A una generació glaçada la succeeix una generació en flames.
J. M. Vidal-Illanes
Narrativa
Entrades sobre narrativa
No-retorn
Photo by Yogendra Singh on Pexels.com
Pilotant la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, B. aterra suaument sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable, però les tanques són molt altes i estan sempre vigilades. Atret pel color de l’asteriode, B. intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat, és un vel encoixinat i blanc. No desperta, però camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats… mira cap a Solsbury i és a Sonnenhalde. No sent els seus pensaments. Quan B. percep que ha superat la distància, novament, entén tremolós que ha vingut per quedar-se entre els plecs d’aquestes fredes parets sense retorn.
© J. M. Vidal-Illanes (d’un vell relat del 2003)
Inevitable
Mirar per la finestra cercant ocells que volen a contravent servia per entendre millor les lletres de Cohen.
Esguardar fotografies antigues em feia estimar el temps com un objecte inevitable que havia de fitar als ulls.
Mirar les mans de la mare marxant, acoblava Cohen amb el temps inevitable… i jo esperava en la quietud de l’hora fosca.
Photo by Matheus Viana on Pexels.com
Pàgina 142
Aquella matinada, en un moment de vigília i serenor, devien ser les quatre o així, vàrem parlar recordant la infantesa de Leila: d’arbres i estrelles, de finestres al nord, de mirades i foscor, de dies plens de llum jugant entre els llençols estesos al pati de darrere de la casa i del golden retriever corrent al darrere damunt la gespa.
Em va abraçar mentre parlava de la bellesa de la llum de la lluna entrant per un finestró de les golfes de casa seva. D’una lluna que dibuixava ombres fredes al jardí i parpellejava al pas dels núvols.
«Hereus de la penombra»
Leila
Un dia va deixar de mirar crepuscles perquè considerava que vivia en una nit permanent. Pel mateix motiu, tampoc no pujava a l’albada. El cor de Leila va començar a endurir-se i el seu rostre adoptà una aparença maquillada per la cendra dels dies vençuts, els ulls quedaren enfonsats en un cau ple d’ombres i els pòmuls sobresortien com turons arrodonits al bell mig de la desolació.
J. M. Vidal-Illanes
Fragment de la novel·la Hereus de la penombra
aïllat [...a recer de l'abisme] 