Leila

Novembre 24, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Ficció, Frases, Literatura, Narrativa, Novel·la, Societat Etiquetes: Autodestrucció, Desolació, Hereus, Literatura, Nova York, Novel·la, Ombres, Penombra 3 comentaris

Un dia va deixar de mirar crepuscles perquè considerava que vivia en una nit permanent. Pel mateix motiu, tampoc no pujava a l’albada. El cor de Leila va començar a endurir-se i el seu rostre adoptà una aparença maquillada per la cendra dels dies vençuts, els ulls quedaren enfonsats en un cau ple d’ombres i els pòmuls sobresortien com turons arrodonits al bell mig de la desolació.

J. M. Vidal-Illanes

Fragment de la novel·la Hereus de la penombra

Els bons propòsits

gener 1, 2016febrer 12, 2016J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Dies, Inspiració, Literatura, Llibres, Novel·la, Quotidianitat, Records, Relats, Societat, Temps, Whisky 1 comentari

Fotograma de la pel·licula “Algú va volar sobre el niu del cucut”

Tota vida hauria de tenir, com a mínim, un dia memorable, com aquell en què marcares el primer gol al pati de l’escola, simplement perquè la pilota et va rebotar involuntàriament al genoll: tu eres allà, movent-te com una papallona descompassada i la resta es convertí en una celebració multitudinària, amb tota la classe abraçant-te i aixecant-te com un heroi grec. Et va sorprendre que tothom tingués consciència del fet que mai n’havies marcat cap, va ser un moment breu de cel clar. Les cruïlles són trampes imprevistes i aquella va ser una casualitat memorable. Hi ha vides llargues buides i n’hi ha de curtes plenes de moments per retratar, però podria ser a l’inrevés, o no. El més sublim és que no importi el fet amb què hagis deixat empremta, sinó el resultat. Les coses petites poden convertir-se en magnífiques.

Ken Kesey va viure memorablement i quan va morir el varen enterrar amb un tribut a la vida, una celebració pel que va fer i ser: mai sabrem quin dia va ser el primer en què va materialitzar un home run, o la primera cistella decisiva. El recordem per One Flew over the Cuckoo’s Nest, pels seus experiments amb LSD, els Merry Pranksters, el Furthur i quantes altres genialitats. La memòria és transparent i n’hi ha tantes versions com focalitzacions: no sempre conservem els mateixos records d’una persona ni sempre ens recorden per allò que voldríem. Segur que això també passa amb aquest geni d’Oregon.

Comença un nou any i ho faig precisament llegint una versió en castellà de Alguien voló sobre el nido del cuco, definida lacònicament per l’editor com un clàssic de la novel·la underground. Feia dos anys que ens havia deixat el dictador i publicar Kesey degué ser una aventura, tot i que Milos Forman l’havia popularitzat a Espanya amb la seva pel·lícula, precisament el 1975. No puc recordar l’impacte que em causà la novel·la el 1977, motivat per un extraordinari professor de literatura quan jo era un tímid adolescent inquiet que estudiava batxillerat, molt lluny del nen que havia marcat de casualitat amb un genoll al pati de l’escola, però ara, des de les primeres pàgines sento que és impossible no considerar l’obra com un text definitivament memorable.

Primer de gener de 2016, penso que jo també voldria ser un autor radical, un pensador audaç, algú que escrivís coses rellevants pel gaudi de persones que mai no coneixeré. Penso –també– que un pensament com aquest és pretensiós, immodest, gratuït i merdós. Al meu costat el meu amic invisible em diu que és només un bon propòsit, però que mentre no arriba el dia –deu mil hores després– m’he de limitar a embrutar paper i omplir pantalles d’ordinador d’escombraries prescindibles. Volem evitar entreforcs i construïm ponts: tot és una trampa impossible. Un bon propòsit d’any nou, res a veure amb anar al gimnàs, fer ioga o ser bo.

Faig un cafè i prenc un whisky, i després un altre. Necessito uns auriculars per aïllar-me d’aquest soroll que fa el món quan els humans decideixen enterbolir la netedat d’un horitzó vora la mar, un primer de gener de matinada freda que m’ha impulsat a escriure en trobar un moment de memòries. Ahir va ser un dia memorable, gairebé com el del pati de l’escola. Avui és un dia de bons propòsits. Ara començaria a pitjar sostingudament la tecla d’esborrat i us estalviaria el tràngol d’odiar-me un primer de gener, però així perdria l’oportunitat que em recordéssiu pel meu primer gol. La realitat penetra en la ficció per convertir-la en retalls memorables. Només això.

…one flew east, one flew west, one flew over the cuckoo’s nest.

