Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”… (1981-2012) #primaveravalenciana


Caminaves de tornada a casa. Tot semblava normal i gris. Les olors de sempre que esmorteïen el rastre dels tarongers. Els llums del carrer prenent intensitat mentre el cel s’apagava. L’aire fred a la cara. Caminaves distret, com de costum, pensant en els problemes per arribar a final de mes. Només era 23 de febrer i el rebost, com la cartera, el tenies gairebé buit.

Anaves capcot per la penombra de l’avinguda, sense prestar atenció al teu voltant, quan de sobte un soroll que et semblà familiar et tornà a la realitat del carrer. Cercares l’excavadora amb la seva eruga rodant i no la trobares, tanmateix no era hora de feinejar. En comptes d’això un monstre panxut, verd fosc i terrorífic, avançava pesat pel bulevard obrint pas a una desfilada d’artefactes mortífers. Uns cuirassats, uns tancs, amb els canons i les torretes armades, enfilant una destinació canviant, se desplaçaven prenent part de quelcom que ignoraves encara. Esguardares a fons i no veires cap equip de filmació, consultares el rellotge i pensares que eres al 1981.

T’aturares en un bar amb la persiana a mig baixar, alguna cosa no marxava i era evident que no s’estava filmant cap pel·lícula bèl·lica. No entengueres perquè s’havia avançat l’hora de tancament. Pensaves que alguna cosa t’havies perdut en sortir de la feina a caminar per enterrar fantasmes; i els fantasmes varen prendre forma metàl·lica. El bar estava en silenci i mirares a dins. Saludares el propietari que et respongué amb el rostre desencaixat. Un barri obrer, les afores de València, un dia 23. Mirares la televisió encesa, muda, o millor, amb una excepcional música militar que et va fer emmudir a l’instant. En aquell moment t’assabentaren que la Guardia civil s’havia fet amb el Congrés i mantenien com hostatges tots els diputats. El teu carnet del PCE i el del sindicat es remogueren tremolosos dins la cartera. Dubtares si tornar a casa, si refugiar-te en algun lloc, no tenies prevista aquesta possibilitat, la descartares quan abandonares la clandestinitat de vell lluitador antifranquista, cansat de canviar de llit quan la brigada social et trepitjava el clatell.

Els llocs claus presos pels militars, per ara el cop d’Estat semblava endegat en un camí sense retorn. Les vísceres et cremaren l’existència en veure un Jeep de la Policia Militar aturar-se davant la porta del bar. Per sort, el vehicle arrancà uns segons desprès camí de la deserció. En arribar altres habituals del local, tots treballadors de fatigós passat, començàreu a planejar com fer front a l’assonada. Féreu nit seca, atrinxerats al bar. Al matí us dirigíreu al lloc de feina per organitzar la revolta, però l’empresa estava tancada. Acabares per tornar a casa i aferrar l’oïda a la ràdio, temorós dels esdeveniments mentre el teu fill reclamava armes a l’assemblea de la facultat d’història, desafiant l’estat d’excepció.

Recordes com poc a poc les notícies començaren a ser més tranquil·litzadores. El cop d’Estat s’anava consumint com una espelma prima i sense ble. Tanta sort que això només és Espanya, país de quixots. Tot havia quedat en no res, en una mascarada ridícula però incerta; el pas del temps deixaria molts interrogants, molts punts foscos sense resoldre, implicacions amagades entre la veritat de la història que escriuen persones amb els defectes lògics de les veritats canviants. De fet encara avui resten moltes preguntes sense respondre i poques ganes de resoldre-les en veu alta.

Ara ho recordes, jubilat, mentre llegeixes preocupat notícies sobre violència policial que et recordaren els cops de culata rebuts en més d’una ocasió. El teu net guarda el secret d’un hematoma a l’esquena i d’altres tres a les cames. Amb un calfred incontrolable i la memòria dels aldarulls d’aquests darrers dies de violència d’Estat, el 23 de febrer ha tornat a la memòria com feia temps que no passava. Avui, penses en el dolor de ser honest i lluitar per la igualtat, els ideals i la justícia en un mon de taurons insaciables. Avui romans amb l’honor d’haver estat fidel a uns principis i amb la tristor d’haver fracassat en l’intent de deixar un món millor als teus descendents. Avui, has pres el sol d’hivern, esperant la primavera, assegut en un banc de l’avinguda on l’espectre dels ignominiosos tancs d’aquell infortuni desfilen invisibles i en silenci cada 23 de febrer.

© 2010-2012  J. M. Vidal-Illanes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s