Sí a la nostra (meva) llengua

Abril 29, 2012Mai 9, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Llengua Etiquetes: Articles, catosfera, Enllaçats, Llengua Deixa un comentari

Assegut davant un paper en blanc intento trobar arguments que refermin la convicció de l’amor que sent per la meva llengua. No els trob. No en tenc d’arguments, no els he de menester. I no em calen perquè senzillament la meva llengua és meva, la primera, la que va davant de qualsevol altre. M’agraden els idiomes, m’agrada aprendre’ls i poder-los utilitzar. Els idiomes eixamplen horitzons i ens obren un pont de comunicació i de coneixement molt valuós. Sovint he viatjat amb persones que no dominen altres llengües i és evident que en aquesta situació un vessant del viatge queda molt malmès: el de l’experiència comunicativa amb els nostres amfitrions.

La meva llengua és meva perquè és la que em surt en primer lloc quan m’enfad, quan crid d’alegria, quan he de donar un bon consell als meus fills, quan necessit dir-los que els estim, quan de fet els estim i penso en tot allò que ens uneix i en el valor de la sang. Pentura hi ha persones que no són capaces d’entendre-ho, i fins un cert punt les respect per què al cap i a la fi jo tampoc no puc entendre com no estimen i valoren intensament el nostre preuat tresor cultural, el llegat de dotzenes de generacions, la parla que entrà amb el Rei Jaume I el 1229 a les nostres illes: el nostre peculiar català.

Dir si a la meva (nostre) llengua és afirmar-se com a persona que pertany a una cultura i una terra a la qual se les estima pel simple fet d’haver estat el lloc que ens acollí el dia del nostre naixement. Però, és evident, no cal nàixer a un lloc concret per estimar la cultura i la llengua pròpia, només cal una mica de sensibilitat i estima per les coses més elementals. Per això admir tant els nouvinguts que senten que agermanar-se amb la terra d’acollida implica també agermanar-se amb la llengua i la cultura pròpies d’aqueixa terra, sense que calgui renunciar a les arrels que segueixen esteses amb els seus lloc d’origen, però integrant-se amb absoluta normalitat al lloc que han vingut a habitar.

No puc entendre com persones que han nascut aquí poden menysprear-se i rebaixar-se alhora que rebaixen i menyspreen la cultural i la llengua pròpia. Probablement els hi manca la perspectiva del sentiment, de l’amor, del tacte sensual amb la pell d’aquesta terra nostra, tan gran, tant immensa en riquesa cultural ancestral.

Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana

febrer 23, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles, Biografia, Educació Deixa un comentari

Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981.

T’aturares en un bar amb la persiana a mig baixar, alguna cosa no marxava i era evident que no s’estava filmant cap pel·lícula bèl·lica. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Pensaves que alguna cosa t’havies perdut en sortir de la feina a caminar per enterrar fantasmes; i els fantasmes varen prendre forma metàl·lica. El bar estava en silenci i mirares a dins. Saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil s’havia fet amb el Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista, cansat de canviar de llit quan la brigada social et trepitjava el clatell.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments mentre el teu fill reclamava armes a l’assemblea de la facultat d’història, desafiant l’estat d’excepció.

Recordes com poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort que això només és Espanya, país de quixots. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta; el pas del temps deixaria molts interrogants, molts punts foscos sense resoldre, implicacions amagades entre la veritat de la història que escriuen persones amb els defectes lògics de les veritats canviants. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre i poques ganes de resoldre-les en veu alta.

Ara ho recordes, jubilat, mentre llegeixes preocupat notícies sobre violència policial que et recordaren els cops de culata rebuts en més d’una ocasió. El teu net guarda el secret d’un hematoma a l’esquena i d’altres tres a les cames. Amb un calfred incontrolable i la memòria dels aldarulls d’aquests darrers dies de violència d’Estat, el 23 de febrer ha tornat a la memòria com feia temps que no passava. Avui, penses en el dolor de ser honest i lluitar per la igualtat, els ideals i la justícia en un mon de taurons insaciables. Avui romans amb l’honor d’haver estat fidel a uns principis i amb la tristor d’haver fracassat en l’intent de deixar un món millor als teus descendents. Avui, has pres el sol d’hivern, esperant la primavera, assegut en un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen invisibles i en silenci cada 23 de febrer.

Sheik Kondewa: el nin soldat

febrer 14, 2012febrer 14, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Assaig, Narrativa Deixa un comentari

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare–. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó; petit tresor que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’imposada gosadia.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes–. Ara, un Sheik de rostre dur, gens usual i massa adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, ansiejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa pels verds prats d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes– una superba posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

12 de febrer de 2012. Dia Internacional contra l’ús de nins i nines soldat

Enllaç a Amnistia Internacional: Día Internacional contra el uso de los Niños y Niñas Soldados

Dormir, somiar

gener 30, 2012gener 31, 2012J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Literatura, Narrativa, Pensament Etiquetes: Relats 1 comentari

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

Pleniluni

gener 11, 2012gener 17, 2012J. M. Vidal-Illanes Literatura, Narrativa, Relat Breu Etiquetes: Relats Deixa un comentari

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.