La mirada és un símptoma

Octubre 7, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Música, Narrativa, Novel·la, Relat Breu Etiquetes: Actualitat, Cervesa, Literatura, Llibres, Música, Novel·la, Pensament, Quotidianitat, Relats, Societat, Whisky Deixa un comentari

Mirades i símptomes

La mirada és un art, una forma de descobrir històries en el color vermell d’un esportiu descapotable conduit per una senyora de mitjana edat. Una vegada vaig imaginar una novel·la sencera arran la melodia esgarrapada d’una mena d’instrument indescriptible tocat per un home amb part dels dits de les mans mutilats; llàstima que en comptes d’escriure-la em vaig posar a beure cerveses amb ell i aquí va acabar tot, ell va desaparèixer per sempre després de convidar-lo i deixar-me el pressupost del sopar d’aquella nit. La novel·la també se’n va anar per l’engolidor d’idees, un artefacte al qual no t’hi has d’acostar mai, especialment si ets, o vols ser, escriptor.

En les barres dels bars es compten històries increïbles, només s’ha de mirar, observar, imaginar i anar una mica begut. Si vas massa begut, en veus dues històries pel mateix preu. Quan em passa això sento que es produeix una connexió gairebé mística i escric amb mala lletra a un dels meus inseparables quaderns de cobertes negres. La tinta ha de ser negra, les anotacions al marge en blau, les correccions en vermell i les idees associades al llindar més estratosfèric en verd. La imprescindible mirada de l’escriptor, com la de l’escultor, la del caça talents o la de l’astronauta, ha d’estar dotada d’un sentit especial i una connexió directa amb la neurona que controla la capacitat d’estar una mica boig. D’aquesta subtil follia se’n diu desplaçament i és l’element que dóna originalitat i sentit creatiu a la feina d’escriure. Després arriba la feina d’ajuntar paraules i crear bellesa o lletjor, això és el de menys mentre sigui obra de la mirada.

Escriure per guanyar-se la vida és, avui, com pensar que et faràs ric amb els invents del professor Franz de Copenhaguen. Escric perquè la mirada em crema i m’obliga a treure aquella història, com qui extreu un queixal corcat, la mirada s’enfila i es converteix en una història que s’accelera i crea personatges i dota de vida a un univers pervers que cal controlar. Si no ho trasllado al paper, la història no fa més que créixer i ressonar per dins del meu cap de manera descontrolada. El pitjor moment és a l’hora de la dutxa, on la mirada, la història que es dispara i el soroll de l’aigua amb efecte pluja et transporta a un cementeri irlandès. Escriure no em permet sobreviure, per això he de treballar, però em manté viu, per ara, que és una cosa ben diferent.

Un dia obriré els calaixos on guardo centenars de pàgines escrites i els col·locaré ordenats dins una capsa de cartó. Em prendré un whisky i baixaré en sabatilles al carrer. Després d’una reverència imperceptible abandonaré la caixa amb la confiança que sigui trobada per una deïtat grega. Mentre passa la dona del descapotable vermell, un MG dels anys setanta, pensaré en què va camí de la casa del seu amant, un pintor neuròtic d’una població del nord de l’illa tancada dins una vall humida, que s’ha intentat llevar la vida en dotze ocasions i té la mirada d’un infant; tot es complica quan la dona atropella el músic de carrer sense dits i jo en sóc testimoni. La neurona s’activa i escric al quadern de cobertes negres amb plomes de tintes variables. La mirada és un símptoma.

Ella

Setembre 25, 2015Setembre 25, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Cervesa, Creació, Estiu, Literatura, Llibres, Música, Moto, Novel·la, Quotidianitat, Records, Relats, Societat Deixa un comentari

Moto

Un d’aquests dies que agafes la moto i comences a cantar. No condueixes, només cantes. La moto avança i tu cantes. La cançó s’obre pas entre el trànsit del passeig marítim i voles. L’aire sona com el baix i el motor com una bateria silenciada. I recordes que no havies de prendre aquella cervesa perquè després arribarien dues o tres més i sabies que ella ficaria aquelles monedes al jukebox i faria sonar el somni truncat d’unes notes. I ho ha fet, i t’ha mirat mentre reia. Reia perquè et convidava a deixar-ho córrer, a agafar la moto i cantar trencant la nit. Reia perquè et recordava pàl·lid la nit anterior, mentre es despullava davant teu i es llançava al mar des de les roques, a la cova, a la vella cala. Ha rigut quan ha vingut i t’ha dit que ja eres prou gran. I tu no has sabut interpretar el sentit de les paraules, dels gestos, de la música. Segueixes sense entendre res, sense connectar amb els codis. Però aquest enginy mecànic t’entén, t’obeeix i et respecta: per això crides i cantes les notes del verí que t’ha deixat ella quan ha marxat amb dues amigues i t’ha tocat l’esquena suaument. Un gest que tampoc has entès.

