Riuada de fang

Mai 30, 2019Mai 30, 2019J. M. Vidal-Illanes Biografia, Cultura, Ficció, Fotografia, Literatura, Microrelat, Narrativa Etiquetes: Anys, Bar, Canvis, Records, Rostres, Societat, Vida 3 comentaris

Photo by Evan Ip (@itzfung on Instagram)

Hi ha dies que passen en vint anys. Com un descosit en el temps, comences a córrer per la vorera d’un carrer ple de records i et trobes de cara amb un rostre que gairebé no reconeixes però que et sembla el mateix de sempre. Hi ha fulles de plataner a terra i sents que res ha canviat en dècades. És un dia de pluja, amb paraigües lents i maldestres que es mouen entre cossos atrafegats i aparadors il·luminats. I alenteixes el pas quan el veus. La ciutat ja no és aquella tan teva, la de caminar arran de paret els dies de pluja, quan feies tard des d’un bar on prenies cerveses amb un amic decadent fins a la pizzeria on quedaves amb ella, l’altra llar on et refugiaves, una llar de cabells llisos i ulls ametllats. Llavors penses que realment tot ha canviat. Les olors tornen perquè les duem fixades als racons càlids del record. No cal córrer tant, tanmateix els anys no esperen, simplement, hi són.

Córrer furtivament per no fer-la esperar, del bar «bon dia senyor» a la pizzeria Verona, passant per davant del portal de casa, al número 73. Ella esperava i tu demanaves disculpes mentre t’espolsaves les gotes de pluja que lliscaven damunt la pell marró de la caçadora. Més olors que et confonen: records a contrallum. La pizzeria ja no existeix, avui ho has vist. Mai no havies tornat a passar per davant la casa on vivíeu quan encara crèieu que tot seria per sempre. Hi ha anys que passen en unes poques hores.

Corries, perquè també plovia: «Bon dia senyor», et va dir vint anys després, amb els cabells blancs, la mirada gastada i un somriure ritual. Un dilluns on la casualitat et va fer recalar en un vell port, abric amic de tantes travessies. «Bon dia», li vas respondre amb els ulls humits per una pluja interior densa com els records, agredolça com el moment. El teu amic decadent, company de cerveses, va marxar i us va deixar unes cendres escampades a la platja del Castell. Hi ha glops que duren vides.

Mires pel finestral, plou, però no és diumenge. No li has dit al Toni qui ets, no has volgut parlar perquè podries ennuegar-te amb els records. Prens una cervesa solitària mentre fas una cursa mental cap a una cara. No hi ha pizzeria on anar a trobar el seu rostre, el d’ulls ametllats, el de cabells suaus. Ningú a qui fer esperar, ni ella ni el teu amic. Hi ha dies on tots els anys arriben com una riuada de fang que t’arrossega fins a la mar.

Ciclista

Mai 3, 2019Mai 3, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Literatura, Microrelat, Narrativa, Relat Breu, Societat Etiquetes: Accident, Ciclista, Lluita, Mort, Temps, Vida Deixa un comentari

Photo by Pixabay on Pexels.com

Pedalaves a contracorrent amb totes les forces de què disposaves. En realitat volies anar contra el temps, retrocedir en una contrarellotge insòlita: la lluita de recular uns minuts per anticipar-te i evitar allò que esdevingué. Senties el sol abrasador d’aquesta primavera canviant i la suor que et cobria el front. I les cames, les agitaves mentre feies girar les bieles a la màxima velocitat que el teu cos podia permetre’s, cap enrere. Eres només una imatge a contrallum. Però encara eres.

Però el temps no retrocedia, ni tu tampoc. Seguies sentint l’escalfor sobre el front torrat d’aire i sol i les gotes salades de suor per tot el cos, amb l’involuntari pessigolleig càlid que t’hi dedicaven. Decidires millorar la posició del tronc, intentant optimitzar la fràgil aerodinàmica del ciclista. Res no canviava, et retrotreies mentalment, però la contrarellotge la guanyava el teu rival. Entre una boira creixent, pensaves com evitar-ho, inútilment ordies una tàctica i imaginaves la maniobra evasiva perfecta.

