Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. És curiós, estic escrivint sobre allò que no hi és en comptes de capbussar-me en l’ànima del que si que hi apareix amb força: la solitud instantània. La gent camina sola, pel marge, com fugint del focus, del fotograma. De fet no sembla que caminin, romanen estàtics, a recer del temps. El ca em mira fixament sense ulls, sense gest d’amenaça, però no està sol, ell sap que jo hi soc al seu davant, el seu amo no és amb ell perquè l’absència l’ha vençut en alguna batalla perduda en algun lloc més enllà de la fotografia. La cigarreta està apagada, derrotada i ignorada.

L’home del capell es va extraviar en una mala hora en què començà a reflexionar, amb les mans creuades, la seva poesia i el perfil perfecte. S’ha inclinat cap endavant per capturar els pensaments, corregint el centre de gravetat i imposant un nou ordre. La taula (la guéridon), sola; la cadira, sola; la copa… Si hi ha alguna cosa en aquesta escena que representa la solitud per damunt la resta, això és la copa. Podríem dir que la copa sosté l’instant en excèntric equilibri, mentre encarna la solitud absoluta al bell mig del silenci d’un dia sense ombres en un món que es descompon. Però la terra sembla en pau, tot sembla tranquil i cinematogràfic. I allò que no vols reconèixer ni tan sols en veu baixa, és que la veritable solitud la representes tu, des d’una buida posició d’espectador fora de la realitat i completament ignorat.

Lloc de la postal: Jacques Prévert au guéridon (Paris) 1955
Autor: Robert DOISNEAU (1912-1994)/ © Nouvelles Images SA i R. Doisneau Photographe – Rapho 1988.

Jacques Prévert (1900-1977) Poeta, autor teatral i guionista cinematogràfic francès.