Inevitable

Mirar per la finestra cercant ocells que volen a contravent servia per entendre millor les lletres de Cohen.

Esguardar fotografies antigues em feia estimar el temps com un objecte inevitable que havia de fitar als ulls.

Mirar les mans de la mare marxant, acoblava Cohen amb el temps inevitable… i jo esperava en la quietud de l’hora fosca.

Mans

Photo by Matheus Viana on Pexels.com

Pàgina 142

Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.

«Hereus de la penombra»

Finestra_lluna

Leila

Un dia va deixar de mirar crepuscles perquè considerava que vivia en una nit permanent. Pel mateix motiu, tampoc no pujava a l’albada. El cor de Leila va començar a endurir-se i el seu rostre adoptà una aparença maquillada per la cendra dels dies vençuts, els ulls quedaren enfonsats en un cau ple d’ombres i els pòmuls sobresortien com turons arrodonits al bell mig de la desolació.

J. M. Vidal-Illanes

Hereus a Nova York

Fragment de la novel·la Hereus de la penombra

Poesia i napalm

Anàvem descalços i ballàvem hores interminables als concerts, enfundats amb camisetes estampades amb el símbol de la pau. Mentre Hendrix imitava amb la guitarra el so de les metralladores, la poesia a Vietnam es feia amb napalm i la llum de la lluna il·luminava els nostres cossos lascivament mentre ajornàvem els plans revolucionaris.

La penombra sempre ha anat vencent de forma discreta els bons propòsits que hem anat tramant. És esgotador.

Web

Fragment de la novel·la Hereus de la penombra