Pedra

Març 17, 2013Juny 17, 2013J. M. Vidal-Illanes Literatura, Poesia Etiquetes: Creació, Literatura, Poesia Deixa un comentari

PEDRA

Com a pedra de riu arrodonida, per un trist viarany

avançant lentament,

vinc a cercar el lloc on tancar els ulls,

un revolt sense domesticar, un indret on esquinçar la memòria.

Tu em disparaves paraules, subtils sagetes de foc,

que encenien el desànim, que esmorteïen els sentiments,

mentre el poema es dissolia en estavellar-se contra la mar.

La derrota m’esquitxava com la sang del vençut

vessada sense sentit en un mar de cossos nus.

Com totes les esperances,

les meves també moren

en esvanir-se en una abraçada que s’enfonsa en el record

d’un comiat inesperat ple d’alcohol a mitja nit.

Sento que la llunyania s’aproxima i que es desdibuixa l’horitzó,

que es perd en la foscor,

mentre t’engoleix la cantonada en un adéu silenciós

que s’esvaeix tristament davall el llum feble d’un atuït fanal

que tanca per sempre el teu pas

entre les ombres de la metròpoli impersonal.

III Dia de la poesia catalana a internet

Març 17, 2013J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: Comunicat, Literatura, Poesia Deixa un comentari

Aïllat participa a la crida que, com cada any, fa la plataforma lletrA de literatura catalana a internet. Amb motiu de la diada mundial de la poesia que se celebra el 21 de març. Així aquest diumenge 17 omplirem la xarxa de poesia en català al llarg d’aquets III Dia de la poesia catalana a internet.

lletrA, al comunicat que fa a la seva web, fa una crida a ocupar la xarxa amb versos en català, a més de proposar la lectura i relectura poètica. La iniciativa va ser impulsada per la UOC l’any 2011, i enguany és ja la tercera crida que es realitza. La proposta vol «contribuir a fer visible a la xarxa la qualitat i la vitalitat de la poesia en català, i mostrar com n’és de valorada i estimada pels seus lectors».

Així doncs: som-hi aïllats del món!

Dispersió

Març 15, 2013Març 15, 2013J. M. Vidal-Illanes Actualitat Etiquetes: Pensament, Societat, Temps 2 comentaris

El caos codificat que ens fan viure m’està dispersant. És contagiós, sens dubte. Cada dia he de fer front a més i més reptes i el temps s’encongeix, com una peça de vestir de mala qualitat que no em permet moure amb llibertat. Crec que necessito un canvi de cicle, o com a mínim una mica d’ordre. Sé que tinc la capacitat de defensar diversos fronts alhora, però tot té un límit. ¿No us passa a vosaltres?

Tinc un company de feina que sempre parla de la manca de temps, de que mai no aconsegueix fer res perquè els minuts desapareixen per un engolidor fosc i irreversible. Jo, quan el contemplo, veig que en realitat allò que el perd és el factor dispersió, comença dotzenes de tasques i mai no n’acaba cap. El parla de bloqueig, jo li aconsello que se centri en un tema.

És curiós que hom pugui donar consells als altres i sigui incapaç d’escoltar i atendre aquests mateixos consells per a un mateix. L’ésser humà acostuma a tenir les fórmules per resoldre els problemes aliens mentre es mostra incapaç d’aplicar-se les mateixes receptes que recomana dia sí i dia també al veí o a la companya.

J. M. Vidal-Illanes

Merda o combustible sòlid recuperat?

gener 12, 2013gener 12, 2013J. M. Vidal-Illanes Actualitat, Articles Etiquetes: Mallorca, Política, Societat Deixa un comentari

La frivolitat del llenguatge polític, la mentida i l’obscurantisme són ganivets afilats que algun dia mataran completament la confiança en la política –si no ho han fet ja–. Amagar la realitat d’un model inadequat, originat en uns interessos foscos, no ens satisfarà als que veiem la política de residus a les Illes i a Mallorca com una autèntica presa de pèl.

