El recompte

Et llevares com un dia qualsevol. Sortires de casa per comprar en el forn pa i ensaïmades. Fins i tot gosares fer-te amb dos diaris i passejares plàcidament acaronat per un lleuger vent de ponent i escalfat per un inusual sol de finals de desembre. De fet aquest dissabte finalitza l’any i has decidit començar pel principi com si de veres avui fos “el darrer dia”.

Puges a casa i et prepares l’esmorzar. L’aroma a cafè pren possessió del moment mentre et seus pensant per on encetaràs aquest primer àpat de Sant Silvestre. Unes torrades, cereals i ensaïmades t’observen sabent que cap indulgència les pot salvar de ser engolides per l’apetit que hi dus al cos. I adreces la mirada cap els diaris, de fet no els arribes a obrir, et quedes llegint les portades que amb lletres grolleres t’anuncien que l’any vinent seràs més pobre, treballaràs més hores i cobraràs menys, i a més incrementaran el percentatge que et retenen per satisfer el teus deures amb la hisenda pública. Et quedes uns segons pensant, i decideixes plegar la premsa, girar la mirada cap a una torrada amb mantega i figat i entrar-li a queixalades.

La segona torrada està a punt de caure, però abans decideixes posar una mica de música. T’inclines per un jazz intimista i que s’avingui amb el resplendor del cel; sonen notes de Pat Metheny que recorren els recons de la cuina des d’on veus elevar-se i jugar amb el cel uns estels de quatre línies que sengles kiters dominen a la perfecció. No hi ha resistència, només control. El cel, el sol, els kitesurf, els diaris, les pastes, el cafè i els minuts que transcorren confiats, formen un conjunt confortable que voldries mantenir durant el que resta de l’any. La torrada entra fàcil amb l’arrop de s’avia, i comences a fer recompte mentre prens consciència de que si havia res inajornable per realitzar aquest 2011, ja no et queden gaires hores per abordar-ho. Penses que has deixat moltes coses sense fer i que l’any vinent no sembla que desplegui solucions als problemes que més et tenallen. Així les coses prens la decisió de seguir esmorzant.

Li entres a les ensaïmades, i després un cereals per alleugerar la sensació de bacanal matutina. Segueixes amb més torrades i un altre cafè mentre mires amb desconfiança els diaris que segueixen en terra, allà on els has confinat com a càstig per ser portadors de notícies amargues que et volien trastocar les darreres hores de l’any. En comptes dels diaris, i quan ja fa noranta minuts que esmorzes, et decideixes per una lectura que et faci enfora de la realitat: et submergeixes en “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món”, mentre convides Murakami a seure a taula i afegir-se a aquest esmorzar interminable del darrer dia de l’any. Llegint i prenent cafè, passen les hores mentre veus el paisatge solar de la badia canviar de tonalitats.

Tornes a fer recompte i no recordes en quin moment l’havies abandonat. El que ara et ve al cap és una idea de la inutilitat de passar llista als esdeveniments personals d’un any que no són per tirar coets. Mentre tant, Murakami t’ha deixat sense ensaïmades i s’està bevent el que queda del suc de taronja. No importa, la lectura compensa qualsevol sacrifici material mentre comences a elevar-te entre estels i calcutecs, entre ciutats murallades i lectors de somnis, amb cranis d’unicorns que et fan perdre de vista els llums que s’apaguen al fons de la badia.

Els diaris segueixen a terra, mires el rellotge de paret i penses en acabar el llibre veient que les hores han passat com si no res, tot el que hi havia a taula ha estat engolit per mons reals i imaginaris i t’adones que la música fa estona que ha deixat de sonar. Poses un altre disc, amb el volum més suau, i tornes al llibre mentre Stan Getz fa plorar el seu saxo. Finalment acabes el llibre, Murakami se n’ha anat i no saps en quin moment, i tornes a mirar el rellotge. T’aixeques, i vas al bany a refrescar-te i pensar de nou en el recompte que deixes penjat del tovalloler. Et poses una jaqueta gruixada i decideixes anar a comprar una botella de cava de l’illa, ben cara, que quedi ben clar que has decidit deixar qualsevol comptabilitat per a l’any vinent i, en tot cas, per a després del compliment de la profecia Maia, no sigui que facis la feina en debades i et martiritzis gratuïtament.

Lloc de la fotografia: Badia de Palma (#ésPalma)
Fotografia i text: J. M. Vidal Illanes © 2011

El vol del pelicà

Les aigües fredes s’engronsen lentament abraçades pels tentacles de la badia. Ho mires tot amb els teus ulls d’al·lota riallera i despreocupada, asseguda damunt una roca rodona i còmoda que et permet elevar la imaginació i instal·lar-la dalt un petit baluard d’anonimat. Quan alguna cosa t’amoïna i el teu somriure t’abandona per unes hores, vens aquí a fer-te forta, enfora dels problemes i aïllada de les realitats que lluiten per trencar l’equilibri natural que t’ha aviciat des que nasqueres en aquest petit racó del món.

Agombolada dins el teu anorac de plomes, amb les botes de pell cobrint uns gruixuts mitjons de llana i una gorra de folre polar que et dona aspecte de noi, observes en silenci. Deixes que els sorolls de fons es converteixin en una música de natura salvatge. Al fons de la badia les foques pinten de fosc la platja de sorra vermellenca. En el cap que s’endinsa en la mar, devora el far, els pingüins ocupen l’espai que els regala el peu del penyal. Esguardes les embarcacions de pesca que tornen després d’una llarga jornada de feina i deixes volar les paraules del vell que contava històries d’amor després d’haver-les llegit llargament. A tu t’agraden més les històries de gavines i de moixos que els ensenyen a volar. Les paradoxes t’apropaven a Pedro Nadie i et senties lliure com l’enorme balena que havies vist l’altre dia des de el balcó de casa teva.