Grinyols llunyans. Marques damunt l’asfalt. Senties veus allunyant-se mentre els ulls se’t tancaven. Una sotragada, un moviment d’ingravidesa. Darrere el cop d’unes portes metàl·liques i l’udol d’una sirena sentires que tot es movia més ràpidament que tu. Deixares de pedalar amb la convicció que lluitaves contra allò que esdevé inevitable perquè ja havia succeït. Un glop d’aire fred t’entrà per la gola mentre una veu greu i deformada cridava paraules imprecises que sonaven dins un túnel.

Tornares a girar les cames amb força, no et resignaves a perdre la cursa, no aquest cop, no d’aquesta manera. Pedalant i aferrat a la vida amb la punta dels dits, ajagut a una llitera, disputaves una contrarellotge molt especial contra el fred que començava a inundar el teu cos dins d’un asèptic vehicle que s’obria pas sorollosament entre el trànsit atapeït.

El silenci darrere la música

Març 28, 2019Març 28, 2019J. M. Vidal-Illanes Cultura, Música, Narrativa, Pensaments, Societat Etiquetes: Comiats, Joventut, Música, Ràdio, Transició Deixa un comentari

Photo by Tookapic on Pexels.com

La música ens acompanya, fins i tot quan no ens agrada, i va penetrant entre les línies que dibuixen la nostra biografia. Sona en indrets que són paisatge, i creix, i varia d’aspecte i color, fins que un dia marxa darrere uns ulls que no tornem a veure. Aquells ulls que miràvem furtivament i que mai reberen la carta que no ens atrevírem a escriure. Ombres en un món irreal. Llocs que no revivim perquè ens queden massa enrere en camins que la vegetació del temps ja ha tancat.

Érem joves i buscàvem excuses per estimar la música i trencar la solitud, entre hores robades a les emissores de ràdio els dies de pluja. Quedàvem amb amics per compartir cintes de casset i acabàvem buidant el moble bar del pare. La pell de les cançons estimades era suau però no sempre es deixava tocar. I sortíem travessant la nit sense esperances, trepitjant voreres brutes.

També la música ens abraçava càlidament entre imatges de llit i deliri quan emmalaltíem. La febre ens introduïa dins les notes i ens feia volar entre paisatges que no existien. Les guitarres sorgien com enigmes que trencaven els vidres del nostre aïllament. Vaig fer molts dies de llit. La malaltia ha estat una inseparable companya que em prenia la mà i em feia córrer sobre el fang. Una fugida il·lògica sense llum. L’olor d’hospital seguia sent més feble que la força de Dylan.

I fugíem entre desesperança i érem incòmodes per als garants de la Transició. Quan el carreró acabava en una tàpia de maons grisos, la ràdio era una de les millors vies existents per recórrer nous passadissos intricats en edificis inconeguts. Exploràvem la llibertat d’emissores pirata buscant noves veus que compartir amb les amistats de l’Institut. Llavors intentàvem travessar el silenci dels primers mots de la nit i ens adormíem escoltant programes mítics de locutors extints, dins una època de clandestina llibertat que gairebé ningú no controlava.

Fins que la subversió va començar a ser massa molesta i l’ascendent somni de rebel·lia dels 70 va començar a patir la sequera dels 90. Ens paralitzaven crisis inventades i portes i finestres esbutzades. Enceníem una cigarreta i suràvem en confusió mentre descobríem que res era per sempre. Un dia algú de nosaltres va dir que no enteníem que fèiem aquí, què tenia a veure amb les nostres vides tot el que ens envoltava amb olor de bosc cremat. Algú de nosaltres que es va convertir en altre quan va voler marxar per no veure en què hauria de convertir-lo el temps. Va ser tard el dia que la música deixà de sonar; el d’una carta escrita que mai no vaig poder enviar.

