T’aixeques amb esforç i no recordes què has vingut a fer a aquest racó polsós de món. Fas olor de whisky i pólvora i avui és massa tard. Al carrer la llum del sol esclata en mil bocins, com a llamps que trenquen les vidrieres d’esveltes catedrals gòtiques. Et trobes recolzat en la barra d’un antre portuari, a milers de quilòmetres de casa teva. El nou món deixa en evidència la decrepitud grisa de les llambordes de Calais.

No saps quin any és, per tant encara importa menys el dia i l’hora. Segueixes pensant, intentes que la lògica es presenti davant teu amb una mena de mapa del tresor que t’indiqui les coordenades de la teva sobrietat. Has begut massa i tot just comencen a aparèixer records esvaïts i fragmentats. El cap et fa molt de mal. Veus que tens sang als pantalons.

Sents com algú comenta a l’amo del bar que la policia ha mort Garnier el “apache”. De sobte una mena de clatellada fa que inclinis el cap i intentes recuperar l’equilibri. Garnier era la persona amb qui havies d’establir contacte, no ho tens clar, però calcules que això s’havia de produir demà migdia. Enormes canvis que fan que la direcció dels esdeveniments canviï com ho fa el vent de la tarda allunyant-te del port.

Ara no saps massa bé quin és el sentit de tot per a tu en terra estranya i demanes un altre whisky. Observes el teu rostre al mirall de l’aparador com si fos d’una persona que mai haguessis vist abans, un vell de barba blanca i ulls desgastats. Et passes la mà dreta pels llargs cabells despentinats i palpes la butxaca interior de la jaqueta buscant diners per pagar. Treus un bitllet i una peça desgastada de paper que mires sense saber d’on ha sortit, i veus algú molt jove que recordes vagament.