El sol ixent

El meu fill petit em diu sempre que no li agraden les postes de sol perquè això vol dir que el dia s’acaba. Per contra a mi sempre m’ha agradat vèncer els segons de diferència entre enxampar el sol besant l’horitzó i perdre’m l’instant màgic, quan faig tard i el perfil de la Terra ha començat a engolir el cercle en flames que s’enfonsa inexplicablement en la mar. Ahir horabaixa, quan tornàvem de comprar el pa, mentre caminàvem pel passeig del Molinar, li vaig dir entusiasmat que podríem veure clarament com el sol es pondria. El fillet em va tornar a etzibar amb la tristesa esbossada a la cara que no li agradava que el sol se’n anés a dormir. En arribar a casa, mirant per la finestra els darrers colors del dia, em vaig aturar a pensar si m’agradava l’ocàs per la bellesa de l’escena o perquè ho associava inconscientment al fet de que la jornada es consumia i la negra nit tocava a la porta per portar-me música, lletres i una mica de ginebra. Definitivament soc un ésser nocturn, una espècie d’òliba que caça inspiració al vol. Ja d’estudiant pensava que de nit, quan tothom dormia, era el moment de posar-se a la feina per què així tenia més energia alliberada a la meva disposició; aquest és el vessant geomàntic de la meva personalitat, l’altre vessant és el llunàtic: els dos varen arribar un dia indeterminat per acompanyar-me al llarg de la meva vida i ens hem fet inseparables.

Aquest matí, quan he despert els infants, he agafat el petit i li he mostrar com sortia el sol. La lluna estava alta, mig menjada pel minvant i per uns niguls de formes estranyes. La llum al cel era fantasmal. El sol ha començat a estendre la primera franja groga sobre l’horitzó, encara restaven alguns minuts per a deixar-se veure i retallar amb més intensitat el perfil de teulades i xemeneies en un primer pla fosc. Feia una mica de fred, no més de quinze graus, però l’atmosfera se’ns obria nítida. A un costat el camp segat, a l’altre la mar plana com una safata de vidre lluent. Al fons de tot els avions matiners travessaven el cel canviant de colors freds que esdevindrien càlids amb l’evolució dels minuts calmats. Quan miro el rellotge i són les set i quaranta minuts del matí una esfera enorme comença a despertar. A baix, l’agranador de l’empresa municipal repassava en silenci les voreres de la plaça, mentre escoltava amb els auriculars posats, una música que només podíem intuir. El ritme es pausat, com l’hora, com la cadència dels avions passant cada cent vuitanta segons. I el fillet esclata quan veu sobresortir el sol que s’eleva dibuixant un nou jorn: «Pare, m’agrada quan surt el sol perquè ara sé que tinc tot el dia per divertir-me».

…No he pogut afegir res més a la breu conversa, només una llarga mirada estorada; simplement, avui el dia ha transcorregut d’una manera diferent.

Postal des de París

Resseguint itineraris literaris, caminant per barris culturalment emergents allunyats dels tòpics, arribàrem a un acollidor establiment on fórem rebuts amb sorollosa amabilitat. L’steak tartar de Chez Paul és una delícia inexcusable, com les profiteroles i un bon Côtes du Rhône amb la companyia de persones vingudes dels esdeveniments culturals propers. L’hostalera era realment literària, i podria ser reconeguda com a element central en moltes narracions intemporals. En sortir del restaurant calia cercar els recons als voltants de l’actual Place de la Bastille on tenen lloc trobades inesperades de fusió cultural. Com a viatger tinc ambicions senzilles i poques devocions, però París aglutina un bon grapat d’elles com a un fractal il·limitat més enllà del tipisme; per això em vaig fer amb una postal de l’altra cara de la ciutat, la de clarobscurs i contrasts, i vaig anar a cercar el lloc, a Saint-Germain-des-Prés.

El blanc i negre de la postal, ha desaparegut darrera el rètol banderola d’un hotel de fustes verdes i lletres daurades. De fet, no ha desaparegut del tot, encara hi és, els cables de la façana també, però el moix, en veure’s amenaçat per l’irreverent anunci blau que el condemnà construint una mena de gàbia, va marxar a un lloc millor que desconec. Ara, a més d’aquest indicador de carrer semi ocult, n’hi ha un altre de nou a pocs centímetres, que contribueix a conformar una estranya cantonada, una mica desmanegada, que no encaixa del tot amb l’entorn. La reflexió: petits canvis al llarg del temps poden alterar de manera absoluta el retrat del passat. Pot ser el fantasma del moix s’hagi refugiat entre els carrerons de Belleville; o pot ser fa equilibris nocturns entre les agulles i les gàrgoles de Notre-Dame. Mai no ho sabrem.

És veritat que una de les primeres coses que m’agrada fruir de Paris és l’urbanisme presumptament desordenat, els edificis perfectament integrats –fins i tot els que a d’altres llocs podrien no semblar-ho–, els espais oberts que permeten respirar i inspirar-se, les proporcions –les desproporcionades i les proporcionades–, els barris acollidors del centre i de la primera corona al voltant del Sena, els cafès, las boulangeries amb mil delícies prohibides que ens faran violar promeses, les sorpreses, el Velib’, els macarrons de La Durée i els de Thevenin –sublims–, alguns locals més típics però aconsellables –com el Cafè de Flore–, i els no tòpics com els voltants de Belleville i la mixtura total, els racons de sempre i la darrera copa de xampany a La Petite Périgourdine.

Els viatges, per breus que siguin, mai no em deixen indiferents. Sempre em permeten prendre una visió geomètrica relativa amb relació al lloc d’on soc o a la terra que m’acull. Les virtuts i els defectes de la diversitat, l’amplitud d’òptiques diferents que ens fan iguals en la discrepància, els solars anhelats i els racons que oculten misèries. Les persones. Les mirades. La cultura. El valor per damunt del preu. Les sorpreses i el quadern de notes sempre a punt. I desprès de tot, em torno a casa amb la postal dins la butxaca, amb l’enigmàtic moix que seguiré buscant entre cantonades literàries. Si no el trobo, li faré un lloc dins d’algun relat llunyà en blanc i negre que encara no he concebut.

Lloc de la postal: (Rue Saint-Jacques / Rue du Sommerard)
Autor: Bernard HERMANN / © Nouvelles Images SA i Bernard Hermann – 2007.