I crides mentre acceleres i busques la recta que baixa a la platja, saltant a cada canvi de rasant, desafiant al màxim el control. Deixes enrere la remor de les onades suaus de matinada que munten la sorra de l’arenal i prens els darrers revolts de pujada al penyal de la cova. Arribes. Atures la moto però no deixes de cantar mentre tremoles. Et despulles i saltes al buit, amb un crit, amb la sensació que l’ànima s’està descomponent i el cos t’abandona. Les galtes et bullen i segueixes cridant els pocs segons que transcorren fins a estavellar-te estrepitosament amb l’aigua. T’enfonses, toques la sorra del fons t’impulses amb força com si volguessis sortir propulsat de l’aigua, i en sortir treus l’aire amb un xiscle llarg ple de ràbia. Nedes uns metres, sents l’aigua a la pell, i la foscor darrera teu. L’enorme cova et vigila i decideixes sortir de la cala mirant l’illot. Et canses, nedes, crides i t’atures.

—Perquè no m’ho expliques.
—Si no ho entens amb la mirada, no hi ha res que puguis entendre.
I les paraules d’ella es capbussen fins a desaparèixer.

Surts de l’aigua. Tens fred. T’eixugues exposat a la lluna, ahir va ser plena. Sents un cotxe que arriba. Ella passa davant teu, ni et mira. Es despulla. Es llança des de la punta del penyal. Cau en silenci. És la darrera setmana d’agost. Ella tornarà a la península fins a l’any vinent. Penses a vestir-te i agafar la moto, córrer i cantar. Et gires, mires la lluna trencant-se sobre la mar gairebé plana. Emprens una curta cursa. Sents un altre cotxe que arriba i unes veus darrere una cançó que odies. Saltes amb els braços oberts i caus en silenci abans que sigui massa tard, tot i no entendre els motius d’una decisió que no has pres.

Perseguint somnis

Agost 13, 2015Agost 13, 2015J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Narrativa, Novel·la Etiquetes: Abisme, Creació, Cultura, Literatura, Llibres, Novel·la, Pensament, Records, Relats, Societat, Whisky 1 comentari

Perseguint un llop

Passes la vida perseguint un somni fins que arriba el dia en què el somni et captura a tu. Et trobes dins una gàbia, presoner, amb el somni fent de vigilant. El somni havia de ser una vida millor, un model determinat, un dia d’èxit, o nou setmanes i mitja; però la persecució adoptà la forma de llop: el riu glaçat aturà la cursa, el rellotge no et va permetre pensar. Els somnis, aquells que en realitat són anhels, estan construïts sobre trampes del destí. Vols tenir allò que té algú altre que admires i no ets capaç d’encendre una cigarreta amb elegància: ell sí, i ella se’n va anar al darrere.

Quan eres jove els somnis tenien forma d’estiu, de pell bruna, de cossos al sol, de contacte furtiu. Et fas gran i els somnis disminueixen en un procés d’inversió proporcional. Llavors comences a matisar el desig amb el color d’un Malta i canvies de lectura. La música també canvia. Arriben les successives crisis. Busques i no trobes, el llop et troba a tu i et mira. El llop pot ser una persona, però també pot ser un llop: Hobbes no sempre tenia raó. Fent voltes sense trobar et perds per carrerons estrets, o en deserts, o en grans avingudes buides, però no trobes, no et trobes, i només ensopegues amb l’absència d’ella. Han tancat aquell emblemàtic bar on et refugiaves i al seu lloc apareixerà el fantasma d’una franquícia vomitiva. Penses en el suïcidi i oblides el que penses. Tenies un somni i mors de realitat.

El passat sempre el recordes millor del que va ser, perquè el present és, simplement, una boja fugida en descapotable. Al passat sempre hi havia horitzó, ara hi ha un túnel que s’enfosqueix. Decideixes creure en la reencarnació, o en del Cel, o en la vida eterna, ni que sigui en els records de qui acabaran per oblidar-te: això és el que més t’angoixa de desaparèixer, l’oblit. Llavors et dirigeixes a la lleixa més alta de la biblioteca i rescates «Doctor Pasavento», que t’inocula el verí de l’escapisme entre carrers de París i castells inexistents. El llop reapareix a la rue Vaneau, però ja no el mires. Entres a refugiar-te a l’Hotel de Suede i demanes una habitació amb vistes a la llunyania, la trobes. Al replà hi ha un quadre amb una imatge desenfocada del cap d’un llop. Creus que un senyal et revela un misteri que creix i penses a tornar a fugir. El present no s’atura, el passat el pots congelar seleccionant les imatges i esborrant equívocs: truques a aquella francesa que et va captivar un llunyà dia d’estiu i amb qui has parlat un o dos pics l’any. La veu que et contesta és del passat i t’observes al mirall: veus un llop i deixes de fugir.