Llegint peces de dòmino

Juliol 8, 2018Juliol 8, 2018J. M. Vidal-Illanes Articles, Cultura, Narrativa, Societat Etiquetes: Cinema, Cultura, Dòmino, Escacs, Esqueles, Reflexions, Vellesa, Vida 4 comentaris

Enganyant a la mort

La vida és com una partida de dòmino. Intentes encaixar peces seguint un ordre lògic on la sort també hi és present. Hi ha un nombre limitat de peces, però si no tens la que permet continuar amb la sèrie, la vida s’interromp, així, sobtadament. Tot acaba amb el color negre de l’anvers de les peces girant damunt el tauler, llavors es fa el silenci i algú apaga els llums discretament. La partida contra la mort dura mentre et queden peces per combinar.

Descobreixo en un dels meus quaderns negres una nota manuscrita que diu que Billy Wilder va deixar anar en una entrevista el següent:

«Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s’han oblidat de mi».

La mort no sempre segueix un ordre lògic, tot depèn de les peces que t’han tocat en sort. Quan llegeixo que un noi o una noia moren abans de començar a viure la plenitud de la joventut, quan m’assabento que un nadó no sobreviu a les primeres setmanes, quan llegeixo esqueles de persones de la meva edat o més joves, penso que, lamentablement, cap d’elles va tenir sort en el repartiment de les fitxes, i que la mort ha jugat les seves amb una enorme crueltat.

Sé que Ingmar Bergman va escenificar això mateix amb una partida d’escacs, i veritablement és possible que resulti més encertat que el símil de la partida de dòmino. Però jo no sóc Bergman i la meva imaginació és més rudimentària, tot i que crec que en la partida contra la mort té més sentit el factor de l’atzar que proporciona el dòmino que el factor de l’habilitat que exigeixen els escacs. La mort ens sorprèn sense la fitxa adequada i la partida es trunca bruscament.

Va ser la mare la que em va ensenyar a jugar a dòmino i la culpable que pensi així. També és la culpable que estigui immers en un poemari amb els quadres de punts com a protagonistes muts. Ara que les mans tremolen i la memòria es projecta cap a un passat llunyà, ha arribat el moment de fixar un relat biogràfic. Llegint Wilder recordo també que la mare em va dir una cosa semblant un dia que va percebre que tothom l’abandonava. Amb noranta anys la seva por secreta és la d’haver de veure que a algun dels seus cinc fills se li acabin les fitxes de dòmino abans que no a ella, i ho hagi de viure amb dolor de mare. Ella vol que tot segueixi un ordre lògic i l’atemoreix que també se n’hagin oblidat de la seva sort. Ens diu que passats els noranta anys s’arriba a una edat en què s’aprèn a combinar la lectura de les esqueles amb el joc de dominó. L’aire de la tarda penetra dolçament per la finestra de la sala. Mentre mira com llegeixo en silenci, ella tanca el diari i em proposa jugar una partida.

Contra el vent del sud

Juny 16, 2018Juny 17, 2018J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Cultura, Guerra, Literatura, Narrativa, Relat Breu, Societat Etiquetes: Alep, Articles, Guerra, Migrants, Reflexions, Refugiats, Relat, Vida Deixa un comentari

¿Què era en realitat una guerra? El furt del passat, el present i el futur que ja no serà.

El dia que vares sortir d’Alep amb la dona i els dos fills petits, deixant enrere les ruïnes de casa teva, començares a sospitar que la vida passada havia quedat enterrada entre enderrocs i records enfonsats.

El dia que pujares a una pastera després de pagar a les màfies uns passatges a la deriva, començares a sospitar que ja no hi hauria cap possibilitat de retorn.

El dia que fores rescatat amb la teva família, supervivent, i pujares al vaixell d’una ONG, sospitares que la misèria quedava enrere i que el cel indicava una sortida possible.

El dia que arribares a terra ferma i fores confinat en un camp de refugiats, rebent una solidaritat humanitària que hauries preferit no agafar, pensares que tot es dissolia en una provisionalitat incomprensible.

Els dies següents, veient que no semblava haver-hi sortida més enllà de la terra de ningú, pensares que no només t’havien robat el passat, sinó que també t’havien tancat la porta a un futur que no havies triat. De sobte, mirant els teus dos fills et preguntares ¿Què era en realitat una guerra? En aquell instant una gavina va estendre les seves ales i va començar a enlairar-se contra el vent del sud.