Lluna Negra

Coberta_Lluna_Negra_difusió

Tres amics, un divertiment, un taller de novel·la negra i tres relats molt diferents entre ells. Són tres peces carregades d’ironia, un cert humor àcid i molta crítica social. Un “negre” molt mediterrani en els dos primers casos -amb Palma com a escenari- i una transgressió nord-americana en el tercer -amb Baltimore com a fons-, tots amb finals “políticament incorrectes”. Això és Lluna Negra, i això són:

“Dos infinits”

Un amor impossible al segle XXI? Au, ves! Ara, que si el marit és un polític poderós podria ser que prengués mesures dràstiques i discretes. Però mai no seran prou amagades com per defugir la sagacitat de l’Inspector Tellini Alpesto.

Peer Yerømsson (Palma, 1941)

“La mort del jutge impecable”

Un xinès, una família normal, una dona misteriosa, els patis de la presó, un exreclús, un inspector malcarat i en Ramon Torres que el substituïrà cercant pistes que l’ajudin a trobar qui i perquè matà un jutge professionalment impecable que jugava a majong.

Dora Muñoz (Palma, 1954)

“Fugida”

Un dia normal pot deixar de ser-ho en qualsevol moment. Odies el color groc, però això només és una cortina de fum. De sobte arriba una visita inesperada amb notícies que et sorprenen i descobreixes que vivies amb un home que no coneixies prou. Tot això et farà descobrir que mai no existeixen els crims del tot perfectes.

J. M. Vidal-Illanes (Maó, 1961)

Ens ho vàrem passar molt bé, i s’ha aconseguit un recull perfecte per a una lectura lleugera d’estiu (molt diferent al de “El vol subtil i el no res” que presentaré a la tardor…). Un material per a passar una estona entretinguda, tot i que si es vol també dóna per a pensar (i molt).

La podeu trobar a: http://www.bubok.es/libros/225214/Lluna-Negra

Prohibit ser pobre

No ho sabies i per això remenaves els contenidors de brossa cercant aliments que els opulents havien menyspreat. No ho sabies i per això et va sorprendre sentir com una forta mà t’agafava del coll de la jaqueta i et separava del teu rebost infecte. No ho sabies i sentires estupefacte com un agent de la policia local t’explicava que furgar en l’interior d’un contenidor estava prohibit. Més estupefacte quedares quan sentires que et demanava la documentació per prendre nota de la filiació i així poder sancionar-te amb una multa que podia arribar a ser de set-cents cinquanta euros —això et va dir, sí.

Imatge

D’això fa prop d’un any i mai ningú no ha vingut a cobrar-te aquella multa, es clar, l’adreça que constava al document d’identitat feia temps que no era casa teva. Penses ara que algú intentarà embargar-te uns béns que no posseeixes, i que sortiràs en llistes estranyes de persones no localitzades i notificades per edictes, deutors de sancions irracionals imposades. Passaran els anys i aniran prescrivint els teus deutes, perquè fa temps que va prescriure la teva integració social. En el supòsit que segueixis viu prescriurà la teva identitat i els teus drets, i arribarà el dia en què deixaràs d’interessar a ningú —fins i tot a tu mateix—, i només seràs una ombra fatigada, només un record esvaït.

¿No saps que està prohibit ser pobre i buscar-se l’aliment entre els excedents —excrements— de la societat desenvolupada? Doncs, sí, i això et desorienta, perquè cada dia sou més els que entreu en les llistes de proscrits, mentre molts d’altres esperen perillosament devora la fina línia de la frontera de l’exclusió.

No massa lluny de tu, en una altra planta d’aquest planeta global, neden uns taurons, àvids d’opulència.

¿Alegria?

Image

Durant setmanes havies estat cercant aquell quadern de tapes negres on anotaves esquemes i dibuixos precursors de creacions futures. Quan a la fi el trobares, et vas sentir salvat, feia dies que et senties bloquejat, sense cap mena d’idees, sense la més mínima inspiració. Havies pres consciència de que eres absolutament depenent de les notes que prenies en la semi inconsciència del despertar. El teu quadern de somnis, d’idees sorgides darrera l’espessa cortina de la foscor, quan dormies en el silenci de la nit, captiu en el buit de la terra incògnita. Al moment vas creure sentir una enorme alegria per la troballa, el cor et va sotragar… i en encendre el llum vas estavellar-te amb la realitat, tot havia estat un malson: el quadern mai no havia existit.