A Luís Sepúlveda el coneixes de les lectures del col·legi i el fet d’haver-te enganxat a les seves històries fan que siguis com ets. La teva roca rodona favorita és un mirador de pelicans, un aguait obert on desxifrar el significat de tots els moviments que realitzen aquestes estranyes aus. Algun pic els hi has donat de menjar al port, acompanyada del teu avi pescador retirat. Recordes algun ensurt amb el potent i enorme bec de l’au, però et rendeixes a l’elegància espontània que exhibeixen quan maniobren a pocs centímetres de l’aigua, voldries tenir un amic moix i aprendre a volar, com aquella gavina orfe que arribà a perdre la identitat. El fred s’omple de grisos i el niló blau del teu anorac es camufla amb la vorera. Respires fondo, pel nas, amb força. T’agrada la sensació de l’aire fred que t’omple com una mena de droga estimulant i sents com el cap s’oxigena amb les alenades. Mires a banda i banda i veus com el vol d’un pelicà evoluciona fins amarar a pocs metres de la teva talaia. Us mireu llargament, ell et convida a emprendre el vol i tu t’aixeques i mous el braços i t’eleves lentament amb la torpor del novell, però comences a enlairar-te i a navegar com un argonauta volador sense nau, i et deixes portar amb els ulls ben oberts fins on t’enviï la imaginació.

Lloc de la fotografia: Walvis Bay, Namibia
Autora de la fotografia: Francesca López Cortès © 2011

Text: J. M. Vidal Illanes © 2011

La part dels àngels

La part des anges

A fora feia fred i començava a enfosquir; llavors va ser quan entrares per primera vegada al celler on madurava el conyac dins oloroses botes de roure francès i la cava et semblà un lloc molt acollidor. Darrera teu entrà una bafarada d’aire fresc i tancares immediatament la porta. Encara no sabies que el que volies deixar a fora ja era a l’interior des de feia temps. Mirares i caminares entre les rengles, impressionat pels càlculs mentals que anaves realitzant: en aquella estança hi havia prou conyac com per omplir milers de nits d’escriptura en solitari. Aline és devora teu, tot i que tu no la veus. La paradoxa consisteix en què has entrat amb el sentit de la vista amatent mentre marginaves les essències de l’olfacte. Necessites els cinc sentits per connectar completament. El pas lent no t’ajuda a discriminar la informació: estàs perdut.

Al cap d’una estona sents el flaire característic del concentrat d’alcohol que roman a l’estança impregnant-ho tot, com una pàtina invisible que ocupa tots els racons físics i espirituals de l’indret. Esperit evaporat. T’han ensenyat que en tot procés de maduració d’una beguda espirituosa es produeix l’evaporació d’una part del volum d’alcohol. Aline et comenta sense que la puguis sentir que aquest volum evaporat és La part des anges, és el tribut pagat als missatgers de Deu i et recomana la lectura d’una novel·la policíaca de Hubert Monteilhet escrita l’any 1990. Aline et diu imprecisament des de l’altre costat que aquesta obra documenta un crim alhora que recrea l’entorn i els ambients que envolten la fabricació del conyac. Recordes lleument Monteilhet com autor de novel·la negra i també de gènere històric, però no n’havies sentit parlar d’aquest llibre.

T’atures a especular i poc a poc comences a evocar quelcom que romania amagat en algun doblec de la memòria, i relaciones La part dels àngels com a un recurs poètic que ha donat lloc a diversos usos. El primer que et ve al cap és la compra de vins francesos en el local del mateix nom a Barcelona; després recordes haver sopat amb Aline anys enrere en un restaurant de la Ville de Joliette en Quebec on promocionaven tapes espanyoles. Però també l’associes amb l’exposició de la instal·lació d’Esther Ferrer que veieres al Casal Solleric de Palma el 2009, ella va ser la primera que et va explicar la versió francesa del significat de La part dels àngels, perquè a Quebec et varen parlar –si ho vas entendre bé– que el nom procedia de la fabricació de rom cubà. Res de tot això et posa sobre la pista d’allò que has vingut a cercar.

La curiositat desperta i consultes les teves notes on comproves a més que al nostre país La part dels àngels també s’ha obert camí com a recurs literari amb una novel·la i que musicalment és una cançó que no recordes en absolut. Creus que tot això són indicis falsos, cortines de fum que en res il·luminen la recerca fatigosa d’Aline. Sents el batec d’unes ales, penses en un colom presoner dins la cava, però no encertes a albirar res que no sigui la teva ombra projectada en mil direccions contra el buit format pels passadissos de dipòsits alcohòlics. Aline t’ha acaronat amb un ala, però no ho has pogut sentir; ara t’està assenyalant el lloc on fou assassinada en un cas no resolt de novel·la negra i et mussita a l’oïda el nom de Monteilhet. Desconcertat desfàs el camí i surts al paisatge nevat de l’exterior, tancant la porta i deixant darrera teu a Aline, que recull incessant la part que li pertoca de l’alcohol evaporat.

Il·lustració: La part des anges
Autor: Komandant-Pi © 2011 – Sanatori mental de Sonnenhalde (Suïssa)