Photo by Vlad Bagacian on Pexels.com
Les llambordes grises són ara una fotografia que no trobes, perquè les capses que guardaven la memòria s’han desfet en el temps. Mires els carrers nus on abans hi havia arbres i recordes el vent de ponent, àrid i intens, que corre ara com el foc que avança pel vessant obstinat d’un turó que es va omplint de cendres. Viure en pau amb les postes de sol és una ombra d’un temps. Mai no hem sabut conviure perquè estàvem massa ocupats en fugir cada dia més lluny, fora de l’abast dels nostres pensaments. La consciència també és com el foc obstinat, crema i encega i frena el plaer hedonista que ens fa surar dins una mar morta mentre ens creiem al paradís.
J. M. Vidal-Illanes © 2019