Avia. Boira.

Imatge

En ocasions no saps què estàs cercant, i malgrat tot ho trobes. Llavors davant teu s’aixeca el dubte, com un edifici abandonat amb els vidres de les finestres trencats, que espera mut un enterrament amb explosius. L’edifici cau, però el dubte roman com un espectre burleta. Tu mires més enllà, amb ulls cansats, part darrera l’horitzó, on saps que no hi ha res, tampoc la resposta que estàs esperant. Llavors tornes a buscar. Tot seria més fàcil si poguessis recordar, tenir la certesa de que a la fi tens un motiu per convèncer el bosc d’interrogants que et deixi passar a l’altra costat. Penses que quan els niguls grisos, quasi negres, s’escampin deixant dibuixat un cel de plexiglàs, la llum del sol et cegarà i seguiràs sense definir els contorns de la qüestió que et tenalla els pulmons, que dificulta la respiració i la converteix en una crepitació angoixosa.

Sents el teu cos com avança en caiguda lliure, si és que caure és una forma d’avançar. Tanques els ulls i tornes a oblidar. La memòria ha alterat l’ordre de prioritats i desenterra la casa de l’estació, on vivies quan eres molt petita, i de sobte sents que el teu enorme pastor alemany, que fa més de seixanta anys que és mort, salta alegre al teu costat, però és el meu Cocker qui et fa reverències. El port és un riu crescut i demanes pel pont vell. Tampoc nosaltres tenim respostes perquè som incapaços d’interpretar l’alteració del teu ésser, que torna a la infantesa dins d’un cos d’anciana bondadosa que ha oblidat allò que estava buscant i que s’acomiada educadament del presentador del noticiari de la televisió i el convida a tornar en un altre ocasió.

Avui has emmudit, no tens un bon dia. Mires per la finestra, però dóna la sensació de que no estàs veient res, només mires. Agafo la guitarra i et toco unes peces clàssiques. No et gires, ni tan sols sé si ho estàs sentint, només la finestra o el que estigui més enllà captiva la teva atenció absent. La bromassa ocupa tots els recons de l’habitació i ens separa, engolint les notes que surten queixoses de l’instrument. Llavors m’aixeco en silenci i vaig cap a la porta on espero uns minuts dret, amb la ma darrera de coll i el colze aixecat i estalonat contra el marc. Segueixes mirant i em demano que veuen els teus ulls que no saps interpretar. No trobes respostes, ni jo tampoc. Demà hi tornaré i em confondràs amb el teu germà petit i em canviaràs el nom i jo et demanaré a què vols jugar, esvaint la boira temporal durant unes hores mentre ens trobem a cada pas coses que no estem cercant.

J. M. Vidal-Illanes

Començar a oblidar

Image

COMENÇAR A OBLIDAR

El rellotge parla de silencis,

i la pols que em cobreix

dulcifica el contacte fred amb la realitat

mentre el paper esquinçat esborra el dibuix

de la sang que vessares per mi.

 

Estic equivocada

mai no sabré volar,

perquè les ales te les emportares tu

el dia que volgueres fugir

part damunt la reixa de filferro espinós.

 

Ni el port que em dóna empara,

ni els somnis que volen entre les plomes

d’aquella gavina grisa,

serviran per arrencar-me del terra

on em mata el fred del glaç.

 

Tu em robares les carícies

que durant anys havia preparat

com a subtils regals vellutats,

esperant un instant d’ambre il·luminat

que recorregués el teu desig.

 

Ara pico la paret, sense mirar enrere.

El carrer és hostil perquè conté el teu fantasma.

Cap embornal rovellat podrà engolir l’oblit,

però les esquerdes entre llivanyes

deixaran traspassar l’absència.

 

El dany de l’agulla,

la recta de l’horitzó.

La sang vessada era meva

i les ferides seguiran obertes

fins que llegeixi que en algun lloc

has caigut baix el cop de la mort marró.

 

Tu que has viscut massa ràpid per privar-te de res,

al final la reixa serà massa elevada,

i ni les ales de pols d’heroïna

et permetran aixecar el vol.

Només mossegar la corda que et prem el braç.

 

El rellotge i el silenci

desplegaran un camí de fulls en blanc,

com la neu que es desfà entre els meus llavis,

com els records que juguen furtius

entre els llençols on tot començà.