmacèutic que li ho va posar tot molt fàcil.

«Les meves frases penetren pels porus
i queden sota la pell,

però la gent no s’adona».
Gertrude Stein

A Costa Rica va aprendre a viure aplicant tot el que havia après al llarg d’anys de grans esforços. Així que es va doctorar en fer encara menys que res. Va muntar una escola de surf de vela i es va dedicar a passar els dies bevent cervesa i menjant llagosta. La noia volia ser poeta i el pare la mantenia i la publicava llibres. Un dia, Tatiana, que així es deia ella, li va confessar que no entenia per què la seva poesia tenia tan poc èxit. Ignasi li va recordar una frase que havia llegit en l’època de Canadà. Ella escrivia molt bé i el seu llenguatge tocava a fons, però els lectors no ho entenien. Llavors es va adonar que ell també podria escriure, sense fer res, només esperar que les pàgines s’omplissin full rere full esdevenint llibres publicats i venuts. Un pla perfecte. I va començar a escriure i la seva escriptura el va conduir de tornada a Barcelona, amb la Tatiana. Passats dos anys, es va interposar una nova persona a la seva vida, però en aquest cas va ser un representant d’un laboratori alemany, conegut del pare de Tatiana. La noia va deixar d’escriure i es va traslladar a Munic, on va formar una preciosa família adinerada centreeuropea. Ignasi, sense remei, va haver d’ordir un nou pla per viure sense fer res, i es va fer editor. Va descobrir que escriure, tot i que no era una feina, implicava un cert ordre i disciplina, i ell, el que volia, era navegar en iots de clients, practicar la pesca d’altura i avaluar la qualitat gastronòmica de restaurants caríssims. Avui, l’home és un alt executiu d’una multinacional de l’edició i cada dia de la seva vida l’aplica metòdicament a seguir fent molta feina per no haver de treballar gens.

«S’ha de ser molt dropo per escriure un llibre».
Gertrude Stein

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Les misterioses voltes d’un món de llibres

La realitat de casa: no tinc massa espai per emmagatzemar llibres, així que sóc dels que fa un ús reincident i amb traïdoria de les biblioteques de la meva ciutat o de la ciutat on eventualment m’instal·lo. Una segona anomalia de comportament és que sovint compro llibres en les parades de fires de segona mà o en llibreries de vell i després els allibero fent ús del club de llibres global anomenat BookCrossing. Imprimeixo etiquetes i els deixo anar que facin la seva vida, en un dels punts d’intercanvi que freqüento. Curiosament, la meva mare de 86 anys és usuària del punt d’alliberament de la plaça del mercat de Maó. Ara a casa hi ha un llibre recollit en aquest punt i el penso alliberar al meu enclavament preferit de Palma.

Fins aquí tot sembla normal i pacífic, però la realitat pot arribar a superar a la ficció i a l’inrevés. En un viatge recent a la capital d’Espanya, vaig adreçar-me a una de les llibreries de vell que acostumo a visitar. Després de consumir una bona estona fent voltes i remenant caixons, vaig sortir sense comprar-ne cap. De fet aquest cop vaig entrar amb una vacil·lant decisió provocada per la calor que regnava sobre l’asfalt madrileny. El cos em demanava més aviat entrar a una cafeteria climatitzada i prendre unes canyes ben fredes. Així ho vaig fer. En sortir una hora després em vaig trobar amb una espècie de centre cultural popular on hi havia una prestatgeria a tall d’expositor ple de llibres lliures. Vaig donar una ullada. Sovint no trobo res que m’interessi massa, però de cop un llom que em resultà estranyament familiar va captivar la meva atenció. Era una antiga edició en tapa dura de “Tras una noche de espanto” de W. Somerset Maugham; la vaig agafar i obrir. L’estava fullejant i vaig veure que hi havia una dedicatòria. Els meus ulls no donaren crèdit a allò que acabava de descobrir: la lletra inconfusible de mon pare i una data, 1952. Les lletres anaven adreçades a una dona que jo no coneixia llavors, però que ara ja tinc identificada. La signatura de joventut del meu pare no havia canviat massa.

somerset_maugham_2-aW. Somerset Maugham

Vaig pensar a agafar-lo i quedar-me’l com a record, o com a fetitxe. Si hores d’ara el meu pare fos viu igual li hauria portat com a regal sorpresa. Després de pensar-m’ho uns minuts –que se’m varen fer eterns– vaig arribar a la conclusió que no havia d’alterar el destí que el món de llibres tenia reservat a aquest entranyable exemplar. Així va ser, després de donar-li una darrera ullada, el vaig dipositar novament a l’expositor i, sense acomiadar-me ni mirar enrere, allà es va quedar mut esperant tornar a mudar de mans. La inesperada troballa em va omplir de curiositat; volia recrear la singladura inestable que hauria fet el llibre, des d’una remota data a Menorca fins al 2013 a Madrid. La pregunta que em vaig fer unes hores més tard va tenir a veure amb el títol de l’obra. No sabia a què atribuir la tria, però he de reconèixer que maximitzant el sibil·lí sentit de l’humor de mon pare, això d’una nit d’espant tenia algun missatge ocult, una doble intenció. Després d’això un somriure còmplice –accentuat per l’efecte de les canyes preses– va romandre en la meva expressió durant unes quantes hores.

Notes recuperades (i actualitzades) del quadern d’estiu… ara que arriba el fred.

Tras una noche