Solitud

Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. És curiós, estic escrivint sobre allò que no hi és en comptes de capbussar-me en l’ànima del que si que hi apareix amb força: la solitud instantània. La gent camina sola, pel marge, com fugint del focus, del fotograma. De fet no sembla que caminin, romanen estàtics, a recer del temps. El ca em mira fixament sense ulls, sense gest d’amenaça, però no està sol, ell sap que jo hi soc al seu davant, el seu amo no és amb ell perquè l’absència l’ha vençut en alguna batalla perduda en algun lloc més enllà de la fotografia. La cigarreta està apagada, derrotada i ignorada.

L’home del capell es va extraviar en una mala hora en què començà a reflexionar, amb les mans creuades, la seva poesia i el perfil perfecte. S’ha inclinat cap endavant per capturar els pensaments, corregint el centre de gravetat i imposant un nou ordre. La taula (la guéridon), sola; la cadira, sola; la copa… Si hi ha alguna cosa en aquesta escena que representa la solitud per damunt la resta, això és la copa. Podríem dir que la copa sosté l’instant en excèntric equilibri, mentre encarna la solitud absoluta al bell mig del silenci d’un dia sense ombres en un món que es descompon. Però la terra sembla en pau, tot sembla tranquil i cinematogràfic. I allò que no vols reconèixer ni tan sols en veu baixa, és que la veritable solitud la representes tu, des d’una buida posició d’espectador fora de la realitat i completament ignorat.

Continua llegint

Seguint la ruta (geografia literària de Montserrat Roig)

M’he llevat prest, com cada dia, però avui és diferent. M’he equipat amb una brúixola molt especial per pujar al tren de la fantasia i traçar una singladura literària. No em cal GPS, ara que està tant de moda, només una llista feta a ma amb la meva irregular cal·ligrafia. El quadern negre em tremola sobre les cames mentre escric les primeres impressions en el bar de l’estació.

 A dalt el tren començo a mirar el paisatge un cop sortim de la foscor de clavegueram que impregnen els túnels que esventren la ciutat. Ara el tren s’obre pas entre una perifèria urbana de patis del darrera, façanes que donen l’esquena i finestres mandroses que suporten estenedors amb la bugada que degota: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) –penso mirant l’escena dibuixada entre les primeres llums del dia–, ¿quines històries amaguen aquestes intimitats orejades al sol?

 A la següent estació l’home que tenia al davant meu s’aixeca i davalla, tot dient: Ramona, adéu (1972) a la noia que tenia al costat; la miro fugaçment i veig com d’una carmanyola treu una mica de menjar, la gana se’m desperta, el cafè amb llet que he pres al bar no m’ha deixat a pler. Penso en l’estiu, anys enrere, i la Natàlia em ve a la memòria: era durant El temps de les cireres (1977) quan vàrem viure unes setmanes d’amor en l’adolescència, i ens sèiem a la vora del far esperant l’arribada de L’hora violeta (1980) en declinar el sol de ponent. Desprès arribà la tardor amb L’Òpera quotidiana (1982) que esborrà el rastre de la noia empès per una realitat distant que s’obria pas a mesura que els dies s’escurçaven. L’estiu vinent quedava massa enfora i ara només tenia l’opció de teixir somnis amb L’agulla daurada (1985) dels records calents amb olor a ella. Mai oblidaré La veu melodiosa (1987) que m’encisava entre hores perdudes i contrastava amb els capvespres de cigales sorolloses.

 Quan torno a mirar per la finestra s’obre el camp verd i pla, amb barreres d’arbres que contrasten al fons encerclant l’espai de llibertat. Penso en El cant de la joventut (1989) que s’aixecà els anys d’esperança en despertar de la nit dels temps passats. I el paisatge s’abraça als pensaments i torno a Natàlia i a les paraules que li vaig pronunciar un dia: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), però ella no sabia mentir i em vaig estavellar amb un mur de realitat. El sol està una mica més alt, deixo el fred dels records fora de l’abric. La geografia esgota el recorregut, la ruta es va esvaint. El tren redueix la velocitat i comprovo que estem entrant a la darrera estació, aquella en la que vaig veure per última vegada a la Montserrat, que marxà abans d’hora deixant Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992).

[Recordant Montserrat Roig (Barcelona 1946 – 1991)]

El violinista

Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant, encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava; però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot.

Idò, res, que estic assegut assaborint el tercer Dry Martini un dia de Tots Sants, quan de sobte sento sonar unes dolces notes arrencades d’un vell violí. Em giro i el veig allà, dret, guarnit amb un vestit negre, camisa blanca i corbatí, devora una hamburgueseria que castiga la vista exhibint una enorme ema groga sobre fons vermell. La combinació violinista-hamburgueseria se’m fa una mica insòlita, pot ser sospitosa de quelcom que no endevino a comprendre, com en la cançó d’Antònia Font. No sabria dir qui és més vell, el violí o el violinista, però per l’aspecte d’ambdós jo diria que han conegut temps millors. Ni el perfecte Dry martini evita que pugui sentir una mica de rubor col·lectiu en constatar que ningú no presta atenció a la impecable música amb la qual ens està obsequiant aquest mestre procedent de l’Europa de l’est –això m’ho imagino jo tot solet–. Amb tota probabilitat aquest conjunt de músic, arc i violí varen sonar en esplendorosos escenaris com els de la Filharmònica de Sant-Petersburg, la Reduta Bratislava o el Gran Teatre de l’Òpera de Varsòvia –o d’altres de semblants si més no.

Pot ser m’estic perdent en faules, però sentir i veure aquesta persona tocant amb un virtuosisme inusual, somrient sense parar i amb una edat que sobrepassa de molt la de jubilació, m’està afectant seriosament. Segueix empipant-me el fet de la seva invisibilitat. Massa gent llegint-se el melic com per prestar atenció al músic –encara que alguns dissimulin amb un diari a la ma–. Potser aquest home va arribar tard a alguna cita crucial i per això ha de vagar amb el seu violí entre masses insensibles i a l’empara del tendal antitètic d’una hamburgueseria. Hi cap la possibilitat de que fer-se vell i ser instrumentista en un país de l’Europa de l’est dugui aparellada la condemna d’acabar malvivint com a músic de carrer en un lloc massa diferent al barri gòtic de Barcelona, on com a mínim les parets estan plenes d’història i no hi han emes infames. Aquí sembla que res encaixi. L’home acaba d’encadenar Paganini amb el tercer moviment d’un concert per a violí de Mendelssohn, o el que és el mateix, no toca foteses folklòriques de carrer ni bagatel·les de saló; pot ser per això ningú no li fa ni cas. Arribat el moment de recollir les monedes alguns gestos automàtics li omplen l’estoig del violí –encara que això d’omplir sigui simplement una il·lusió optimista–. Quan arriba a la meva taula li dono unes monedes i li demano pel seu nom i d’on és. Em contesta que es diu Nikolay i que és búlgar.

Com que m’he cansat d’esperar i ningú no acudeix a la cita, el convido a prendre’s un vermut –o el que sigui– a canvi de que m’expliqui algunes coses. El seu espanyol és més aviat rudimentari, però com a mínim ha desaparegut la sensació de romandre a l’aguait d’algú que no arriba i sé que ni que sigui amb mirades, silencis i algunes paraules travades, puc somniar amb el fet de seure al Bosch, un dia de Tots Sants, amb una esvaïda llegenda de les sales de concert de l’Est europeu, que m’ha regalat un breu concert privat escalfat pel sol primaveral d’una tardor absurda.