L’opció de la incineració com a model, que es va gestar els anys 90, ja va suposar un gran retràs en la implantació generalitzada del sistema de recollida selectiva de la brossa. L’èxit posterior de la política de reciclatge comporta ara la crisi de la incineració com a opció. Ja la Llei d’envasos i residus d’envasos de 1997 va optar per un model que marginava la reutilització i la recuperació, però a Mallorca l’escenari encara va empitjorar més i la incineració va servir per a emmascarar altres objectius que algun dia sortiran a la llum.

L’opció per la incineració va causar un fort rebuig a Mallorca, i anys després es va intentar maquillar el procés incorporant l’opció a la cogeneració d’energia elèctrica. Ara resulta que Mallorca no genera prou residu per a la coa d’incineració i ens cal importar-lo acompanyat de les externalitats negatives que això comporta, superiors a les positives.

Però això és massa complex per a tractar aquí, el que m’ha motivat a escriure aquestes lletres d’urgència és la sensació de que tot és una total i absoluta presa de pèl emparada en un acord viciat de nul·litat (o com a poc anul·lable i que caldrà convalidar) i envoltat de trampes. Les fotografies i la propaganda del l’aparell públic i de partit, ens va mostrar el que s’anava a cremar a Son Reus i es van omplir la boca parlant de Combustible sòlid recuperat (CSR), unes briquetes i perles inertitzades, tractades i preparades per a ser incinerades sense repercussions ambientals. Però el que ha arribat a Mallorca és fems que fa pudor a corrupció en tots els sentits, ni rastre del CSR que ens van vendre. Esperam dimissions, però –me tem– morirem esperant-les.

J. M. Vidal-Illanes

Foto extreta de la Web: Diari de Balears

http://dbalears.cat/actualitat/balears/els-fems-sabadell-son-son-reus.html

Portes

gener 7, 2013J. M. Vidal-Illanes Pensament Etiquetes: Pensament, Quotidianitat, Societat Deixa un comentari

Sempre et sents traït i mai saps quan estan tancades, i encara menys quan hi estan obertes. Podries pensar una estratègia, però en comptes d’això t’impulses amb força i dónes un salt per fugir de la pluja que inunda el paviment, i et mulles amb l’aigua que et colpeja el cap. La fusta també ha s’ha girat d’esquena a la seva història i t’ofereix una imatge equivocada que et farà confondre. Intentaràs entrar per trobar aixopluc i et respondrà que només ets una circumstància temporal. No et pots quedar, no hi ha lloc per a tu en aquest costat i per això hauràs de romandre a cel obert esperant que s’aturi de caure aquest xàfec de desconcert amb el que has ensopegat. Coneixes massa bé la resposta a una pegunta que ja no vols formular, el temps sempre et dona la raó: t’has equivocat un pic més. No entres en els seus plans i així, ara, simplement, mires les ratlles del cel que descriuen trajectòries de destinacions mai visitades, pensant que en algun lloc hauria d’existir una porta oberta que expressi frases amables i et convidi a passar amb el braç estirat.

Al fons sona la veu d’una trompeta silenciada mentre segueixes xop de tristor. Les portes que coneixes són de fusta vella i no et volen. Ara mires el terra on una bassa negra et cobreix les sabates, i sents fred, no als peus sinó al fetge, mentre sents el ridícul que et recorre les venes i enrogeixes d’una barreja de ràbia i desencís. Les portes han estat sempre l’enemic a batre i no encertes a endevinar qui les tanca. Mai no entendràs que ets tu qui té la clau del pany, però no en saps més, o potser t’agrada trobar-te-les tancades per a poder seguir la queixa de la frustració i viure còmode en el fracàs donant la culpa de tot al destí, que és quelcom que mai no has vist però que et resulta d’una gran utilitat per a seguir caminant sense caviar res. A sol post sents la tranquil·litat de que la covardia que hi dus com abric t’ha tornat a salvar la vida; no fer res per evitar-ho també és una opció, mentre et quedes meravellat davant la darrera porta que s’acaba de tancar i sents el fred de la nit en què t’has instal·lat.

J. M. Vidal-Illanes