Poesia i napalm

Anàvem descalços i ballàvem hores interminables als concerts, enfundats amb camisetes estampades amb el símbol de la pau. Mentre Hendrix imitava amb la guitarra el so de les metralladores, la poesia a Vietnam es feia amb napalm i la llum de la lluna il·luminava els nostres cossos lascivament mentre ajornàvem els plans revolucionaris.

La penombra sempre ha anat vencent de forma discreta els bons propòsits que hem anat tramant. És esgotador.

Web

Fragment de la novel·la Hereus de la penombra

Tancar els ulls quan es fa fosc

Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins a col·lapsar els pulmons i la sang ja deixa de colpejar les temples. Aquell passeig pel carrer gran es transforma en un somni dolç i silenciós darrere un immens cortinatge de núvols porpra. Les forces es desfan com la sorra calenta i una claror gradual i blanquinosa part darrere els ulls, va perdent intensitat fins a transformar-se en una obscuritat incompleta. El gaiato cau en terra i tu et desfàs com un castell de cartes.

Quan passava pels carrers que s’enfosquien al capvespre comparava l’olor de llenya cremada dels forns de pa i els comptava. Tornava a casa fent una volta que transitava pels carrers que unien tots els forns del barri, fins a cinc fleques d’aromes irrepetibles. Però avui ja no hi ha fum de forn, ni forners, ni bosses de tela penjant d’un ganxo amb la comanda escrita a un bocí de paper manllevat d’un quadern d’escola. Has marxat però et veig traient el pa amb la pala i una cigarreta a la boca. Eres un dels meus herois d’infantesa, aquell que em regalava bocins de coques bamba en sortir de l’escola.

En l’època dels forns jo era petit i pensava que tot funcionava infinitament sempre que es tingués la precaució de no deixar mai de donar corda, la nit que oblidàvem girar un cop i un altre la maneta del rellotge perdíem qualsevol oportunitat de llevar-nos al matí, perquè la campana no sonava i el temps deixava d’existir. Sense abans no hi havia migdia, sense matí no hi havia sol post. Un rellotge aturat sempre m’ha provocat pànic perquè em fa pensar en el fet que la immobilitat hostatja la mort dins la foscor que arriba sobtadament. La teva dona et va deixar ara fa vint anys.

Hi ha dies que et transporten al carrer gran i a rellotges que s’aturen perquè algú decidí que no hi havia més corda a donar. Dies en què la beguda és amarga, on els ingredients agitats només proporcionen mitja dotzena de glops de tristor. Vas ser el forner de la meva infantesa i potser el darrer d’aquells que escriguéreu una època. Ahir vas trobar els motius per tancar els ulls dins la foscor, tenies noranta-sis anys, ho he llegit a una senzilla esquela del diari. M’ha sorprès descobrir que tots aquests anys havies estat viu, envellint en algun incògnit lloc de la nostra petita ciutat, potser a la mateixa casa que antany havia estat el teu forn. Avui l’olor del pa de Viena i d’ensaïmades m’ha semblat més lluny que mai.

J. M. Vidal-Illanes ©️ 2019

Riuada de fang

Records_Bar

Photo by Evan Ip (@itzfung on Instagram)

Hi ha dies que passen en vint anys. Com un descosit en el temps, comences a córrer per la vorera d’un carrer ple de records i et trobes de cara amb un rostre que gairebé no reconeixes però que et sembla el mateix de sempre. Hi ha fulles de plataner a terra i sents que res ha canviat en dècades. És un dia de pluja, amb paraigües lents i maldestres que es mouen entre cossos atrafegats i aparadors il·luminats. I alenteixes el pas quan el veus. La ciutat ja no és aquella tan teva, la de caminar arran de paret els dies de pluja, quan feies tard des d’un bar on prenies cerveses amb un amic decadent fins a la pizzeria on quedaves amb ella, l’altra llar on et refugiaves, una llar de cabells llisos i ulls ametllats. Llavors penses que realment tot ha canviat. Les olors tornen perquè les duem fixades als racons càlids del record. No cal córrer tant, tanmateix els anys no esperen, simplement, hi són.

Córrer furtivament per no fer-la esperar, del bar «bon dia senyor» a la pizzeria Verona, passant per davant del portal de casa, al número 73. Ella esperava i tu demanaves disculpes mentre t’espolsaves les gotes de pluja que lliscaven damunt la pell marró de la caçadora. Més olors que et confonen: records a contrallum. La pizzeria ja no existeix, avui ho has vist. Mai no havies tornat a passar per davant la casa on vivíeu quan encara crèieu que tot seria per sempre. Hi ha anys que passen en unes poques hores.

Corries, perquè també plovia: «Bon dia senyor», et va dir vint anys després, amb els cabells blancs, la mirada gastada i un somriure ritual. Un dilluns on la casualitat et va fer recalar en un vell port, abric amic de tantes travessies. «Bon dia», li vas respondre amb els ulls humits per una pluja interior densa com els records, agredolça com el moment. El teu amic decadent, company de cerveses, va marxar i us va deixar unes cendres escampades a la platja del Castell. Hi ha glops que duren vides.

Mires pel finestral, plou, però no és diumenge. No li has dit al Toni qui ets, no has volgut parlar perquè podries ennuegar-te amb els records. Prens una cervesa solitària mentre fas una cursa mental cap a una cara. No hi ha pizzeria on anar a trobar el seu rostre, el d’ulls ametllats, el de cabells suaus. Ningú a qui fer esperar, ni ella ni el teu amic. Hi ha dies on tots els anys arriben com una riuada de fang que t’arrossega fins a la mar.

J. M. Vidal-Illanes ©2019